Accions

Ésser / Ser

De Wikisofia

 (del llatí esse, ser, existir)

«El que hi ha, o existeix», el concepte més genèric dels que és possible tenir i el més fonamental en la història del pensament occidental, de Parmènides a Heidegger. Indefinible, per la seva generalitat, va adquirint a través de la història diverses maneres de ser comprès. Parmènides (vegeu la citació) l'identifica amb tota la realitat, que descriu com una, contínua i immòbil, i l'oposa simplement al no-res, o al que no és.

Per a Plató és la «veritable realitat» de la idea (vegeu la citació), però també una més entre un conjunt d'idees fonamentals (la d'existència, juntament amb el moviment, la quietud, la igualtat i la diferència; Sofista).

Aristòtil

Aristòtil, veritable pare del concepte d'ésser occidental, el constitueix en objecte d'estudi de la metafísica, ciència «que estudia el que és, en tant que quelcom que és» (òn hei ón) i una de les característiques fonamentals de la qual és que «es diu de moltes maneres» (tò òn légetai pollakhos ): essent tot ser, no tot ho és de la mateixa manera (veg. text 1 i text 2 ). Aristòtil, que baixa el cel de Plató a la terra (sobre la «veritable realitat» de Plató, diu que la veritat i la falsedat no són de les coses, sinó del pensament (vegeu la citació) identifica a l'ésser amb la substància (ousía), o entitat, que és el seu sentit fonamental i la primera de les categories; cadascuna de les substàncies és subjecte o substrat i és allò que alguna cosa és pròpiament, és a dir, l'essència (tò tí ên eînai); les substàncies, a més, estan compostes de matèria i forma, però la substància pròpiament és acte i forma (veg. hilemorfisme). Una de les substàncies o entitats –el primer motor– és acte pur, manca de matèria i de moviment, però mou, com mou el Bé a qui el desitja, tot l'univers (veg. textd'Aristòtil).

La tradició cristiana i escolàstica desenvoluparà aquestes nocions aristotèliques obrint-les a la idea de creació, i l'ésser es converteix en «acte de ser» o «acte de l'essència»; ser és existir per un altre o existir per plenitud de la mateixa naturalesa: en el primer cas parlem dels ens creats, que tenen ser per participació, i en el segon, del ser subsistent, Déu creador (vegeu la citació i text de Tomàs d'Aquino ). Apareix la distinció entre essència i existència, i la multiplicitat aristotèlica de sentits de ser es converteix en el concepte fonamental de la filosofia i teologia escolàstica: l'analogia del ser (veg. text de Tomàs d'Aquino).

Amb l'època moderna, l'interès filosòfic es desplaça del ser al subjecte i a fi del coneixement i a la noció de substància. Tant el racionalisme com l'empirisme es preocupen per saber què són les coses (quin tipus de substància són, i quines són les seves qualitats primàries i secundàries) i com és possible conèixer-les (a través de la raó o a través de l'experiència, a priori o a posteriori).

Kant

En el s. XVIII el racionalisme alemany renova l'interès per «el ser en general». La Filosofia primera o ontologia (1729), de Ch. Wolff és simptomàtica d'aquest renéixer. L'aportació significativa a la història del concepte de ser es deu, no obstant això, a Kant els dos sentits tradicionals del verb «ser» (veg. text), l'atributiu o copulatiu (com en «Sòcrates és innocent», i el predicatiu («la reunió és a les cinc») i, dins d'aquest, l'existencial («Déu és»), Kant, que fa de les categories, i no de l'ésser, el concepte fonamental de la seva filosofia, elimina l'ús de «ser», o existir, com predicat: una cosa existent –els cent tàlers reals– no té les mateixes característiques que una cosa merament pensada –els cent tàlers pensats– més la característica, o el predicat, de l'existència; existir no és un predicat o una perfecció de l'objecte, sinó només una manera de presentar-se l'objecte a l'experiència (veg. text de Kant).

La crítica a la noció de ser i la crítica a la metafísica empresa per Kant en la Crítica de la raó pura (1781) obre pas a l'interès de la filosofia per la ciència, característica del període contemporani: la superació de la metafísica obre el camí a diversos humanismes, al positivisme, a l'historicisme, al vitalisme, l'antropologia, etc.


Hegel reprèn l'enfocament i l'interès clàssic per l'ésser, encara que el pensa no com el més genèric, sinó com el més immediat, allò que simplement es pensa sense comparar-ho -oposar-ho- amb res; és la primera de les determinacions de la realitat, o del tot –o del pensament de la realitat–, i es concep com el que «encara no és res i ha d'esdevenir alguna cosa» (veg. text de Hegel), i només les successives determinacions i mediacions fan del ser idea, naturalesa i esperit.
G. W. F. Hegel
La introducció de l'oposició, o contradicció –tot el contrari de l'antiga analogia– en la noció mateixa de ser, com a força de l'esdevenir de tot, és a dir, la concepció dialèctica, ha constituït una manera radicalment nova de pensar la realitat, que ha tingut la seva versió sociològica i històrica en el marxisme. De fet l'ésser és la categoria de la qual parteix la Lògica de Hegel. Però de l'Ésser en general res no es pot dir, ja que qualsevol cosa que es digui de l'ésser fa que ja no es parli de l'ésser sinó d'una determinació: tan bon punt s'afirma quelcom determinat , ja no tenim l'ésser en general, sinó un ens diferent d'altres (omnia determinatio negatio es). Pensat de manera abstracte l'ésser es, per tant, idèntic al no-res, però la tensió entre ser i no-ser (entre l'ésser i el no-res) es resol dialècticament en l'esdevenir que es la unitat que implica el dinamisme del pas continu entre l'ésser i el no-res, unitat dialèctica que tembé es manifesta en les categories ulteriors que també contenen aquesta tensió tant del ser, ja no abstracte sinó determinat, com del no-res, sota la forma de negativitat també determinada. Procés, tot el qual, desemboca en la noció d'absolut. Veg. text de Hegel: l'ésser, el no-res i l'esdevenir.


La filosofia del s. XX ha donat l'esquena a la filosofia clàssica de l'ésser, almenys en les seves dues orientacions més importants: el neopositivisme i la fenomenologia, encara que en aquesta amb matisos. És simptomàtic sobre aquest tema l'estudi de Carnap sobre La superació de la metafísica mitjançant l'anàlisi lògica del llenguatge (1932), on sosté la tesi que les proposicions metafísiques són «totalment mancades de sentit» i que la majoria de pseudoenunciats ho són a causa d'un mal ús del concepte «ser».

Heidegger

La fenomenologia, després, això sí, que Nietzsche sostingués la falta de sentit universal i el sencer enfocament de la filosofia occidental des de Plató, critica per obra de Heidegger, l'orientació de la metafísica i, amb ella, la noció d'ésser tradicional. Acusa la filosofia tradicional d'haver caigut en l'oblit del ser, per no haver sabut distingir entre l'«ésser» i l'«ens», distinció que anomena diferència ontològica, i ocupar-se només dels ens, com ontologia i teologia; equival això a dir que la metafísica occidental parla de coses, d'ens, i de l'ens suprem que és la seva causa, quan del que té sentit parlar és de l'home, l'únic dels ens que és capaç de preguntar-se per l'ésser, d'aquell ésser a qui «li va en el seu ser» saber què és l'ésser.

A Ser i temps Heidegger fa la pregunta pel sentit de l’Ésser, pel sentit d'allò que determina als éssers com a éssers i fa possible que siguin entesos. Quan alguna cosa existeix diem que és: jo sóc, ell és, la casa és, etc., però què volem dir exactament amb això? Com és possible que alguna cosa sigui? Què és l’Ésser? Heidegger reconeix que aquesta pregunta ja l’ha fet tota la tradició occidental, però afegeix que l’ha fet d'una manera errònia, doncs sempre s'ha pensat sobre el Ser com si fos alguna cosa que està davant, com a presència constant, i per tant s'ha pensat a partir d'una determinada manera temporal, a partir del present, descartant d'aquest sentit del Ser l'experiència del compliment de la vida de tot ésser humà, que no és un mer present, sinó que és un continu projectar-se cap al futur des d'un passat, un continu fer plans i intentar complir-los. La meta de l'obra serà així comprovar si el temps és un horitzó possible para comprendre l'Ésser, si l'Ésser s'ha de donar necessàriament amb el temps.

Heidegger distingeix entre Ser (Sein) i ens (Seiend). Ser és el que determina a l'ens quan ens. Per això, tot ens pressuposa l'Ésser, que no pot ser pensat com un ens més, com una cosa o un objecte, sinó que és una espècie d'horitzó significatiu des del qual tota realitat, tot ens, és sempre vist. Ser és doncs la idea no captada conceptualment que la metafísica suposa sense tematitzar. És una idea indefinida de la qual no tenim en principi cap contingut que la precisi, però que està actuant des del moment en què hi ha ens (coses que són). És un significat anterior a totes les distincions que la tradició ha efectuat sobre els ens i que han donat lloc a les diferents ciències o sabers. Primer els ens són, tenen ser, les coses existeixen, i pressuposant això, les diferents ciències fiten un àmbit de l'Ésser, un grup d'ens, i els estudia. Per exemple, la química i la física estudien els ens o coses, com estan compostes, com es mouen i alteren; la biologia estudia els éssers vius, el seu desenvolupament, la seva reproducció, etc.; la matemàtica estudia els ens o coses numèrics, etc.

Si la qüestió del Ser és prioritària sobre les altres, si no es pot derivar de cap qüestió anterior, doncs qualsevol ens o cosa que vegem ja és, com abordar llavors l'Ésser?, com seria possible l'Ontologia o qüestionament sobre l'Ésser? Heidegger indica que l'Ésser serà abordable si partim de l'ésser humà, únic ens que es pregunta per l'Ésser. Tots els ens són, totes les coses tenen ser, però només un grup d'ens, els éssers humans, preguntem per l'Ésser, i això indica que tenim una certa precomprensió d'ell, una comprensió confusa i poc clara, ja que preguntem per l'Ésser sense que acabem de veure exactament pel que preguntem, però real, doncs en cas contrari no podríem ni tan sols fer-nos la pregunta. Per a Heidegger l'ésser humà és ser-aquí (Dasein), únic ens que entén l'Ésser, que veu la seva vida afectada per l'Ésser, que existeix (Existenz), i el que hem de fer per intentar aconseguir un coneixement el més clar i precís del Ser és analitzar aquest tret especial de l'ésser humà o ser-aquí, aclarir aquesta vaga comprensió que posseïm de l'Ésser. A partir d'aquí s'inicia un corrent de la metafísica que es converteix en anàlisi existencial, i obre la porta per als diversos existencialismes de l'edat contemporània, que identifiquen el ser (de l'home) amb l'existència (humana).

Veg. text: Heidegger: la pregunta per l'ésser

Veg text: Heidegger: En què consisteix l'ésser?


LÒG.

Per a la lògica moderna, «ser» no és el predicat que s'aplica a un subjecte, o objecte, sinó una modalitat del predicat, el quantificador, existencial (veg. exemple), que s'escriu [math]\exists{x}[/math] i es llegeix "existeix almenys un x tal que...", i afirma l'existència d'almenys un membre de la classe de la qual es parla en l'enunciat.