Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Empirisme»

De Wikisofia

m (bot: - relacionen -s'associen- entre + relacionen –s'associen– entre)
m (bot: - impressió -es pregunta- correspon + impressió –es pregunta– correspon)
Línia 53: Línia 53:
 
La innovació fonamental de Hume en la teoria del coneixement és la seva distinció entre ''impressions ''i ''idees'', la ''relació'' que existeix entre unes i unes altres i la possibilitat que les idees ''s'associïn'' entre si.Una impressió és una percepció que, per ser immediata i actual, és viva i intensa, mentre que una [[idea|idea]] és una còpia d'una impressió, i pel mateix no és més que una percepció menys viva i intensa, que consisteix en la ''reflexió'' de la ment sobre una impressió; tal reflexió es fa per la [[memòria|memòria]] o la [[imaginació|imaginació]]. Però, a més, les idees es relacionen entre si per una espècie d'atracció mútua necessària entre elles: per ''semblança'', per ''contigüitat'' i per ''causalitat''. Igual com en l'univers de Newton l'atracció explica el moviment de les partícules, en el sistema filosòfic de Hume les idees simples es relacionen –s'associen– entre si per una triple llei que les uneix. En el coneixement del que ell denomina [[relacions d'idees |''qüestionis de fet'']], la relació de causalitat exerceix una funció fonamental: síntesi de les dues lleis anteriors, semblança i contiguïtat, és ambdues coses alhora (ha d'haver-hi semblança entre causa i efecte, i és necessària una contigüitat en l'espai i el temps entre causa i efecte) més el ''costum'', o'' hàbit'', de generalitzar en forma de llei, o [[enunciat|enunciat]] universal, les successions de fenòmens que succeeixen regularment en el temps.
 
La innovació fonamental de Hume en la teoria del coneixement és la seva distinció entre ''impressions ''i ''idees'', la ''relació'' que existeix entre unes i unes altres i la possibilitat que les idees ''s'associïn'' entre si.Una impressió és una percepció que, per ser immediata i actual, és viva i intensa, mentre que una [[idea|idea]] és una còpia d'una impressió, i pel mateix no és més que una percepció menys viva i intensa, que consisteix en la ''reflexió'' de la ment sobre una impressió; tal reflexió es fa per la [[memòria|memòria]] o la [[imaginació|imaginació]]. Però, a més, les idees es relacionen entre si per una espècie d'atracció mútua necessària entre elles: per ''semblança'', per ''contigüitat'' i per ''causalitat''. Igual com en l'univers de Newton l'atracció explica el moviment de les partícules, en el sistema filosòfic de Hume les idees simples es relacionen –s'associen– entre si per una triple llei que les uneix. En el coneixement del que ell denomina [[relacions d'idees |''qüestionis de fet'']], la relació de causalitat exerceix una funció fonamental: síntesi de les dues lleis anteriors, semblança i contiguïtat, és ambdues coses alhora (ha d'haver-hi semblança entre causa i efecte, i és necessària una contigüitat en l'espai i el temps entre causa i efecte) més el ''costum'', o'' hàbit'', de generalitzar en forma de llei, o [[enunciat|enunciat]] universal, les successions de fenòmens que succeeixen regularment en el temps.
  
L'exigència bàsica que a tota idea ha de correspondre-li una impressió perquè tingui sentit, o perquè a la paraula li correspongui una idea amb un contingut veritable, es constitueix en l'instrument ineludible de la crítica que institueix a tots els conceptes fonamentals de la filosofia tradicional: [[causalitat|causalitat]], [[substància|substància]], [[ànima|ànima]], [[Déu|Déu]] i [[llibertat|llibertat]]. A quina impressió -es pregunta- correspon cadascuna d'aquestes idees?
+
L'exigència bàsica que a tota idea ha de correspondre-li una impressió perquè tingui sentit, o perquè a la paraula li correspongui una idea amb un contingut veritable, es constitueix en l'instrument ineludible de la crítica que institueix a tots els conceptes fonamentals de la filosofia tradicional: [[causalitat|causalitat]], [[substància|substància]], [[ànima|ànima]], [[Déu|Déu]] i [[llibertat|llibertat]]. A quina impressió –es pregunta– correspon cadascuna d'aquestes idees?
  
 
La crítica que instaura l'empirisme clàssic acaba en el fenomenisme i l'[[escepticisme|escepticisme]]. Enfront de la dogmàtica seguretat que exigeix i pretén haver trobat el [[racionalisme|racionalisme]], l'empirisme ofereix la racionabilitat del coneixement [[probabilitat|probable]] i dels límits del coneixement. El valor històric de l'empirisme està en la seva [[crítica|crítica]]; però no en l'empresa no aconseguida de fundar suficientment el coneixement científic. Ofereix una alternativa, però no una síntesi i, pel mateix, no una superació del racionalisme i el dogmatisme.
 
La crítica que instaura l'empirisme clàssic acaba en el fenomenisme i l'[[escepticisme|escepticisme]]. Enfront de la dogmàtica seguretat que exigeix i pretén haver trobat el [[racionalisme|racionalisme]], l'empirisme ofereix la racionabilitat del coneixement [[probabilitat|probable]] i dels límits del coneixement. El valor històric de l'empirisme està en la seva [[crítica|crítica]]; però no en l'empresa no aconseguida de fundar suficientment el coneixement científic. Ofereix una alternativa, però no una síntesi i, pel mateix, no una superació del racionalisme i el dogmatisme.

Revisió del 17:15, 17 set 2017

(del grec ἐμπειρία, empeiría, experiència, de έμπειρος, empeiros, experimentat; referit especialment a les pràctiques mèdiques que no es recolzaven en teories, sentit en què encara s'usa en l'Enciclopèdia francesa)

La doctrina filosòfica que sosté que les idees i el coneixement en general provenen de l'experiència, tant en sentit psicològic (o temporal: el coneixement neix amb l'experiència) com en sentit epistemològic (o lògic: el coneixement es justifica per l'experiència). A Kant es deu el seu ús en filosofia en el sentit actual: anomena a Aristòtil «principal representant dels empiristes» i, a Locke, un dels seus seguidors actuals en referir-se a la teoria que deriva de l'experiència els coneixements que posseeix la raó.

A Aristòtil es deu la primera línia de pensament que vincula de manera sistemàtica el conèixer a l'experiència sensible, però l'empirisme, com a doctrina filosòfica sistemàtica, se suposa característica de la filosofia anglesa; indicis d'aquest tipus de pensament es veuen fins i tot en l'actitud teòrica d'alguns escolàstics, com Roger Bacon i Guillem d'Occam, si bé els veritables precursors de l'empirisme teòric són, en realitat, Francis Bacon (1561-1626) i Hobbes (1588-1679); el primer destaca la necessitat de recórrer a la inducció i a l'observació per fer ciència i el supòsit del segon –racionalista en alguns dels seus plantejaments– que «tot és cos» no permet començar i justificar el coneixement si no és a partir de la sensació.

Locke
G. Berkeley
David Hume

Els qui donen forma sistemàtica a l'empirisme són, no obstant això, Locke (1632-1704), Berkeley (1685-1753) i Hume (1711-1776). A ells es deu la versió clàssica de l'empirisme, els punts fonamentals del qual són: 1) l'afirmació que no existeixen idees innates i 2) que el coneixement procedeix de la sensació, o experiència interna o externa; d'aquesta manera afirma tant la prioritat temporal del coneixement sensible (el coneixement comença amb l'experiència) com la seva prioritat epistemològica o lògica (el coneixement requereix l'experiència com a justificació).

Els textos més fonamentals de l'empirisme clàssic pertanyen a J. Locke, especialment a la seva obra Assaig de l'enteniment humà (1690) (veg. text 1 i text 2 ).

El llibre I d'aquesta obra és una crítica tancada a la doctrina de les idees innates, tal com les entenien els cartesians; no hi ha idees innates ni principis teòrics o morals. L'enteniment, abans de tota experiència, no és més que una tabula rasa.

El llibre II tracta de l'origen de les idees a partir de l'experiència sensible, interna o externa; nascudes les idees simples de la sensació o de la reflexió, l'enteniment pot a partir d'elles compondre idees complexes. En una d'aquestes idees complexes, la substància, poden distingir-se qualitats primàries (objectives) i qualitats secundàries (subjectives).

El llibre III estudia el llenguatge i l'IV el coneixement (si bé d'una manera que no està en plena consonància amb el llibre I).

La influència d'aquesta obra en els il·lustrats francesos va ser enorme; aquests van veure en Locke la superació del racionalisme que dominava en el continent europeu des de Descartes a Leibniz, i van fundar en ella el seu model de raó empírica.

Leibniz va criticar l'empirisme de Locke en la seva obra Nous assajos sobre l'enteniment humà (1703-1704).

Les idees simples de Locke s'agrupen en quatre classes:

1) les que provenen d'un sol sentit; «groc», per exemple.

2) les que provenen de diversos sentits; la «forma», per exemple.

3) les que provenen de la reflexió interna, per pensar sobre idees simples dels sentits; el «pensament» i la «voluntat», per exemple.

4) les que procedeixen, de forma combinada, de la sensació i la reflexió a un mateix temps a manera de síntesi; la percepció de l'«existència» d'un objecte extern, per exemple, o el «dolor».

La ment, combinant, relacionant i abstraient, pot formar idees complexes –«la bellesa, la gratitud, un home, un exèrcit, l'univers»–, relacions i abstraccions. Les idees complexes es divideixen en maneres, substàncies i relacions.

Una substància és una idea complexa amb la qual concebem un ser particular; la idea d'«home», per exemple.

Una manera és la idea complexa amb la qual pensem, per abstracció, conjunts d'idees simples –referibles a diverses substàncies– que no subsisteixen com un ser particular; la «dansa», per exemple, o la «bellesa».

Una relació és una idea complexa que sorgeix de la comparació d'idees; Caio, per exemple, pensat com a home no diu més relació que a si mateix, però pensat com a «marit», o com a «pare» entra en relació amb una altra idea.

La distinció entre qualitats primàries i secundàries, divulgada per Locke, però utilitzada ja per Descartes, divideix les qualitats de les coses sensibles entre les quals són objectives i, per tant, qualitats substancials dels cossos (extensió, figura, nombre, moviment i solidesa), i les que són subjectives, que només indirectament podem atribuir a la substància perquè les produeixen en nosaltres les qualitats primàries (color, sabor, so, temperatura, etc.). Qualitats primàries i secundàries són idees amb les quals pensem els cossos.

El punt de partida de Berkeley és la crítica a la distinció, feta per Locke, entre qualitats primàries i secundàries; la consciència no fa distinció entre primàries i secundàries: tota idea és un fenomen (subjectiu) de la consciència i tot el que sabem de les coses és només el que percebem (subjectivament). Per això «ser és ser percebut» o «percebre».

Hume, al seu torn, admet la crítica de Berkeley i assumeix com a punt de partida que les idees són fenòmens de la consciència, però critica no només la idea de substància externa, sinó també la de substància interna, o jo. D'aquí procedeix el seu escepticisme, puix que el que pensem supera amb escreix el percebut, però només hi ha certesa del percebut, i el seu fenomenisme.

En temps de Hume, el model científic newtonià és una ciència empírica amb tot el dret; l'empirisme de Hume dirigeix la seva atenció, no només cap a la manera i el fonament del nostre conèixer, sinó també cap a una ciència empírica de l'home: el Tractat de la naturalesa humana (1739) no confessa un altre objectiu que el d'aconseguir al món de la moral el que Newton ha aconseguit al món de la física. Les investigacions de Hume se centren, no només en l'estudi de l'enteniment (Llibre I del Tractat de la naturalesa humana, i Investigació sobre l'enteniment humà), sinó també en el de les passions (Llibre II del Tractat) i la moral (Llibre III del Tractat i Investigació sobre els principis de la moral).

La innovació fonamental de Hume en la teoria del coneixement és la seva distinció entre impressions i idees, la relació que existeix entre unes i unes altres i la possibilitat que les idees s'associïn entre si.Una impressió és una percepció que, per ser immediata i actual, és viva i intensa, mentre que una idea és una còpia d'una impressió, i pel mateix no és més que una percepció menys viva i intensa, que consisteix en la reflexió de la ment sobre una impressió; tal reflexió es fa per la memòria o la imaginació. Però, a més, les idees es relacionen entre si per una espècie d'atracció mútua necessària entre elles: per semblança, per contigüitat i per causalitat. Igual com en l'univers de Newton l'atracció explica el moviment de les partícules, en el sistema filosòfic de Hume les idees simples es relacionen –s'associen– entre si per una triple llei que les uneix. En el coneixement del que ell denomina qüestionis de fet, la relació de causalitat exerceix una funció fonamental: síntesi de les dues lleis anteriors, semblança i contiguïtat, és ambdues coses alhora (ha d'haver-hi semblança entre causa i efecte, i és necessària una contigüitat en l'espai i el temps entre causa i efecte) més el costum, o hàbit, de generalitzar en forma de llei, o enunciat universal, les successions de fenòmens que succeeixen regularment en el temps.

L'exigència bàsica que a tota idea ha de correspondre-li una impressió perquè tingui sentit, o perquè a la paraula li correspongui una idea amb un contingut veritable, es constitueix en l'instrument ineludible de la crítica que institueix a tots els conceptes fonamentals de la filosofia tradicional: causalitat, substància, ànima, Déu i llibertat. A quina impressió –es pregunta– correspon cadascuna d'aquestes idees?

La crítica que instaura l'empirisme clàssic acaba en el fenomenisme i l'escepticisme. Enfront de la dogmàtica seguretat que exigeix i pretén haver trobat el racionalisme, l'empirisme ofereix la racionabilitat del coneixement probable i dels límits del coneixement. El valor històric de l'empirisme està en la seva crítica; però no en l'empresa no aconseguida de fundar suficientment el coneixement científic. Ofereix una alternativa, però no una síntesi i, pel mateix, no una superació del racionalisme i el dogmatisme.

Associacionisme d'idees i perspectiva fenomenista són els dos eixos sobre els quals han girat els successius sistemes empiristes posteriors, en J.S. Mill, H. Spencer, F. Brentano, I. Mach i uns altres, però també són empiristes altres sistemes filosòfics que deuen els seus pressupostos més aviat al positivisme del s. XIX, com són els de Duhem, James, Peirce, Dewey o Russell.

L'empirisme per excel·lència de l'edat contemporània rep el nom d'empirisme lògic o neopositivisme. Els seus dos principis empiristes fonamentals són: el problema de la verificabilitat, amb les seves diverses solucions més o menys radicals, i el reduccionisme dels conceptes no lògics o no matemàtics de les teories a enunciats observacionals o a conceptes, en última instància, reductibles a ells.

Els escrits de Karl R. Popper representen una crítica dirigida al neopositivisme en general des d'un punt de vista empirista crític, que el seu autor va anomenar racionalisme crític. El seu principi de falsabilitat s'oposa diametralment a l'inductivisme que suposa el principi de verificació.

La nova filosofia de la ciència, això és, aquella que s'oposa a la concepció estàndard de la ciència, insisteix sobre qüestions que semblen minar els punts fonamentals en què se sosté l'empirisme: la importància de la teoria en la mateixa observació (observacions «carregades de teoria») i la crítica dirigida cap a l'excessiva distinció entre el teòric i l'observacional. W.V.O. Quine, que ha posat en evidència els dos denominats «dogmes de l'empirisme», a saber, el reduccionisme i la distinció entre analític i sintètic, també ha destacat que només «el sensorial» és suficient fonament per a la ciència o pel significat de les paraules (veg. citació).