Accions

Autor

Rudolf Carnap

De Wikisofia

Carnap.jpg

Lògic i filòsof de la ciència, el representant més genuí del Cercle de Viena. Va néixer a Ronsdorf, en l'actualitat Wuppertal, Alemanya, i va adoptar la nacionalitat nord-americana en 1941. Va estudiar en Jena amb Herman Nohl, deixeble de Dilthey, i amb Gottlob Frege. Es va especialitzar en física, matemàtiques i filosofia i, en un ambient predominantment neokantià, es va inclinar per la nova lògica matemàtica de Frege, Russell i Whitehead, a la qual va recórrer des del començament com a instrument bàsic per a eliminar decididament tot element no racional que pogués barrejar-se amb la ciència i, després, per a aclarir l'estructura lògica de la ciència. Va ser professor, successivament, a Viena, Praga, Chicago, Princeton i Los Angeles. Va ser signant del manifest del Cercle de Viena, va fundar amb Hans Reichenbach la revista «Erkenntnis» [Coneixement] (1930-1937) i va ser també coeditor de l'Enciclopèdia Internacional de la Ciència Unificada. Després d'abandonar tota reminiscència neokantiana en la seva filosofia, es va adherir totalment a les teories del positivisme lògic. En 1928 va publicar la seva Construcció lògica del món, que durant uns anys va venir a ser la doctrina oficial del Cercle, i en la qual desenvolupava, partint de les idees de Russell (les epistemològiques de El nostre coneixement del món extern i les lògiques de Principia Mathematica) la seva teoria empirista del coneixement: tot concepte i tot enunciat científic es constitueix a partir de vivències elementals sensibles. Ja en aquesta obra apareix la seva crítica radical a la metafísica i a la falta de sentit de les afirmacions metafísiques, posició que va reforçar en Problemes aparents en filosofia (1928), on, a més d'elaborar les nocions de «pseudoconcepte» (concepte mancat de sentit) i «pseudoproposició» (proposició mancada de sentit) adopta el criteri empirista de significat en la seva versió primitiva estricta. Va abandonar el fenomenisme de la seva primera època, a causa de la influència de Moritz Schlick, i va adoptar el fisicalisme d'Otto Neurath. Va defensar amb aquest últim la unitat de la ciència, que necessitava un llenguatge fisicalista universal construït a partir d'enunciats bàsics d'observació: els anomenats enunciats protocol·laris. En la seva Sintaxi lògica del llenguatge (1934), es va proposar la construcció d'un llenguatge lògic formalitzat que pogués servir com a llenguatge fisicalista universal de les ciències, de manera que tot enunciat significatiu podia ser traduït a aquest llenguatge; en aquest context, tot problema de tipus filosòfic no podia tractar d'una altra cosa que de la sintaxi d'aquest llenguatge. Distingeix, així, tres tipus d'oracions: oracions d'objecte («la rosa és vermella»), pròpies de les ciències empíriques; oracions sintàctiques («'rosa' és substantiu») i oracions de pseudoobjecte («la rosa és una cosa»); aquestes últimes sembla que tracten de realitats, com les primeres, quan en veritat són merament sintàctiques, amb la disfressa d'oracions d'objecte: així són els problemes filosòfics. La sintaxi ensenya que aquest tipus d'enunciats ha de traduir-se a oracions sintàctiques (passant-les de la seva aparent manera material de parlar, propi de les oracions d'objecte, a una adequada manera formal de parlar, propi de les oracions sintàctiques: «[la] 'rosa' és el nom d'una cosa»). Si es pretén anomenar objectes «metafísics», la filosofia construiria pseudoenunciats, no traduïbles a oracions sintàctiques. Més endavant, a partir de 1938, en part per influx de Tarski i Charles Morris, Carnap va sostenir que l'anàlisi filosòfica no podia ser només sintàctic, i va defensar una anàlisi també semàntica com a propi de la filosofia i el tractament de conceptes semàntics en metodologia de la ciència, sobretot els conceptes de significat i veritat. A partir d'aquest moment, va suavitzar postures anteriors antimetafísicas i va corregir successivament el seu criteri empirista de significat. A aquesta etapa pertanyen les obres: Comprobabilitat i significat (1936-1937), Fonaments de lògica i matemàtiques (1939), i Introducció a la semàntica (1942). Per aquesta època, en el Cercle de Viena ja no es mantenia una interpretació estricta del criteri de significat com verificació definitiva o concloent, sinó que s'acceptava una interpretació feble d'aquest. Carnap va matisar progressivament les seves postures fins a admetre com a criteri de significat per a una proposició empírica la confirmabilitat. Més endavant va introduir la noció de graus de confirmació d'una hipòtesi, que va fonamentar amb l'estudi de la probabilitat com a base d'una lògica inductiva.

Les aportacions de Carnap a la filosofia de la ciència han estat notables i nombroses; destaquen entre elles la neta distinció entre enunciats analítics i sintètics, i a priori i a posteriori, la discussió sobre el criteri empirista de significat, la crítica a la metafísica i la fonamentació de la lògica inductiva.su apassionada defensa de la racionalitat científica li va portar a la necessitat de corregir amb freqüència les seves posicions teòriques, igual com solia fer Bertrand Russell. Per ambdues coses, possiblement, és un dels autors fonamentals de la història de la filosofia de la ciència del s. XX.