Accions

Real

De Wikisofia

 (del llatí res, cosa, objecte, realitat)

En general, allò que és o existeix d'una manera actual o objectiu, per oposició al que és una aparença, una il·lusió o una ficció, o al que és merament possible o ideal, o subjectiu. Normalment, i des del sentit comú, s'entén que el real és allò que pertany al món en què vivim i, per tant, lò que existeix en l'espai-temps. Però l'aplicació rigorosa d'aquesta noció espontània porta a confondre el real amb l'«independent» de la ment o amb el material o l'empíric, és a dir, allò que pot ser conegut pels sentits, amb el que deixarien de tenir realitat moltes de les coses per les quals els homes s'interessen i fins i tot lluiten. De fet, el real ha de definir-se d'acord amb els pressupostos ontològics i epistemològics des dels quals es defineix ser, ens o «ontològic» o realitat en general, això és, ha d'entendre's des d'una teoria determinada, però sobretot ha de poder diferenciar-se del que es considera simple aparença. Per a molts, i en primer lloc per Aristòtil (veg. citació), l'estudi del real incumbeix a la metafísica, que tracta del que existeix quan existeix, i de la qual cal esperar que doni criteris per a distingir el que existeix del que només sembla existir. L'ús de «semblar» per oposició a «ser» no només és de sentit comú, sinó que és també una tradició constant en la filosofia. La filosofia grega, des dels presocràtics als grans sistemàtics, com Plató i Aristòtil, planteja la qüestió fonamental de què cal entendre per «real», ja sigui com arkhé (ἀρχή), forma, substància o àtoms. Heràclit i Parmènides són models inicials i oposats en el plantejament del problema: el que hi ha és pura aparença, o, al contrari, aquesta pura aparença és realment l'única cosa que pot conèixer-se i el que, per això mateix, és. Plató construeix la seva teoria de les idees per a combatre el punt de vista del sofista Protàgores, segons el qual les coses són el que a l'home li sembla que són. En tot cas, la història de la filosofia ensenya que la qüestió de què és real es respon des d'una teoria del coneixement. Encara que sempre ha estat evident que el que les coses són es coneix forçosament des d'una certa perspectiva, a saber, la que ofereix la percepció, la pròpia experiència, el coneixement previ i fins a la pròpia època. Berkeley és el primer a destacar que l'ésser de les coses es manifesta només en l'aparença, això és, en el fenomen; fins al punt que el real no és més que el que apareix: «ser és ser percebut». Kant fa consistir, en l'aparèixer del fenomen, la configuració mateixa de l'experiència, en el sentit que conèixer alguna cosa és poder constituir-ho en objecte d'experiència, segons les condicions de possibilitat que el mateix subjecte determina; el que les coses són ja no pot quedar separat ni del percebre-les ni de l'entendre-les, però tampoc del poder percebre-les i poder entendre-les. L'idealisme alemany posterior extrema al màxim la producció de la realitat per l'esperit: «tot el racional és real i tot el real és racional» (veg. citació). El «nou realisme» i el realisme crític de començaments de segle intenten desembullar la xarxa complexa entre el real i el percebut. La filosofia analítica, la filosofia del llenguatge i les noves teories epistemològiques de filosofia de la ciènciareplantegen el problema de la realitat, i busquen nous criteris de decisió per a determinar quan pot dir-se que un enunciat (empíric) és veritable (manera epistemològica de decidir sobre el que s'entén per «real»).

Encara que el sentit comú percep que el real és l'empíricament observable (veg. text), no només l'empíricament observable és real. Per això cal comptar amb altres criteris per a determinar quina cosa podem anomenar real. Anomenem «real» no només el que està òbviament present als sentits, sinó a tot allò l'existència externa del qual podem determinar com objectivament independent del nostre pensament i de la nostra observació a través d'una verificació intersubjectiva. D'aquesta manera, no només són reals els objectes externs, sinó (almenys algunes de) les seves propietats (veg. realisme científic) i els seus principis materials interns; no només existeix realment, per exemple, la taula, sinó –i fins a potser més– els elements químics que la componen i les partícules atòmiques i subatòmiques a què es redueixen els seus elements químics. Resulta problemàtic i controvertit afirmar l'existència d'universals i entitats teòriques o sostenir que a les lleis de la naturalesa corresponen regularitats realment existents independents de tota convenció o construcció humanes. En això tenen la paraula no només els diversos sistemes metafísics i epistemològics, sinó també els diversos graus de realisme científic, de manera que no pot simplement afirmar-se que el real s'identifiqui sense més amb el físic, material o empíric. Sobre això, és útil considerar la distinció que fa Karl R. Popper sobre món 1, món 2 i món 3 (veg. text).

La filosofia, d'altra banda, no es tanca a la possibilitat de considerar reals les entitats metafísiques.