Accions

Existencialisme

De Wikisofia

 Conjunt de tendències filosòfiques modernes, que, malgrat les seves divergències, coincideixen a entendre per existència, no la mera actualitat d'unes coses o el simple fet d'existir, sinó allò que constitueix l'essència mateixa de l'home. L'home, en aquesta perspectiva, no és l'espècie humana o una noció general, sinó l'individu humà considerat en la seva absoluta singularitat.

Søren Kierkegaard

Els començaments de l'existencialisme modern –prescindint de referències a la singularitat de l'individu o de l'existència humana individual en autors com, per exemple, Agustí d'Hipona, Pascal, Kierkegaard, potser l'únic antecedent pròpiament existencialista, Dostoievski, Nietzsche, Miguel d'Unamuno– se situen, al començament del s. XX, en el període entre les dues guerres mundials, però el seu moment de major influència se situa cap als anys cinquanta. Els seus autors fonamentals són: Gabriel Marcel, Karl Jaspers, Martin Heidegger i Jean-Paul Sartre; a aquests els acompanyen els seus deixebles: Simone de Beauvoir, Maurice Merleau-Ponty, Karl Löwith, Hans G. Gadamer, Hannah Arendt, i altres, i aquells a més que, encara que pertanyents a altres camps d'investigació, han sentit la influència de les idees existencialistes, com Albert Camus, en literatura, L. Binswanger, en psicologia, O. Bollnow, en pedagogia, R. Bultmann, P. Tillich, R. Guardini i K. Rahner, en teologia, i I. Mounier en una filosofia cristiana, anomenada personalisme.

La majoria d'autors es remeten a Søren Kierkegaard (1813-1855), com a punt de referència inicial. Assenyala aquest el moment de la rebel·lió contra l'idealisme de Hegel i el seu esperit de sistema, enfront del qual esgrimeix el valor del pensament subjectiu i del «singular». No són punts de referència existencialista menors el seu sentit de l'angoixa i de la solitud humanes.

A l'home singular, a la manera d'existir l'individu, anomena l'existencialisme sense més «existència». Analitzar aquesta existència és labor de la filosofia existencialista o de l'existència. L'home –Dasein, «ser aquí», Existenz, «ser per a si» (veg. gràfic)– és l'únic que pròpiament existeix, o l'únic l'essència del qual consisteix a preguntar-se per la seva existència. No és, aquesta, alguna cosa donada i acabada, sinó només projecte, o possibilitat que es compleix al llarg del temps, no sense l'angoixa que prové del desemparament en el qual se sent l'home per a aconseguir fer-ho; la temporalitat i la historicitat són aquesta mateixa existència.

Martin Heidegger

La concepció de l'essència de l'home com a existència individual es complementa bé amb la idea de subjectivitat: l'home, consciència que es fa a si mateixa en total llibertat. I això explica també l'enllaç i la referència amb la fenomenologia de Husserl. L'existencialisme (el de Heidegger i el de Sartre almenys), deixa clar que no hi ha més ontologia que la fenomenologia (veg. text). Significa això que a la filosofia de l'existència li interessa el fenomen, no el ser o les coses en si, ja que aquell que es pregunta per l'ésser –en paraules de Heidegger, aquell a qui «en el seu ser li va aquest seu ser»– se situa en el terreny, no del real, sinó del possible, del descobriment continuat, de la interpretació. En això és tributari l'existencialisme de la fenomenologia: pren d'ella els seus mètodes d'anàlisis aplicades a l'existència humana.

Jean Paul Sartre

Existeixen, d'altra banda, diferències fonamentals entre els diferents corrents d'existencialisme. Unes es refereixen ja a la manera mateixa d'entendre l'existència, diferent per a cadascun dels autors; unes altres permeten parlar, potser superficialment, d'un existencialisme ateu i un existencialisme cristià: Marcel és teista, com també ho és Kierkegaard; Jaspers, sense ser-ho, parla d'una transcendència; Sartre sosté que l'existencialisme representa un ateisme conseqüent; Heidegger, aparentment ateu, no exclou en el seu sistema, sobretot en les seves últimes obres, fosques i enigmàtiques al·lusions a Déu.

Les obres fonamentals de l'existencialisme són L'ésser i el temps (1927), de Heidegger, i L'ésser i el no-res (1943),de Sartre. Sartre escriu aquesta obra durant el parèntesi en què es troba la filosofia alemanya per causa de la guerra, i aquest existencialisme francès, amb la branca cristiana representada per G. Marcel i M. Mounier, molt influït d'altra banda per Heidegger i Jaspers, és el que aconsegueix ser predominant i s'estén a altres àmbits culturals, ja no expressament filosòfics, com són la literatura i el cinema. A això hi han contribuït determinats elements conceptuals de l'existencialisme, particularment xocants, procedents de la situació històrica en què es desenvolupa, el període d'entre guerres, i el període en què es propaga, la postguerra: l'angoixa, el fracàs, l'absurd, la mort o la culpa (veg. text).