Accions

Ser

De Wikisofia

 (del llatí esse, ser, existir)

«El que hi ha, o existeix», el concepte més genèric dels que és possible tenir i el més fonamental en la història del pensament occidental, de Parmènides a Heidegger. Indefinible, per la seva generalitat, va adquirint a través de la història diverses maneres de ser comprès. Parmènides (vegeu la citació) l'identifica amb tota la realitat, que descriu com una, contínua i immòbil, i l'oposa simplement al no-res, o al que no és.

Per a Plató és la «veritable realitat» de la idea (vegeu la citació), però també una més entre un conjunt d'idees fonamentals (la d'existència, juntament amb el moviment, la quietud, la igualtat i la diferència; Sofista).

Aristòtil, veritable pare del concepte de ser occidental, ho constitueix en objecte d'estudi de la metafísica, ciència «que estudia el que és, en tant que quelcom que és» (òn hei ón) i una de les característiques fonamentals de la qual és que «es diu de moltes maneres» (tò òn légetai pollakhos ): sent tot ser, no tot ho és de la mateixa manera (veg. text 1 i text 2 ). Aristòtil, que baixa el cel de Plató a la terra (sobre la «veritable realitat» de Plató, diu que la veritat i la falsedat no són de les coses, sinó del pensament (vegeu la citació) identifica a l'ésser amb la substància (ousía), o entitat, que és el seu sentit fonamental i la primera de les categories; cadascuna de les substàncies és subjecte o substrat i és allò que alguna cosa és pròpiament, és a dir, l'essència (tò tí ên eînai); les substàncies, a més, estan compostes de matèria i forma, però la substància pròpiament és acte i forma (veg. hilemorfisme). Una de les substàncies o entitats –el primer motor– és acte pur, manca de matèria i de moviment, però mou, com mou el Bé a qui ho desitja, tot l'univers (veg. text). La tradició cristiana i escolàstica desenvoluparà aquestes nocions aristotèliques obrint-les a la idea de creació, i l'ésser es converteix en «acte de ser» o «acte de l'essència»; ser és existir per un altre o existir per plenitud de la mateixa naturalesa: en el primer cas parlem dels ens creats, que tenen ser per participació, i en el segon, del ser subsistent, Déu creador (vegeu la citació i text ). Apareix la distinció entre essència i existència, i la multiplicitat aristotèlica de sentits de ser es converteix en el concepte fonamental de la filosofia i teologia escolàstica: l'analogia del ser (veg. text).

Amb l'època moderna, l'interès filosòfic es desplaça del ser al subjecte i a fi del coneixement i a la noció de substància. Tant el racionalisme com l'empirisme es preocupen per saber què són les coses (quin tipus de substància són, i quines són les seves qualitats primàries i secundàries) i com és possible conèixer-les (a través de la raó o a través de l'experiència, a priori o a posteriori).

En el s. XVIII el racionalisme alemany renova l'interès per «el ser en general». La Filosofia primera o ontologia (1729), de Ch. Wolff és simptomàtica d'aquest renéixer. L'aportació significativa a la història del concepte de ser es deu, no obstant això, a Kant els dos sentits tradicionals del verb «ser» (veg. text), l'atributiu o copulatiu (com en «Sòcrates és innocent», i el predicatiu («la reunió és a les cinc») i, dins d'aquest, l'existencial («Déu és»), Kant, que fa de les categories, i no de l'ésser, el concepte fonamental de la seva filosofia, elimina l'ús de «ser», o existir, com predicat: una cosa existent –els cent tàlers reals– no té les mateixes característiques que una cosa merament pensada –els cent tàlers pensats– més la característica, o el predicat, de l'existència; existir no és un predicat o una perfecció de l'objecte, sinó només una manera de presentar-se l'objecte a l'experiència (veg. text). La crítica a la noció de ser i la crítica a la metafísica empresa per Kant en la Crítica de la raó pura (1781) obre pas a l'interès de la filosofia per la ciència, característica del període contemporani: la superació de la metafísica obre el camí a diversos humanismes, al positivisme, a l'historicisme, al vitalisme, l'antropologia, etc. Hegel reprèn l'enfocament i l'interès clàssic per l'ésser, encara que ho pensa no com el més genèric, sinó com el més immediat, allò que simplement es pensa sense comparar-ho -oposar-ho- amb res; és la primera de les determinacions de la realitat, o del tot –o del pensament de la realitat–, i es concep com el que «encara no és res i ha d'esdevenir alguna cosa» (veg. text), i només les successives determinacions i mediacions fan del ser idea, naturalesa i esperit. La introducció de l'oposició, o contradicció –tot el contrari de l'antiga analogia– en la noció mateixa de ser, com a força de l'esdevenir de tot, és a dir, la concepció dialèctica, ha constituït una manera radicalment nova de pensar la realitat, que ha tingut la seva versió sociològica i històrica en el marxisme.

La filosofia del s. XX ha tornat les seves esquenes a la filosofia clàssica de l'ésser, almenys en les seves dues orientacions més importants: el neopositivisme i la fenomenologia, encara que en aquesta amb matisos. És simptomàtic sobre aquest tema l'estudi de Carnap sobre La superació de la metafísica mitjançant l'anàlisi lògica del llenguatge (1932), on sosté la tesi que les proposicions metafísiques són «totalment mancades de sentit» i que la majoria de pseudoenunciats el són a causa d'un mal ús del concepte «ser». La fenomenologia, després, això sí, que Nietzsche sostingués la falta de sentit universal i el sencer enfocament de la filosofia occidental des de Plató, critica per obra de Heidegger, l'orientació de la metafísica i, amb ella, la noció de ser tradicional. Acusa la filosofia tradicional d'haver caigut en l'oblit del ser, per no haver sabut distingir entre l'«ésser» i l'«ens», distinció que anomena diferència ontològica, i ocupar-se només dels ens, com ontologia i teologia; equival això a dir que la metafísica occidental parla de coses, d'ens, i de l'ens suprem que és la seva causa, quan del que té sentit parlar és de l'home, l'únic dels ens que és capaç de preguntar-se per l'ésser, d'aquell ésser a qui «li va en el seu ser» saber què és l'ésser. La metafísica es converteix en anàlisi existencial, i queda oberta la porta per als diversos existencialismes de l'edat contemporània, que identifiquen el ser (de l'home) amb l'existència (humana).

Per a la lògica moderna, «ser» no és el predicat que s'aplica a un subjecte, o objecte, sinó una modalitat del predicat, el quantificador, existencial (veg. exemple), que s'escriu [math]\exists{x}[/math] i es llegeix "existeix almenys un x tal que...", i afirma l'existència d'almenys un membre de la classe de la qual es parla en l'enunciat.