Accions

Jo

De Wikisofia


Terme equivalent –amb diferències de matís– a consciència, ànima o persona, amb el qual identifiquem la nostra personalitat. La seva característica fonamental és la consciència de la pròpia identitat personal.

El problema filosòfic del jo comença a plantejar-se amb Descartes, qui ho constitueix en primera veritat del seu sistema: «penso, existeixo». Descartes ho concep com a substància pensant, com a entitat per tant permanent i autònoma, mentre que Hume- després d'una crítica inicial de Locke a la substància-, no veu en el jo sinó la consciència transeünt d'un «feix o un flux de sensacions» (veg. text 1 i text 2). Kant, al seu torn, distingeix un doble pla del jo: l'empíric o fenomenològic, i el noümènic o intel·ligible; el primer perceptible com fenomen a través de la consciència empírica, el segon, noümen i cosa en si desconeguda, que està més enllà de l'experiència i del que només sabem –per la raó pràctica– que pertany al món de la llibertat i de l'ètica. La il·lusió transcendental que ens porta a creure que és possible conèixer aquest jo com substància o com a subjecte, es dilueix amb l'anàlisi dels paralogismes (veg. text). A aquest doble jo de l'home, fenomen i noümen alhora, s'afegeix el jo transcendental de la seva teoria del coneixement, concebut com «apercepció pura» o «unitat sintètica de la consciència» (veg. text).

La convicció filosòfica en l'existència del jo es refereix justament al jo que està més enllà de la pròpia consciència empírica, i que es concep com subjecte permanent de la pròpia singularitat i de la identitat personal, i principi de la pròpia autonomia, inviolabilitat i dignitat.