Accions

Autor

Friedrich Nietzsche

De Wikisofia


NIETZS2.gif

Avís: El títol a mostrar «Friedrich Nietzsche» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Nietzsche, Friedrich».

Filòsof i filòleg alemany, considerat un dels pensadors més influents del segle XIX i que ha marcat profundament la filosofia dels últims cent anys.

Biografia

Va néixer el 15 d'octubre de 1844 en Röcken, en la Turingia, en el si d'una família profundament protestant (tant els seus avis com el seu pare van ser pastors protestants). Ell era el primogènit, però va tenir una germana, Elisabeth, que va jugar un destacat paper en la seva vida. En 1849 va morir el seu pare, i la família es va traslladar a Naumburg, on va realitzar els seus primers estudis. A partir de 1859 va estudiar a la prestigiosa escola de Pforta (la mateixa en la qual havien estudiat Fichte, Klopstock, Schlegel i Novalis), on va rebre una acurada educació i va començar a experimentar la influència de Schopenhauer. Posteriorment va estudiar filologia clàssica i teologia a Bonn durant el curs acadèmic de 1864-1865, encara que va abandonar la teologia per a dedicar-se solament a la filologia clàssica, els estudis de la qual va prosseguir en Leipzig, on va ser el protegit de l'eminent i prestigiós filòleg Ritschl, i on va travar amistat amb Erwin Rhode, que arribaria a ser un altre eminent filòleg. Durant aquesta època es va accentuar la influència de Schopenhauer, i en 1868 va conèixer a Richard Wagner, amb qui durant uns anys va estar unit per una estreta amistat. També sembla que va ser durant aquest període que va contreure la sífilis, possible causa de la seva posterior malaltia cerebral, encara que pel que sembla ja abans havia experimentat problemes de salut. En 1869 va ser nomenat professor extraordinari a la Universitat de Basilea. A causa dels seus mèrits i a les lloances que Ritschl havia fet del seu deixeble, la Universitat de Leipzig li va concedir el grau de doctor sense necessitat d'examinar-se, basant-se en les seves publicacions filològiques. En 1870 va ser nomenat catedràtic a la Universitat de Basilea de la qual ja era professor. Va participar breument en la guerra francoprussiana, encara que portat pel seu antigermanisme, va renunciar a la ciutadania alemanya per a nacionalitzar-se suís.

Nietzsche l'any 1864

Durant aquests anys va travar amistat amb el famós historiador Burkhardt i amb Overbeck. En 1872 va publicar Die Geburt der Tragödie aus dem Geiste der Musik (El naixement de la tragèdia en l'esperit de la música), llibre que va ser rebut amb entusiasme per Wagner i Rhode, però que va ser durament criticat pels filòlegs més acadèmics. A partir d'aquest moment, per pressions acadèmiques, les classes de Nietzsche es van anar quedant sense alumnes. Entre 1873 i 1876 va publicar les seves Unzeitgemässe Betrachtungen (Consideracions intempestives), que consten de quatre textos crítics amb la cultura europea contemporània. També en 1873 va escriure Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral, (vegeu el text de Nietzsche sobre veritat i mentida en sentit extra moral) text que solament va ser publicat pòstumament, i en el qual ataca el cientisme i el positivisme. Mentre, l'any 1875, va travar amistat amb el compositor Köselitz, a qui Nietzsche anomenava Peter Gast. Encara que Nietzsche havia demostrat una gran admiració per Wagner –de qui esperava el renaixement de l'esperit tràgic grec–, i durant els anys de Basilea passava moltes temporades amb aquest compositor i la seva família en Tribschen (en la ribera del llac de Lucerna), a partir de 1876 va començar el seu distanciament. El refredament de la seva relació es va començar a fer patent en 1878 amb la publicació d'Humà, massa humà (que en 1880 es va completar amb El viatger i la seva ombra), text en el qual Nietzsche marca també les seves diferències amb Schopenhauer. En 1876 obté una llicència per malaltia, perquè la seva salut es va anar fent cada vegada més precària, i va passar l'any en Sorrento. Encara que va reprendre les seves classes en 1877 va haver d'abandonar la docència a causa dels seus problemes de salut i acollir-se a una jubilació voluntària. Per aquesta època, en la qual ja estava gairebé cec, l'ajuda de Peter Gast va ser decisiva, ja que l'ajudava a escriure, i fins i tot escrivia directament al dictat del filòsof. Probablement l'estil aforístic de Nietzsche no és aliè a aquesta malaltia, ja que li era materialment impossible escriure durant llargs lapses de temps. A partir d'aquest moment la seva vida va ser un viatjar constant per diverses ciutats: Gènova, Sicília, Rapallo, Riva, Sils Maria, Roma, Marienbad, Niça, Naumburg, Torí, etc. (En general, passava els hiverns a Itàlia i el sud de França, i els estius a les zones alpines). En 1881 va publicar Aurora, pensaments sobre els prejudicis morals, i en 1882 va publicar La gaia ciència, obres en les quals efectua una crítica de la religió, la metafísica i la moral. Per aquesta època va conèixer a Roma a Lou Andreas von Salomé, de la qual es va enamorar i, encara que no va ser correspost, va seguir mantenint amb ella una llarga relació d'amistat.

Lou Andreas von Salome, Paul Ree i F. Nietzsche

Entre 1883 i 1885 va publicar la seva monumental obra: Also sprach Zarathustra (Així parlà Zaratustra); en 1886, Més enllà del bé i del mal i a l'any següent, La genealogia de la moral. Mentre la seva germana Elisabeth es va casar amb un notori antisemita i racista anomenat Förster. En 1888 Nietzsche va publicar El cas Wagner, Nietzsche contra Wagner i Ditirambes de Dionís, i en 1889, El crepuscle dels ídols. En aquest any va sofrir un atac a Torí, del que ja no es reposaria. Traslladat a un hospital se li va diagnosticar «reblaniment cerebral». Va romandre un temps ingressat a Basilea, després li van traslladar, primer a Jena juntament amb la seva mare i després de la mort d'aquesta en 1897, a Naumburg i Weimar on va estar cuidat per la seva germana i per Peter Gast. Fins a la seva mort, esdevinguda el vint-i-cinc d'agost de 1900, va romandre completament mut i pràcticament inactiu, limitant-se a la redacció d'unes poques cartes, escrites en els primers dies després del seu atac, que mostraven signes d'una greu malaltia mental. Nietzsche havia deixat algunes obres llestes per a publicar: L'Anticrist: maledicció al cristianisme; Ecce Homo –text autobiogràfic– i un conjunt d'anotacions manuscrites, encara sense preparar ni revisar per a ser publicats, el títol genèric de les quals era La Voluntat de poder. La publicació d'aquests escrits va estar mediatitzada per la seva germana, qui els va falsificar suprimint parts senceres que desvirtuaven el seu significat, destacant aquells aspectes que després serien reivindicats per la barbàrie nazi. De fet, en 1934 es va celebrar un solemne acte de commemoració del noranta aniversari del naixement de Nietzsche en el qual va estar present el mateix Hitler, la qual cosa mostra fins a quin punt diverses de les tesis nietzscheanes –falsificades per la seva germana– van estar recolzades pel nazisme. Després de la Segona Guerra Mundial i de la divisió d'Alemanya en dues, l'arxiu Nietzsche (situat a Weimar) va passar a dependre de la República Democràtica Alemanya, i solament va poder començar a ser consultat a partir de 1954. Sobre la base d'aquests arxius, Karl Schlecta, que va examinar l'obra completa de Nietzsche, va demostrar en 1956 les falsificacions i manipulacions del pensament nietzscheà. A partir de 1964 va començar l'edició crítica de les seves obres a càrrec dels filòsofs G. Colli i M. Montinari, que solament han començat a ser conegudes íntegrament a partir de 1967.


La filosofia de Nietzsche

Nietzs4.gif

El conjunt de la filosofia de Nietzsche és, d'una banda, una crítica radical als fonaments de la cultura occidental basada en una metafísica, una religió i una moral que han suplantat i invertit els valors vitals; d'altra banda, és un intent de superació d'aquesta cultura a la qual qualifica de producte del ressentiment contra la vida. Per això ha de veure's en Nietzsche, no només un perspicaç crític i «psicòleg» (sovint es referia Nietzsche a si mateix amb aquest qualificatiu), sinó que el seu pensament també intenta una superació de la decadència i del ressentiment de la cultura que critica. En aquesta obstinació solen distingir-se tres períodes que caracteritzen el desenvolupament del seu pensament:



Primer període

a1) El primer període va fins a 1883, però dins d'ell poden encara assenyalar-se dues etapes, la primera de les quals (fins a 1876) es caracteritza per una labor d'interpretació crítica de la cultura molt influïda per Schopenhauer i per Wagner. De Schopenhauer va prendre la noció de fenomen com a representació l'arrel de la qual estaria en la voluntat; de Wagner, al que durant aquesta primera etapa va considerar com un regenerador del pathos tràgic clàssic, va prendre l'entusiasme creador i el projecte de l'art total. L'obra més representativa d'aquesta primera etapa és El naixement de la tragèdia en l'esperit de la música (1872). En aquesta obra examina no només l'origen de la tragèdia (el que seria tema per a un filòleg), sinó els aspectes generals que han donat lloc al naixement de la cultura occidental, que analitza a partir de dues categories complementàries d'anàlisi estètica: l'apol·lini i el dionisíac. L'apol·lini és el que dóna lloc a la figura, a l'ordre, a la mesura i la raó (i s'expressa fonamentalment en l'epopeia i en l'escultura); el dionisíac expressa l'embriaguesa, la desmesura, la renovació, la força, la vitalitat, l'ímpetu (i s'expressa fonamentalment en la música i en la poesia lírica). Però la força, la profunditat i la grandesa de l'art grec antic procedeix de l'íntima unió d'aquests dos aspectes (veg. text). Tal és el cas de la tragèdia, que posseeix un element apol·lini (l'escènic, el figuratiu) i un element dionisíac (el cor, la música). No obstant això, aquesta unitat es trencarà a partir de Sòcrates (veg. text), la filosofia del qual és l'artífex de la submissió de la vida a la raó; del dionisíac a l'apol·lini i, per tant, de la dissolució dels dos aspectes, ja que en la cultura antiga tots dos eren correlatius (veg. text). D'aquí sorgeix la base degradada de la cultura occidental i de la metafísica, que posa el món real de l'esdevenir en funció d'un fals món estàtic i suprasensible; que posa la vida en funció de la raó, en lloc de posar la raó al servei de la vida i converteix el real en aquella còpia d'una pretesa realitat «més veritable» que, segons Nietzsche, ja havia denunciat Heràclit (vegeu la citació).


a2) La segona etapa dins d'aquest període està més marcada pels interessos científics de Nietzsche, que s'interessa per les ciències positives (física, biologia, antropologia, astronomia i paleontologia), i en la qual desenvolupa fines anàlisis psicològiques i defensa als quals ell anomena els esperits lliures, en la tradició dels pensadors il·lustrats (com Voltaire, per exemple), que es rebel·len contra un món tenallat pels prejudicis. Malgrat el seu interès per les ciències, Nietzsche combat especialment el cientisme, aliat de la metafísica i de la inversió dels valors, en sostenir com a veritat objectiva un hipotètic ordre etern que la ciència pot descobrir. Aquest ordre etern és el que es fixa en el llenguatge conceptual que es pretén inequívoc i que empresona el pensament en conceptes acabats, fixos o estàtics, creadors de transmons eterns. (Aquesta serà una tesi generalment compartida pels autors vinculats al corrent anomenat vitalisme, en la qual generalment s'enquadra a Nietzsche. També Bergson proclamava aquesta mateixa crítica al cientisme i al positivisme). En aquesta etapa Nietzsche es distancia de la seva primera actitud excessivament esteticista i comença a desmarcar-se de Schopenhauer i de Wagner, que el seu Parsifal li va desagradar profundament i el va considerar com una recaiguda en el cristianisme. Les obres de Nietzsche més característiques d'aquesta època són: Humà, massa humà (1878) –en què comencen a aparèixer els temes que desenvoluparà posteriorment–, Aurora (1881) i La gaia ciència (1882). En conjunt, aquest període està marcat per la crítica a la racionalitat socràtica, desenvolupada pel platonisme i per la tradició judeo-cristiana. La tasca que es proposa Nietzsche és la de destruir l'edifici de la metafísica, la religió i la moral basades en la inversió dels valors. Per això, diu de si mateix que és dinamita, o que fa filosofia amb el martell, doncs ataca els fonaments mateixos que sorgeixen del socratisme i el platonisme, corrents a partir de les quals la virtut es col·loca del costat de la representació, i es declara que la idea és l'autènticament real, contra l'instint, contra el sentiment i contra la vida. És a dir, apareix el nihilisme (en un sentit negatiu, com a negació de la veritat que caracteritza a la metafísica i la cultura occidental), que es desenvolupa i s'amplifica amb el cristianisme: la negació de la vida, el menyspreu cap al cos i el concepte de pecat.

Segon període

b) El segon període està marcat per l'aparició de Així parlà Zaratustra, l'obra més important, en la qual reprèn la crítica de la metafísica, la moral i la cultura d'occident, i formula les seves grans tesis:

En aquest període de la seva activitat intel·lectual elabora una visió que pugui conduir a la superació de l'esperit de venjança o del ressentiment contra la vida que ha engendrat la metafísica occidental i la seva gran aliada: la religió (especialment el cristianisme, al que qualifica de platonisme popular, moral d'esclaus i metafísica de botxins). El Zaratustra pren aquest nom del mític moralista persa, que en aquesta obra apareix com l'alter ego del mateix Nietzsche que predica l'immoralisme, entès com la manera de fer palesa la inversió dels valors i manifestació de la necessitat de la seva transmutació. Al seu torn, tot el llibre està escrit com una paròdia dels escrits religiosos, especialment dels evangelis, apareixent Zaratustra com la figura oposada a Crist.

la mort de Déu
Nietzsc.gif

Ja en La gaia ciència apareix el tema de la mort de Déu, que representa la fi de tota concepció idealista i la fi de la metafísica occidental, i que Nietzsche reprèn en el Zaratustra. La frase «Déu ha mort» (que va ser Hegel el primer a utilitzar), representa per Nietzsche la negació de tots els trasmons inventats per la religió, gran mentida que converteix la vida en una mera ombra. La idea de Déu, entesa com el fonament del món veritable, és la gran enemiga. L'esperit lliure és aquell que és capaç de perdre-li el respecte, capaç d'assumir que «Déu ha mort», és a dir, capaç d'assumir que s'ha d'acabar amb el «món veritable» (el que també significa acabar amb la dicotomia entre món veritable i món de les aparences), acabar amb la metafísica i acceptar que res ha de posar-se en el seu lloc (de res serviria substituir la idea de Déu per les d'humanitat, ciència, racionalitat, tècnica o altres substituts. Com més tard diria Ortega: no val de res matar el príncep per a entronitzar en el seu lloc el principi).


El nihilisme i la doctrina del superhome

Però la mort de Déu, que és un fet històric consumat fruit d'un llarg procés de laïcització, pot engendrar un moviment ambigu: d'una banda, és la condició del naixement del superhome però, d'altra banda, és també la condició de l'aparició del últim home. Aquest últim és aquest «pugó inextingible» que és el més durador i el més menyspreable, aquell que s'acontenta amb un mer pragmatisme, cientisme o tecnocràcia; el que ha substituït a Déu per la seva comoditat, el que ja no és capaç de menysprear-se a si mateix i creu que ha inventat la felicitat; un home la vida del qual, sense Déu, manca de sentit, i que representa la ruïna de la civilització i és la culminació de la decadència (veg. text). Assumir la mort de Déu implica saber que s'està sense brúixola, sense valors. Això és el nihilisme que, en el seu aspecte negatiu, és el moviment històric propi de la cultura occidental en tant que compliment de l'essència de la metafísica, que havia posat el veritablement ens com un més enllà i, per tant, condueix a una anihilació dels valors vitals. Però, d'altra banda, en la mesura en què es mostra que no hi ha realment valors fundats fora de la vida, el nihilisme és positiu, perquè només en absència de tot valor es fa patent la necessitat de distanciar-se dels antics valors i escometre la seva transvaloració (veg. text 1 i text 2). El reconeixement ple de l'absència de sentit és la condició perquè pugui sorgir un sentit, perquè pugui sorgir la presència de l'esdevenir que no ha de justificar-se fora de si. Aquesta és la base que permet l'aparició del superhome: un déu terrenal capaç de recuperar els predicats divins per a l'home. El superhome és el que assumeix amb totes les seves conseqüències la mort de Déu i no el substitueix per altres valors (la ciència, l'Estat, la comunitat, la tècnica, etc.), sinó que assumeix plenament la vida. En aquest sentit, és pròpiament el més fort, el més noble, el senyor, el legislador, l'autèntic filòsof, en tant que no requereix uns valors falsos; és el que supera la prova de l'etern retorn. És el creador d'«un altre sentit», no merament l'inversor del sentit del decadent, sinó creador de nous valors, raó per la qual apareix com un dement per als últims homes. El superhome és el capaç de superar i transvalorar els valors reactius i contraris a la vida que han caracteritzat la història de la cultura d'occident. No es tracta, doncs, d'un home biològicament o racial superior, sinó que el superhome, que és «el sentit de la terra», és el més real dels homes, el que s'oposa al «últim home», és a dir, el que s'oposa a l'home caracteritzat pel ressentiment contra la vida. En la mesura en què «l'home és una corda estesa entre la bèstia i el superhome», aquest últim és solament anunciat, ja que actualment vivim l'etapa de l'últim home (veg. text). El procés de generació del superhome és el que exposa Nietzsche en la metàfora de les tres transformacions: el camell, que pren sobre si la pesada càrrega de la moral invertida, es transforma en lleó, que critica la moral de l'haver de-ser, per a transformar-se al seu torn en un nen, creador espontani del seu propi joc (veg. text). Els nous valors no són commensurables amb els establerts ni amb cap criteri extern a ells mateixos, perquè ells són precisament la nova norma.


la doctrina de la voluntat de poder (der Wille zur Macht)

La mort de Déu com a reconeixement d'absència de sentit és la condició perquè pugui sorgir la presència de l'esdevenir que no ha de justificar-se fora de si per cap sentit transcendent. Aquesta nova perspectiva, que és la del superhome, és la que s'expressa com voluntat de poder o essència de la vida, i com a pluralitat de perspectives. Per aquest motiu, metafòricament, Nietzsche defensi al politeisme, ja que és expressió de pluralitat contraposada a l'ideal d'unitat del monoteisme. Però la voluntat de poder de Nietzsche s'oposa a la mera voluntat de viure de Schopenhauer (veg. text). Per a aquest últim autor la voluntat (de viure) és un cec impuls còsmic irracional que domina tota la naturalesa i es manifesta en tots els seus dominis, perseguint solament la seva perpetuació. Per això, Schopenhauer considera la necessitat d'apartar-se d'aquest impuls i renunciar a ell a la manera de l'ascetisme budista. Per Nietzsche la posició pessimista de Schopenhauer és encara expressió d'una actitud reactiva i ressentida contra la vida. L'impuls vital és expressió de la voluntat de poder, que sempre aspira a més. La vida, llavors, és un cas particular d'aquest vast impuls que és la voluntat de poder, concebut per Nietzsche, alhora, com a biològic, orgànic i –en la mesura en què la cultura no sigui ja reacció contra la vida– expressió de la consumació i superació del nihilisme. Tota força impulsora és voluntat de poder que, en aquest sentit, és l'essència mateixa del ser, i que, com a principi afirmador, està situat més enllà del bé i del mal (veg. text). Aquesta noció, doncs, manca de qualsevol classe de connotació política. No es tracta d'un desig de poder polític, o d'un afany de domini social, sinó que expressa solament el dinamisme del qual la vida és la seva manifestació, no sotmès a cap poder exterior, a cap déu, ni a cap valor superior al de la pròpia vida. La voluntat de poder no consisteix en cap anhel ni en cap afany d'apoderar-se de res ni de dominar a ningú, sinó que és creació; és l'impuls que condueix a trobar la forma superior de tot el que existeix i afirmar l'etern retorn, que separa les formes superiors, afirmatives, de les formes inferiors o reactives (veg. text).


La veritat i l'esdevenir

La realitat apareix com esdevenir i perspectiva. Contra l'ontologia estàtica que veia l'esdevenir com a aparença, i contra la concepció de la veritat de la metafísica, apareix la voluntat de poder: el món com a canvi, com a procés; la veritat com el que afavoreix la vida. La veritat, tal com és entesa per les ideologies i la metafísica, no existeix. Tota veritat és interpretació, i la propensió a considerar alguna proposició com a veritable és més aviat fruit d'una millor correspondència, no amb l'ésser de les coses, sinó amb les condicions socials i psicològiques que ens dominen, doncs la mateixa consciència a la qual s'imposa aquesta veritat, ja és fruit d'influències socials i culturals. Per això, en contra de la visió religiosa i metafísica del món, la veritat és solament el que afavoreix la vida (tesi que, en certa forma, s'assembla a la sustentada per algunes formes de pragmatisme, corrent no allunyat de les tesis vitalistes. Nietzsche diu: "no posseim mai la veritat"; "no hi ha veritats, només interpretacions"). L'esdevenir no es pot capturar amb els conceptes de l'enteniment, només es deixa entendre mitjançant al·lusions, amb aforismes i metàfores, ja que els conceptes pretenen explicar una multiplicitat que no és mai igual: són la manifestació de la paràlisi de l'enteniment que no pot captar l'esdevenir. La capacitat d'assumir plenament el nihilisme és el que caracteritza al superhome, i la prova que aquest ha de passar és la de l'etern retorn del mateix (die ewige Wiederkehr). (Veg. fals).


L’etern retorn (die ewige Wiederkehr)
Nietzsche187c.jpg

El tema de l'etern retorn que Nietzsche inicia en el Gai saber ( veg. text) el desenvolupa Nietzsche en el capítol del Zaratustra titulat De la visió i l'enigma. Segons ell mateix, es tracta del seu pensament «més profund», i també del més difícil de captar, ja que el tractament que dóna Nietzsche d'aquest tema és bastant ambigu. L'«etern retorn del mateix» no significa, a la manera de les antigues cosmologies que predicaven la doctrina del gran any, la repetició de les coses individuals, encara que en els textos coneguts com La voluntat de poder formula la seva tesi com si es tractés d'una doctrina cosmològica (en suposar que el nombre d'àtoms i la quantitat d'energia que formen el món són finits i, en ser el temps infinit, només són possibles un nombre determinat de combinacions, raó per la qual l'estat actual ha de repetir-se infinites vegades (veg. text). Però més aviat ha d'entendre's (especialment, en El gai saber i en el Zaratustra) com a doctrina moral: és el sí tràgic i dionisíac a la vida pronunciat pel mateix món, unit a la noció de l'amor fati (veg. textos). Aquesta doctrina moral o, millor, prova selectiva moral (veg. text), suposa una important reflexió sobre el temps que Nietzsche exposa de forma metafòrica. Contra el sentiment d'un temps destructor i aniquilador (representat en el Zaratustra per un nan o «esperit de la pesadesa») de les potencialitats de la voluntat de poder, Nietzsche reivindica la destrucció del sentit transcendent del temps lineal judeo-cristià (un temps orientat cap a un fi que transcendeix cadascun dels seus moments). Això suposa una crítica profunda de l'oposició habitual entre passat i futur: l'instant no és un simple trànsit des d'un passat cap al futur, sinó que en ell mateix es mostra el temps etern. Però això tampoc suposa afirmar la circularitat del temps, com acaba confessant el nan del Zaratustra: «totes les coses dretes menteixen, va murmurar amb menyspreu el nan. Tota veritat és corba, el temps mateix és un cercle», ja que aquesta circularitat, sense més, implica el fastig i la paràlisi, en la mesura en què tendeix a la plena determinació (ja que tot el que succeeix ha de tornar a succeir). Per això, Zaratustra tampoc accepta la mera concepció cíclica del temps, que encara es basa en categories d'anàlisis preses del transcurs temporal fragmentador. L'etern retorn és la fi de tota finalitat transcendent: tant d'una fi en sentit escatològic –com el predicat per les religions que parlen d'un judici final–, com de la fi d'una conflagració universal al final del cicle del gran any. Aquest pensament Nietzsche l'exposa, novament, de manera metafòrica, en el capítol titulat De la visió i l'enigma, en el qual Zaratustra té una visió en la qual apareix la figura d'un pastor tenallat per una serp, i davant la situació de la qual el mateix Zaratustra li commina a mossegar el cap de la serp. El pastor està aterrit i paralitzat pel fàstic, però quan finalment talla el cap de la serp amb les seves pròpies dents es deslliura de l'opressió. Aquesta imatge representa l'alliberament tant de l'opressió d'un temps que està en funció d'un eschaton, com la de l'opressió del temps circular que produeix fastig; i la decisió de mossegar la serp és la representació d'afrontar valentament el vital. La repetició del mateix, si és realment del mateix és l'equivalent a afirmar que no es repeteix, doncs en la repetició el mateix no seria el mateix. Per això significa que cada instant és únic, però etern, ja que en ell es troba tot el sentit de l'existència. És per això que la doctrina de l'etern retorn no és descriptiva, sinó prescriptiva: l'etern retorn ha d'instituir-se per mitjà d'una decisió humana perquè realment cada moment posseeixi tot el seu sentit. El ressentiment contra la vida neix de la incapacitat d'assumir-la plenament, i assumir-la plenament és acceptar que tot el que va ser, va ser perquè així ho hem volgut, és a dir, voler l'etern retorn. Des d'aquesta perspectiva, la concepció nietzscheana de l'etern retorn ha estat considerada per Gilles Deleuze com la base per a la plena inversió del platonisme (veg. text 1 i text 2).

Tercer període

c) El tercer període de la filosofia nietzscheana és el que correspon a l'etapa posterior al Zaratustra, en el qual prossegueix les mateixes línies, però amb caràcter més amarg, més centrat en la crítica de la moral i la necessitat de la transvaloració de tots els valors (veg. text). Les obres més representatives d'aquest període són: Més enllà del bé i del mal (1886), La genealogia de la moral (1887) i El crepuscle dels ídols (1889). En aquestes obres Nietzsche prossegueix la crítica a la tradició empresa per Sòcrates que considera que ha d'explicar el veritablement ens a partir de «la veritat», «el bell», «el bé», és a dir, a partir d'un hipotètic veritable ser contraposat al fals món de les aparences; que posa el suprasensible com a condició del sensible, que posa el ser més enllà de l'ésser; que posa a l'U com a condició del Múltiple, és a dir, que situa a Déu com a fonament. Aquesta metafísica es caracteritza, segons Nietzsche, per la venjança o el ressentiment contra la vida (veg. text), que es manifesta tant en el pessimisme (veg. text), com en la moral, en l'ontologia o en l'epistemologia. En la moral, perquè ha engendrat uns falsos valors que procedeixen de la negació radical del valor del sensible, i els ha posat en funció del suprasensible més enllà de la vida, és a dir, en funció de la mort; en l'ontologia, perquè situa la veritable realitat més enllà de la realitat veritable de l'esdevenir; en l'epistemologia, perquè pretén conèixer mitjançant conceptes de l'enteniment que només poden conèixer l'inert, l'immòbil, el fragmentari, perquè són preses d'unes estructures gramaticals que tendeixen a convertir en estàtic tot el que és dinàmic.

Especialment important és la seva crítica de la moral, a la qual considera profundament antinatural en alçar-se contra els instints primaris de la vida i promulgar falsos valors (la modèstia, la pobresa d'esperit, etc.) que tenen en el cristià sermó de la muntanya la seva millor exemplificació. La base filosòfica d'aquest ressentiment contra la vida, encara que va ser instaurada per Sòcrates (veg. text), troba en el platonisme la seva millor formulació, i en el cristianisme (religió de febles i esclaus que posen la seva vida en funció d'una altra vida futura que és negació de la vida autèntica, una religió que és una metafísica de botxins) al seu millor difusora. En La genealogia de la moral, a més d'inaugurar el mètode genealògic en filosofia (veg. text), Nietzsche rastreja els orígens dels prejudicis morals fonamentals de la nostra cultura, examinant nocions com les de «bo», «dolent», «mala consciència», «culpa», etc. Així, per exemple, el «bé», a l'origen significava el noble, el forta i espontani, es va anar transformant, per mediació de la casta sacerdotal –els pitjors enemics (veg. text)– plena de ressentiment, en tot el contrari. De noble i fort, «bé» passa a significar resignació, debilitat, pobresa d'esperit. És la base d'una moral d'esclaus (veg. text), febles, malalts i ressentits contra la vida, culpabilitzadors i culpabilitzats que enalteixen l'autonegació (vegeu moral d'esclaus).


Nietzsche: un dels «mestres de la sospita»

Malgrat les grans diferències que els separen, s'ha assenyalat una afinitat entre els pensaments de Marx, Nietzsche i Freud, ja que els tres, des de tres perspectives diferents, mostren la insuficiència de la noció fundant de subjecte, que havia estat el punt de partida sobre el qual (sobre la base del model del cogito cartesià), s'havia elaborat la filosofia moderna. Tant Marx (que oposa a la noció clàssica de consciència com ser de l'home, la noció d'home concret que treballa i produeix la seva pròpia realitat en un determinat mode de producció), com Freud (que recusa la idea de consciència com a determinant de la conducta humana, que està més aviat regida per l'inconscient), com Nietzsche, que denuncia la falsedat dels valors que funden la noció mateixa de subjecte (que considera com un conjunt de màscares creades per la volntat de pòder per fer plausible el jo a si mateis i als altres), coincideixen a assenyalar que, més enllà d'aquesta noció clàssica de subjecte s'amaguen uns elements condicionants, la qual cosa permet sospitar la fal·làcia que representa modelar una filosofia o una interpretació sobre aquesta noció, i sobre la també sospitosa noció de consciència. Per això, aquests tres pensadors han estat denominats per Paul Ricoeur, els «mestres de la sospita».


Termes relacionats


Textos de Nietzsche