Accions

Esdevenir

De Wikisofia

Gal·licisme acceptat en contextos filosòfics, on tradueix el grec γίγνεσθαι, gígnesthai o el llatí in fieri, amb el significat d'«arribar a ser». En l'antiguitat, la filosofia d'Heràclit és una clara expressió de la idea d'una realitat constituïda essencialment pel continu canvi de totes les coses, de manera que el seu ser no és més que un esdevenir: «totes les coses flueixen», segons l'expressió que li atribueix més tard Plató; això és, una atenta consideració de la realitat entén que, després de l'aparença estable de les coses, hi ha una realitat oculta que no és sinó un continu canvi, un esdevenir universal, propiciat per una lluita de propietats contràries bàsiques, que sotmet les coses a un flux circular de morir i renéixer, o al domini d'un contrari sobre l'altre: el resultat final no deixa de ser una harmonia del conjunt, perquè l'esdevenir està governat pel logos, la llei, la mesura, la racionalitat (veg. text).

En l'època moderna Hegel fa de l'«esdevenir» el primer pas concret de l'evolució o desenvolupament del pensament o de la idea, que en un primer moment no és més que «ser» i, alhora, «res», com a concepte buit que és: en esdevenir anomena Hegel «primer pensament concret» i «primera noció», és a dir, primera comprensió –no l'única– del que és la realitat, la vida (veg. text). El que esdevé en el pla de la lògica, s'expressa també com a sistema filosòfic –sosté Hegel– en la història del pensament.

Enfront d'aquestes filosofies de l'esdevenir, sorgeixen les filosofies del ser que, a excepció de la de Parmènides, han d'incloure l'explicació de l'esdevenir o de l'arribar a ser de les coses. D'alguna manera «ser» i «esdevenir» –permanència i canvi– són les categories fonamentals amb què ha d'explicar-se la realitat. A part d'aquests dos moments històrics paradigmàtics citats, el d'Heràclit i el de Parmènides, les èpoques anomenades clàssiques desenvolupen filosofies –o teories estètiques, posem per cas– basades en el concepte estàtic i estable de ser, mentre que les èpoques denominades barroques o de transició conreen més aviat els aspectes dinàmics de l'arribar a ser de les coses, de l'esdevenir.

La filosofia contemporània més recent, sorgida en èpoques de transició, o de revolucions socials i científiques, ha pres com a temes centrals de consideració aspectes diversos de la potencialitat de l'esdevenir: la història, la vida, l'evolució.