Accions

Escolàstica, escolasticisme

De Wikisofia

(del llatí scholasticus, el que ensenya o estudia a l'escola)

Terme que, des del Renaixement, s'aplica al pensament filosòfic que es va desenvolupar al llarg de l'edat mitjana. Per edat mitjana s'entén, en aquest cas, el període de temps comprès entre la caiguda de l'Imperi romà d'occident (476) i la conquesta de Constantinoble pels turcs (1453). L'Escolàstica va dominar completament la vida intel·lectual d'aquest període en tot l'àmbit conegut de la cristiandat, però no ha de circumscriure's històricament a l'occident cristià, ja que, a més de la cristiana, existeixen també, amb iguals drets, una Escolàstica àrab i una Escolàstica jueva, que es comuniquen entre si; en realitat, el transvasament de coneixements i influències es dóna més aviat de les dues últimes a la primera (de les Escolàstiques àrab i jueva es tracta en les entrades filosofia àrab i filosofia jueva). D'altra banda, encara que l'Escolàstica aquí considerada es refereixi únicament a la desenvolupada, en el període esmentat, en l'occident cristià, ha de tenir-se en compte que, durant el mateix període de temps, es desenvolupa en orient la denominada filosofia bizantina.

En sentit estricte –i limitant la qüestió a l'occident cristià– es diu «Escolàstica» a la filosofia i la teologia que es va ensenyar durant el període de l'edat mitjana, a la denominada filosofia medieval; pròpiament, la «ciència que s'ensenyava a l'escola»: primer les arts liberals i després la filosofia i la teologia. El nom prové del terme llatí schola, escola, i d'aquí scholasticus, aplicat al principi als quals freqüentaven determinat tipus d'escola, com a mestres o com a alumnes, i després als quals es caracteritzaven definidament per a utilitzar en els seus ensenyaments i investigacions el mètode amb què es desenvolupava la filosofia medieval.

San Agustí ensenyant retòrica (fresc del s. XV)

Tota la filosofia Escolàstica es caracteritza per un doble, i problemàtic, recurs a l'autoritat, representada pels textos sagrats de la Bíblia i la tradició dels Pares de l'Església (a la fe, en definitiva), i a la raó, que de manera creixent s'aplica a la interpretació de l'autoritat i fins i tot al lliure joc de la reflexió pròpia. Al llarg de tota la filosofia medieval es va mantenir el lema, enunciat per Agustí d'Hipona i Anselm de Canterbury de «la fe que busca comprendre», en les seves diverses versions de intellectus quaerens fidem o de fides quaerens intellectum. Se succeeixen, per tant, períodes en què domina la auctoritas i períodes en què la ràtio, recolzada en la dialèctica, o lògica medieval, i sobretot amb les successives entrades de l'obra de[gen-3p6b.htm Aristòtil] en occident, floreix en un cert racionalisme que, amb freqüència, resulta sospitós a la teologia.

La temàtica que s'ocupa l'Escolàstica es pot precisar materialment recordant els continguts de les col·leccions de sentències o manuals, la lectura dels quals i comentari havien d'emprendre aquells que volien ser lectors o llicenciats (de «llicència» per a ensenyar) en teologia. La temàtica general, no obstant això, quedava determinada per les trobades problemàtiques entre fe i raó a què aquella temàtica en concret obligava. Els estudis eren, és clar, d'índole teològica, però no únicament, i la majoria de qüestions manifestament religioses tancaven en la seva explicació i exposició qüestionis epistemològiques, lògiques, antropològiques, cosmològiques, ètiques o psicològiques. Si l'home és, per a l'escolàstic, imatge de Déu, res impedeix que, en abordar problemes teològics sobre la Trinitat, per exemple, es tractessin també qüestions psicològiques de l'esperit humà.

L'Escolàstica es caracteritza preferentment pel seu mètode; justament del respecte i cultiu excessiu del mètode neix el sentit despectiu del terme «escolàstic» amb què es coneix la preferència per les qüestions formals respecte de les de contingut. A aquest sentit desviat de «formalisme» cal afegir el no menys pejoratiu d'estudis obscurantistes propis d'un període bàrbar de la història, tocant a la ciència i a la raó, que els il·lustrats carreguen amb excés sobre la filosofia medieval cristiana.

El mètode escolàstic, que s'elabora amb l'objectiu primari de ser un instrument didàctic, aconsegueix el seu ple desenvolupament formal amb l'arribada de les universitats medievals, entre els segles XII i XIII. Els instruments fonamentals eren la lectio (lectura de textos) i la disputatio (discussió pública). En les facultats de dret els textos llegits eren els decrets imperials, el Decret de Graciano, les decretales, etc.; en les facultats de medicina es llegien sobretot textos d'Avicenna i Averrois i textos antics; en les facultats d'arts, convertides en el s. XIII en facultats de filosofia, es van llegir i van comentar de forma creixent textos de les obres lògiques i físiques d'Aristòtil; en les facultats de teologia, els textos procedien de la Bíblia, d'obres dels Pares de l'Església i de les col·leccions de sentències anomenades Llibres de les sentències.

Els escolàstics llegien aquests textos, discutien sobre ells i predicaven sobre ells. La lectura comentada de textos va donar origen a les glosses literals i als Comentaris sobre els llibres de les sentències.

Les disputes acadèmiques organitzades sobre qüestions polèmiques eren de dues classes: la qüestió disputada ordinària (quaestio disputata), que tenia lloc dues o tres vegades per setmana, d'una manera regular i que consistia en la discussió d'un tema predeterminat al qual el lector o mestre havia de donar una resposta final, i la qüestió extraordinària sobre qualsevol tema, de quolibet, anomenada també quodlibeto, sense cap ordre del dia i desenvolupada per algun gran escolàstic que discutia públicament amb interlocutors voluntaris.

Les qüestions que es convertien en escrits es desenvolupaven segons el següent esquema:

a) Exposició del tema en qüestió en forma dubitativa, o presentació de la qüestió preguntant-se retòricament per ella («Per ventura existeix Déu?»).

b) Exposició de les raons o dels testimoniatges en favor o en contra del plantejament inicial.

c) Cos de la qüestió, en el qual l'escolàstic respon de manera ordenada a les raons que no considera fundades i dóna, finalment, la seva pròpia opinió (determinatio).

Els Quatre llibres de sentències de Pere Llombard (s. XII) han estat una obra fonamental en la producció literària de l'Escolàstica. Les facultats de teologia ho van usar com a llibre que tot aquell que s'iniciava en l'ensenyament havia de comentar. Dividit en quatre parts, conté de forma compendiada i sistemàtica les principals «autoritats» de la Bíblia i la tradició sobre 1) Déu, 2) la creació, 3) la redempció i 4) els sagraments. Dels comentaris sobre aquest llibre van sorgir les grans obres Escolàstiques denominades Comentaris sobre els llibres de les sentències. Les Summes de teologia són pròpies del s. XIII i són obres de síntesis i de maduresa.

Vegeu neoescolàstica.

Dios.gif