Accions

Idees innates

De Wikisofia


René Descartes
Idees amb les quals es neix, en expressió de Descartes, qui en la seva teoria de les idees les distingeix de les adventícies i les factícies. Són, per exemple, segons aquest autor, les idees de «Déu», «substància», «existència», «extensió», «causa», però no presenta com a exemples –com fa Locke quan les critica– principis universals teòrics, com «és impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui», ni pràctics, com «fes com vulguis que es faci amb tu». D'elles afirma que no s'adquireixen per cap tipus d'experiència sensorial, sinó que o estan gravades en l'esperit o no són més que un desenvolupament de la pròpia capacitat de pensar. Descartes parla de l'origen d'aquestes idees confusament: alhora que les denomina «nascudes amb mi», o simplement «innates», diu d'elles també que no són una altra cosa que la mateixa «facultat de pensar».(veg. citació).

Potser pot interpretar-se que, respecte d'elles, l'experiència, que les suscita, sigui només l'ocasió que la ment recull per, basada únicament en la seva pròpia potencialitat, pensar-les com a idees clares i distintes, sense necessitat que l'experiència les confirmi. El gran argument de l'innatisme ha estat sempre la dificultat d'explicar com determinats conceptes –el d'igualtat, posava per exemple Plató– poden sorgir de l'experiència. La independència de l'experiència els atribueix un valor epistemològic a priori: són conceptes o principis a priori no adquirits per l'experiència, i independents d'ella, i que són necessaris per a establir els fonaments de tot el procés del coneixement, en l'ordre teòric i en el pràctic.

L'existència d'idees i principis innats va ser durament criticada per Locke (veg. text), en el seu Assaig sobre l'enteniment humà (1690), que enfront d'elles aixeca el principi empirista de «res no hi ha en l'enteniment que abans no hagi estat en els sentits».

El primer a proposar la necessitat de coneixements no adquirits, i per tant innats d'alguna manera, va ser Plató amb la seva teoria de les idees o de les formes separades, o dels dos mons (el de les idees i el de les coses) units pel punt de contacte de l'ànima humana que participa de les idees puix que les coneix des de sempre. A Plató, li van seguir el neoplatonisme, tant l'inicial com el cristià de sant Agustí (amb la seva doctrina de la il·luminació interior), i el traductor i comentador dels escrits platònics i neoplatònics, i fundador de l'Acadèmia de Florència, Marsilio Ficino (1433-1499). Leibniz, que va admetre el plantejament general de Descartes sobre les idees innates, va afegir la necessitat de conèixer, també com a innats, alguns principis bàsics per a fonamentar la deducció i va establir explícitament que alguns conceptesa priori són innats. Contra el llibre i les opinions de Locke, precisament, va escriure Nous assajos sobre l'enteniment humà (pòstum, 1765), on insisteix fonamentalment que l'absència de consciència d'aquestes idees no és argument en contra del caràcter innat de les idees. Hume, en tractar de l'origen de les idees, nega planament la possibilitat que una idea no sigui còpia d'una impressió (veg. text). La discussió entre racionalisme i empirisme va induir a Kant a una nova fonamentació d'idees com ara substància i causalitat, considerades per ell com a conceptesa priori, encara que de cap manera innats, de l'enteniment humà. Al segle XX el lingüista Noam Chomsky defensà un cert innatisme d'una estructura profunda del llenguatge, que és el fonament d'on parteix el nen per a aprendre de l'experiència regles de transformació que li permetin projectar aquella estructura profunda en l'estructura superficial del llenguatge que aprèn.


Vegeu també:

Idees adventícies

Idees factícies