Accions

Racionalisme

De Wikisofia

(del llatí, ràtio, raó)

En general, actitud filosòfica de confiança en la raó, les idees o el pensament, que exalta la seva importància i els independitza del seu vincle amb l'experiència. En aquest sentit d'exaltació de l'autonomia de la raó, el racionalisme s'aplica tant a filòsofs de l'antiguitat grega, com Parmènides i Plató, que atribueixen a la raó una autonomia (problemàtica) respecte del món sensible –sense oblidar l'intel·lectualisme moral o racionalisme ètic, en Sòcrates i Plató–, com en pensar crític dels filòsofs il·lustrats contra les idees socialment admeses. En sentit estricte, és el «racionalisme modern» que, com a corrent filosòfic, neix a França en el s. XVII i es difon per Europa, en directa oposició a l'empirisme, i que sosté que el punt de partida del coneixement no són les dades dels sentits, sinó les idees pròpies de l'esperit humà. Sorgeix com a reacció a l'orientació filosòfica medieval posada en crisi per les noves idees del Renaixement, que entre altres coses renova l'escepticisme dels antics, l'esperit de la Reforma protestant que mina el principi d'autoritat doctrinal, i els èxits del mètode científic impulsat per la revolució científica.

El racionalisme modern, revolucionari per a la seva època, i els principals representants de la qual són Descartes, el seu iniciador, Spinoza i Leibniz, representa no obstant això una visió general del món i del coneixement harmoniosa, ordenada, racional, geomètrica i estable, basada en el pensament metòdic (del dubte o del mètode more geometrico), la claredat d'idees (principi d'evidència) i la creença en l'estabilitat de les idees (la doctrina sobre la substància), i acompanyada, en el terreny de les arts, pel «classicisme», mentre que, en el costat oposat, l'empirisme representa una visió del món dinàmica, canviant, interessada per la utilitat del saber, innovadora en teories del coneixement i de la societat, acompanyada al seu torn al món de l'art pel «barroc», de característiques oposades al clàssic (veg. text). L'estabilitat del ser, enfront de la confusió dinàmica de l'esdevenir.

Les principals doctrines racionalistes són:

  • 1) l'afirmació de l'existència d'idees innates, punt de partida (en el sentit lògic) del coneixement (Leibniz admetia també principis de l'enteniment innats), i
  • 2) la relació directa –pràcticament coincidència– entre pensament i realitat, que Spinoza va expressar gràficament amb la frase «L'ordre i connexió de les idees és el mateix que l'ordre i la connexió de les coses» (veg. citació). Al costat d'això, se sosté que
  • 3) el coneixement és de tipus deductiu, com el que es dóna en les matemàtiques, i s'atribueix
  • 4) un caràcter fonamental a la substància (les dues substàncies de Descartes, la substància única de Spinoza, Deus sive natura, i les mònades de Leibniz).

La forma característica d'argumentació racionalista exclou el recurs a l'experiència i al coneixement que prové dels sentits, i es remet exclusivament a la raó, a la claredat i distinció d'idees i a la suposició que el bon pensar coincideix forçosament amb la realitat: conèixer és conèixer per la raó (veg. text).

Veure cartesianisme.