Accions

Autor

Franz Brentano

De Wikisofia

Brentano.gif

(Franz Clemens Honoratus Hermann Brentano)

Filòsof i psicòleg alemany, nascut a Marienberg bei Poppard (Prússia renana) l'any 1838. Va ser professor a la universitat de Würzburg fins que, en 1873, abandona el càrrec, el sacerdoci i el catolicisme per a oposar-se a la infal·libilitat del papa, declarada dogma de fe en 1870. Posteriorment ensenya a Viena, on exerceix una notable influència sobre els seus alumnes Alexius Meinong i Edmund Husserl, entre d'altres. Retirat de l'ensenyament, viu a Florència i, a causa de la primera guerra mundial, es trasllada a Zuric, on mor el 17 de març de 1917.

Els seus ensenyaments i investigacions s'orienten a una reinterpretació crítica d'Aristòtil (havia estudiat amb Trendelenburg, patrocinador d'una tornada a l'Estagirita) i amb ella de la filosofia escolàstica.

D'aquesta pren la seva principal aportació a la història de la filosofia: el concepte d'intencionalitat, que serà fonamental per la fenomenologia de Husserl.

Només el psíquic és intencional, és a dir, posa en relació la consciència amb un objecte. Aquesta anomenada «tesi de Brentano», que fa de la intencionalitat la característica del psíquic, permet entendre d'una manera positiva, a diferència del que no aconseguia la psicologia d'aquella època, els fenòmens de consciència que Brentano distingeix en:

  • 1. representacions
  • 2. judicis
  • 3. fenòmens emotius (sentiments i volicions)

Tot fenomen de consciència és o una representació de quelcom, que no forçosament ha de ser un objecte exterior, o un judici sobre alguna cosa. Els judicis o són teòrics, i es refereixen a la veritat i falsedat de les representacions (judicis pròpiament dits), i el seu criteri és l'evidència i d'ells tracta l'epistemologia i la lògica; o són pràctics, i es refereixen a la bondat o a la maldat, la correcció o incorrecció, a l'amor i a l'odi (fenòmens emotius), i el seu criteri és la «preferència», la valoració, o «el millor», i d'ells tracta l'ètica.

A l'estudi de la intencionalitat de la consciència l'anomena psicologia descriptiva o fenomenologia descriptiva. D'ella tracta sobretot en la seva obra principal La psicologia des d'un punt de vista empíric (1875). De l'ètica tracta en L'origen del coneixement moral (1889). Altres obres destacables són: La psicologia d'Aristòtil (1867); Sobre les raons del desànim en la filosofia (1874) i Aristòtil i la seva visió del món (1911).