Accions

Esperit

De Wikisofia

(del llatí spiritus, buf d'aire, hàlit, alè, respiració, terme amb què es tradueix en la tradició filosòfica el grec πνεῦμα , pneuma, amb igual significat i ús)

En un sentit ampli, l'immaterial, que en les diverses fases de la història del pensament s'ha interpretat de molt diverses maneres. En la filosofia grega, nous, pneuma i psykhé (als quals s'afegeix logos, i en la filosofia romana mens, animus, ràtio, intellectus, anima) representen l'origen de la noció d'aquest principi, que es va configurant com allò que «no és naturalesa» o que ho és d'una manera «diferent». El que és entre els grecs barreja de substància corpòria i incorpòria –entre els estoics, per exemple, el pneuma és un hàlit d'aire igni que omple el món, igual que la mel omple els panales, però al que incumbeix sobretot la funció de pensar i el coneixement–, es converteix, amb el cristianisme, en substància immaterial totalment incorpòria, el grau màxim de la qual de perfecció és Déu, un dels noms de la qual és «Esperit Sant». La filosòfica escolàstica identifica l'esperit humà amb l'ànima, substància incorpòria, principi vital i racional i forma del cos, incorruptible i, per tant, immortal; tota la doctrina escolàstica sobre l'esperit es basa en la idea d'ànima, i tota la doctrina sobre l'ànima es mostra dependent de Plató. La noció d'esperit, contraposada a la d'ànima, com el típicament humà, és més aviat pròpia de la il·lustració i de l'idealisme alemany. Esperit és, en els il·lustrats, la mateixa capacitat humana de percebre, conèixer, comunicar i relacionar-se, això és, el desenvolupament i el progrés de la raó al llarg de la història, sotmesa a la «llum» de la instrucció i alliberada de les foscors dels prejudicis i la superstició (Cf. per exemple, Condorcet, Bosquejo de un cuadro histórico de los progresos del espíritu humano, Editora Nacional, Madrid 1980, p. 81-82. ).

G.W.F. Hegel

Hegel posa l'accent en la subjectivitat: la raó és consciència, esperit; de fet és l'única cosa real, el Tot, la Idea que es desplega en els seus diversos moments al llarg de la història, la qual no és més que «explicitació i realització de l'Esperit universal». La seva filosofia de l'esperit distingeix: esperit subjectiu, esperit objectiu i esperit absolut, i analitza les seves diverses manifestacions.

El plantejament hegelià concilia dialècticament «esperit» i «naturalesa», que la tradició tracta normalment com a extrems oposats: la naturalesa és un moment del desenvolupament temporal de l'esperit; l'esperit és la «veritat» de la naturalesa. (Veg. esquema més avall ↓).

Després de Hegel, Kierkegaard critica la visió idealista i revalora l'individu singular segons ho entén la tradició cristiana; el materialisme dialèctic explica l'esperit com un producte elevat de matèria orgànica i, en la seva versió de consciència, com a producte social; Dilthey veu en les ciències de l'esperit, com contraposades a les ciències de la naturalesa, l'oportunitat d'arribar a conèixer científicament, mitjançant una metodologia apropiada, la peculiaritat de l'esperit humà quan es desenvolupa en la història, partint de supòsits més propers a Kant que a Hegel.

Esquema de la divisió hegeliana de l'Esperit ↓
Hegelesperitcat.PNG