Accions

Recurs

Heidegger: la pregunta per l'ésser

De Wikisofia

L'esmentada pregunta avui ha caigut en oblit, encara que el nostre temps s'anoti com un progrés tornar a afirmar la «metafísica». No obstant això, ens tenim per dispensats dels esforços que requeriria desencadenar una nova γιγαντoμαχια περί τῆς οὐσίας. Amb tot, no és l'esmentada pregunta una pregunta qualsevol. Va tenir en suspens la meditació de Plató i d'Aristòtil, cert que per a emmudir des de llavors com a pregunta expressa d'una investigació efectiva. El que van guanyar tots dos es va conservar a través de variades modificacions i «retocs» fins a la mateixa «lògica» de Hegel. I el que en altre temps es va arrencar als fenòmens en el suprem esforç del pensament, encara que fragmentàriament i en primeres arremeses, està fa molt trivialitzat.

No només això. Sobre el terreny dels començaments grecs de l'exegesi de l'ésser, es va desenvolupar un dogma que no només declara supèrflua la pregunta que interroga pel sentit de l'ésser, sinó que damunt sanciona l'omissió de la pregunta. Es diu: «ser» és el més universal i buit dels conceptes. Com a tal, resisteix a tot intent de definició. Aquest, dels conceptes el més universal i, per tant, indefinible, tampoc ha de menester de definició. Tots ho usem constantment i comprenem també el que en cada cas volem dir amb ell. D'aquesta sort, allò que com a ocult va sumir i va mantenir en la inquietud el filosofar de l'Antiguitat, es va convertir en una cosa comprensible de seu i tan clara com el sol, fins al punt que a qui segueix fent encara la pregunta se'l titlla d'error metòdic.

Al començament d'aquesta investigació no poden discutir-se per extens els prejudicis que acullen i alimenten constantment de nou el no sentir que hi hagi menester de preguntar per l'ésser. Aquests prejudicis tenen la seva arrel en la mateixa ontologia antiga. Aquesta només és susceptible, al seu torn, d'una exegesi suficient –respecte al terreny en què van brollar els conceptes ontològics fonamentals, i pel que es refereix a l'exactitud del sentit i del nombre de les categories– prenent com a fil conductor la pregunta que interroga pel ser prèviament aclarida i resposta. Anem, per tant, a portar la discussió dels prejudicis només fins a on resulti evident la necessitat de reiterar la pregunta que interroga pel sentit de l'ésser. Són tres:

1. L'«ésser» és el «més universal» dels conceptes: τὀ ὄν ἐστι καθολόν μάλιστα πύντων. Illud quod primer cadit sub apprehensione est ens, cuius intellectus includitur in omnibus, quaecumque quis apprehendit. «Certa comprensió del ser és en cada cas ja inclosa en tota aprehensió d'un ens». Però la «universalitat» del «ser» no és la del gènere. El «ser» no acota la més alta regió dels ens en tant que articulats aquests conformement als conceptes de gènere i espècie: οὔτε τὀ ὄν γένος. La «universalitat» del ser és «superior» a tota universalitat genèrica. L'«ésser» és, segons el terme de l'ontologia medieval, un «transcendens». La unitat d'aquest «universal» transcendental enfront de la pluralitat dels conceptes genèrics suprems amb un contingut material, la va identificar ja Aristòtil com la unitat de l'analogia. Amb aquest descobriment, i malgrat tota la seva dependència de la manera de fer Plató la pregunta ontològica, va posar Aristòtil el problema de l'ésser sobre una base fonamentalment nova. Però il·luminar la foscor d'aquestes relacions categorials no ho va aconseguir tampoc ell. L'ontologia medieval va discutir copiosament el problema, abans de res a les escoles tomista i escotista, sense arribar a fonamental claredat. I quan, finalment, Hegel defineix el «ser» com l'«immediatament indeterminat» i dóna aquesta definició per base a tot el restant desplegament de les categories de la seva «lògica», es manté en la mateixa direcció visual que l'ontologia antiga, només que deixa de mà el problema, plantejat ja per Aristòtil, de la unitat de l'ésser enfront de la pluralitat de les «categories» amb un contingut material. Quan, així, doncs, es diu: l'«ésser» és el més universal dels conceptes, això no pot voler dir que és el més clar i no mancat de major discussió. El concepte del «ser» és més aviat el més fosc.

2. El concepte de «ser» és indefinible. És el que es va concloure de la seva suprema universalitat. I amb raó -si definitio fit per genus proximum et differentiam specificam. El «ser» no pot, en efecte, concebre's com un ens; enti non additur aliqua natura: el «ser» no pot ser objecte de determinació predicant d'ell un ens. El ser no és susceptible d'una definició que el derivi de conceptes més alts o ho expliqui per més baixos. Però se segueix d'aquí que el «ser» ja no pugui oferir cap problema? En absolut; l'única cosa que pot inferir-se és això: el «ser» no és el que es diu un ens. Per tant, la forma de determinar els ens justificada dins de certs límits –la «definició» de la lògica tradicional, que té ella mateixa els seus fonaments en l'ontologia antiga– no és aplicable a l'ésser. La indefinibilitat del ser no dispensa de reiterar la pregunta que interroga pel seu sentit, sinó que intima justament a això.

3. L'«ésser» és el més comprensible dels conceptes. En tot conèixer, enunciar, en tot conduir-se relativament a un ens, en tot conduir-se relativament a si mateix, es fa ús del terme «ser», i el terme és comprensible «sense més». Tothom comprèn això: «el cel és blau»; «jo sóc una persona de bon humor», etc. Però aquesta comprensibilitat «de terme mitjà» no fa més que mostrar la incomprensibilitat. Fa patent que en tot conduir-se i ser relativament a un ens com a ens hi ha a priori un enigma. El fet que visquem en cada cas ja en certa comprensió de l'ésser, i que al parell el sentit del ser sigui emboçat en la foscor, prova la fonamental necessitat de reiterar la pregunta que interroga pel sentit del terme.

L'apel·lar al comprensible de seu dins del cercle dels conceptes filosòfics fonamentals, i més encara pel que fa al concepte de «ser», és una conducta dubtosa, si d'altra banda el «comprensible de seu» i només això, «els secrets judicis de la raó comuna» (Kant), han d'arribar a ser i seguir sent el tema exprés de l'analítica («el negoci dels filòsofs»).

Però la consideració dels prejudicis ha posat al parell en clar que no només falta la resposta a la pregunta que interroga per l'ésser, sinó que fins a la pregunta mateixa és fosca i manca de direcció. Reiterar la pregunta que interroga pel ser vol dir, per tant, això: desenvolupar d'una bona vegada i d'una manera suficient la pregunta mateixa.

El ser y el tiempo, F.C.E., México 1974, 5ª § 1, p. 11-14.

Original en castellà

«La mencionada pregunta está hoy caída en olvido, bien que nuestro tiempo se anote como un progreso volver a afirmar la «metafísica». Sin embargo, nos tenemos por dispensados de los esfuerzos que requeriría el desencadenar una nueva γιγαντoμαχια περί τῆς οὐσίας. Con todo, no es la tocada pregunta una pregunta cualquiera. Tuvo en vilo el meditar de Platón y de Aristóteles, cierto que para enmudecer desde entonces como pregunta expresa de una investigación efectiva. Lo que ganaron ambos se conservó a través de variadas modificaciones y «retoques» hasta la misma «lógica» de Hegel. Y lo que en otro tiempo se arrancó a los fenómenos en el supremo esfuerzo del pensamiento, aunque fragmentariamente y en primeras arremetidas, está hace mucho trivializado.

No sólo esto. Sobre el terreno de los comienzos griegos de la exégesis del ser, se desarrolló un dogma que no sólo declara superflua la pregunta que interroga por el sentido del ser, sino que encima sanciona la omisión de la pregunta. Se dice: «ser» es el más universal y vacío de los conceptos. En cuanto tal, resiste a todo intento de definición. Este, de los conceptos el más universal y, por ende, indefinible, tampoco ha de menester de definición. Todos lo usamos constantemente y comprendemos también lo que en cada caso queremos decir con él. De esta suerte, lo que como algo oculto sumió y mantuvo en la inquietud el filosofar de la Antigüedad, se convirtió en una cosa comprensible de suyo y tan clara como el sol, hasta el punto de que a quien sigue haciendo aún la pregunta se le tacha de error metódico.

Al comienzo de esta investigación no pueden discutirse por extenso los prejuicios que cobijan y alimentan constantemente de nuevo el no sentir que haya menester de preguntar por el ser. Estos prejuicios tienen su raíz en la misma ontología antigua. Ésta sólo es susceptible, a su vez, de una exégesis suficiente –por lo que respecta al terreno en que brotaron los conceptos ontológicos fundamentales, y por lo que se refiere a la exactitud del sentido y del número de las categorías– tomando como hilo conductor la pregunta que interroga por el ser previamente aclarada y respondida. Vamos, por ende, a llevar la discusión de los prejuicios sólo hasta donde resulte evidente la necesidad de reiterar la pregunta que interroga por el sentido del ser. Son tres:

1. El «ser» es el «más universal» de los conceptos: τὀ ὄν ἐστι καθολόν μάλιστα πύντων. Illud quod primo cadit sub apprehensione est ens, cuius intellectus includitur in omnibus, quaecumque quis apprehendit. «Cierta comprensión del ser es en cada caso ya incluida en toda aprehensión de un ente». Pero la «universalidad» del «ser» no es la del género. El «ser» no acota la más alta región de los entes en cuanto articulados éstos con arreglo a los conceptos de género y especie: οὔτε τὀ ὄν γένος. La «universalidad» del ser es «superior» a toda universalidad genérica. El «ser» es, según el término de la ontología medieval, un «transcendens». La unidad de este «universal» trascendental frente a la pluralidad de los conceptos genéricos supremos con un contenido material, la identificó ya Aristóteles como la unidad de la analogía. Con este descubrimiento, y a pesar de toda su dependencia de la manera de hacer Platón la pregunta ontológica, puso Aristóteles el problema del ser sobre una base fundamentalmente nueva. Pero iluminar la oscuridad de estas relaciones categoriales no lo logró tampoco él. La ontología medieval discutió copiosamente el problema, ante todo en las escuelas tomista y escotista, sin llegar a fundamental claridad. Y cuando, finalmente, Hegel define el «ser» como lo «inmediatamente indeterminado» y da esta definición por base a todo el restante despliegue de las categorías de su «lógica», se mantiene en la misma dirección visual que la ontología antigua, sólo que deja de mano el problema, planteado ya por Aristóteles, de la unidad del ser frente a la pluralidad de las «categorías» con un contenido material. Cuando, así, pues, se dice: el «ser» es el más universal de los conceptos, esto no puede querer decir que es el más claro y no menesteroso de mayor discusión. El concepto del «ser» es más bien el más oscuro.

2. El concepto de «ser» es indefinible. Es lo que se concluyó de su suprema universalidad. Y con razón -si definitio fit per genus proximum et differentiam specificam. El «ser» no puede, en efecto, concebirse como un ente; enti non additur aliqua natura: el «ser» no puede ser objeto de determinación predicando de él un ente. El ser no es susceptible de una definición que lo derive de conceptos más altos o lo explique por más bajos. Pero ¿se sigue de aquí que el «ser» ya no pueda deparar ningún problema? En absoluto; lo único que puede inferirse es esto: el «ser» no es lo que se dice un ente. Por ende, la forma de determinar los entes justificada dentro de ciertos límites –la «definición» de la lógica tradicional, que tiene ella misma sus fundamentos en la ontología antigua– no es aplicable al ser. La indefinibilidad del ser no dispensa de reiterar la pregunta que interroga por su sentido, sino que intima justamente a ello.

3. El «ser» es el más comprensible de los conceptos. En todo conocer, enunciar, en todo conducirse relativamente a un ente, en todo conducirse relativamente a sí mismo, se hace uso del término «ser», y el término es comprensible «sin más». Todo el mundo comprende esto: «el cielo es azul»; «yo soy una persona de buen humor», etc. Pero esta comprensibilidad «de término medio» no hace más que mostrar la incomprensibilidad. Hace patente que en todo conducirse y ser relativamente a un ente en cuanto ente hay a priori un enigma. El hecho de que vivamos en cada caso ya en cierta comprensión del ser, y que al par el sentido del ser sea embozado en la oscuridad, prueba la fundamental necesidad de reiterar la pregunta que interroga por el sentido del término.

El apelar a lo comprensible de suyo dentro del círculo de los conceptos filosóficos fundamentales, y más aún por lo que respecta al concepto de «ser», es un proceder dudoso, si por otra parte lo «comprensible de suyo» y sólo ello, «los secretos juicios de la razón común» (Kant), deben llegar a ser y seguir siendo el tema expreso de la analítica («el negocio de los filósofos»).

Pero la consideración de los prejuicios ha puesto al par en claro que no sólo falta la respuesta a la pregunta que interroga por el ser, sino que hasta la pregunta misma es oscura y carece de dirección. Reiterar la pregunta que interroga por el ser quiere decir, por ende, esto: desarrollar de una buena vez y de una manera suficiente la pregunta misma.