Accions

Autor

Jean-Paul Sartre

De Wikisofia


Sartre5.gif

Avís: El títol a mostrar «Jean-Paul Sartre» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Sartre, Jean-Paul».

Filòsof, dramaturg i novel·lista francès, nascut a París. En 1924 ingressa en l'École Normal Supérieure, on troba amics com R. Aron, G. Canguilhelm, J. Hyppolite, M. Merleau-Ponty i sobretot Paul Nizan, i obté en 1927 la agrégation en filosofia. Guanyada la càtedra en 1929, ensenya a l'Havre i, poc després, marxa a Berlín (1933-1934) on s'inicia en la fenomenologia de Husserl. Les seves primeres publicacions són aplicacions directes del mètode fenomenològic: La transcendència de l'ego, La imaginació (1936), Esbós d'una teoria de les emocions (1939) i L'imaginari. Psicologia fenomenològica de la imaginació (1940).

L'aparició, en 1938, de la seva novel·la La nàusea li suposa la primera fama. Durant la Segona Guerra Mundial és fet presoner i conduït a Meuther (Lorena). Alliberat, comença a prendre part en activitats de resistència i funda amb els seus amics, a París, «Socialisme et vaig llibertar», grup que dura fins que la majoria s'afilia al partit comunista.

En 1945, professor del Liceu Condorcet i habitual ja del Cafè de Flore, en Saint-Germain-des-Prés, publica la seva obra fonamental, L'ésser i el no-res (1943). Coneix a Camus, elogia la seva novel·la L'estranger, i s'incorpora a la Resistència. Acaba la guerra, funda juntament amb R. Aron, Simone de Beauvoir (Castor), Merleau-Ponty i uns altres, la revista polític-literària «Els Temps Modernes». Aquest mateix any dóna una conferència sobre L'existencialisme és un humanisme, que publica l'any següent i es converteix, traduïda a tots els idiomes, en l'obra de divulgació més coneguda de l'existencialisme francès. Sartre s'erigeix en el representant més significatiu de l'existencialisme ateu francès, en àrbitre de la discussió intel·lectual a França –atacat per dreta i esquerra– i fins a en personatge central de la moda existencialista (ell llança a la fama a Juliette Gréco, la cantant símbol de l'existencialisme francès); recolza la discussió filosòfica amb obres de literatura: Les mosques (1943), A porta tancada (1945). Cap a 1950 s'acosta al comunisme amb el qual simpatitza obertament. En 1952 trenca la seva amistat amb Camus, sobretot a partir de la publicació per aquest últim de L'home rebel (1951), i la posterior crítica de Sartre a l'obra i la polèmica suscitada a través de «Els Temps Modernes», que suposa un dur enfrontament ideològic entre les idees polítiques de Camus i les de Sartre i el confrontamiento entre el sentit de la «rebel·lia» i el de la «revolució».

J.P. Sartre

Després d'abandonar la col·laboració marxista en 1956, arran de la invasió d'Hongria pels tancs russos, s'adhereix políticament a la causa algeriana –portant una vegada més a la pràctica el seu creixent compromís amb la vida política i social, que va mantenir al llarg de tota la seva existència– i combat ideològicament contra De Gaulle. En 1957 apareix Qüestions de mètode, on exposa la seva frustració i la seva crítica al marxisme. En 1960 pren tan obertament partit en favor de la causa algeriana, que l'OAS li va posar al punt de mira fins a arribar a atemptar contra la seva vida. En 1960 publica La raó dialèctica, la seva última obra filosòfica,on busca una síntesi conciliadora entre individu i societat a través del mètode, ja iniciat en Qüestions, existencialista i marxista alhora. Publica també, amb gran èxit, Les paraules, obra que es compon només de dos capítols –Llegir i Escriure– i en la qual narra la seva infància, que descriu com enterament dedicada a llegir i escriure cada dia.

Aquest mateix any se li concedeix el Premi Nobel de literatura, que rebutja. En 1967 funda el Tribunal Russell per a jutjar els crims de guerra de Vietnam, del qual és el primer president i la seu del qual ha de traslladar a Estocolm, i durant el maig francès de 1968 dóna suport a la causa dels estudiants i entra en contacte amb l'esquerra «maoista», el periòdic de la qual, «La Cause du Peuple», arriba a dirigir i fins i tot repartir pel carrer, quan és prohibit. Publica finalment, després de deu anys de treball, els tres volums de L'Idiot de la famille (1971-1973), sobre Gustave Flaubert, personatge a qui veu com tot el contrari de si mateix, i de qui fa un model d'interpretació existencialista. En 1973, i gairebé totalment cec, inicia el seu retir, durant el qual es limita a concedir entrevistes i a revisar la seva obra. Mor el 15 d'abril, a París, d'un edema pulmonar, deixant molts textos inèdits. La influència de Sartre en filosofia i en literatura ha estat enorme; és considerat un dels pensadors més representatius del s. XX.

El pensament filosòfic de Sartre neix en les fonts de la fenomenologia de Husserl, a les quals acudeix com a reacció a la seva formació idealista i racionalista, i es desenvolupa en etapes marcades per les seves obres més representatives: adaptació de la fenomenologia husserliana (La transcendència de l'Ego), fonamentació ontològica de la llibertat (L'ésser i el no-res), humanisme existencialista (L'existencialisme és un humanisme), i humanisme marxista (Crítica de la raó dialèctica).

La seva primera etapa és herència directa dels seus estudis de la fenomenologia de Husserl i Heidegger durant la seva estada a Berlín, en 1934. Les obres d'aquesta època –La transcendència de l'ego, La imaginació, L'imaginari, Esbós d'una teoria de les emocions– són descripcions fenomenològiques sobre el jo, la imaginació i les emocions, entesos com a consciència o maneres de la consciència, a partir del principi fonamental de Husserl sobre que «la consciència és consciència d'alguna cosa», però criticant tota classe d'idealisme i subjectivisme. Critica a Husserl haver fet del jo una consciència transcendental igual com critica a Descartes i a Kant haver fet del jo alguna cosa que està més enllà de la consciència: no hi ha un altre jo (transcendental) que la mateixa consciència com a principi unitari de les nostres accions, i ella mateixa no és altra cosa que ser «conscient de»; el jo no és més que el conjunt unitari de la intencionalitat de la consciència (món psíquic), igual com el món no és sinó el conjunt unitari de les coses (món físic). Un jo transcendental –més enllà del psiquisme– és una pura il·lusió. De manera semblant, la imaginació (per la qual faig present l'absent) i les emocions (per les quals em represento com desig que sigui el món) no són activitats «de» la consciència, sinó maneres de ser de la mateixa consciència, o maneres com aquesta es representa el món o es relaciona amb el món. Se segueix que la consciència no és una cosa del jo ni del món, sinó el mateix subjecte humà, en tant que és per a si (com a reflexiu o conscient de si mateix). D'aquesta manera introdueix l'anàlisi fenomenològic i la consciència al món de l'existència, rebutjant qualsevol plantejament idealista (veg. citació).

Les idees d'aquesta primera època, sobretot les exposades en La transcendència de l'ego, constitueixen la base de la seva ontologia existencialista, tal com l'exposa, principalment, en L'ésser i el no-res, que subtitula Assaig d'ontologia fenomenològica, on a través de la consciència es descobreix el món i els altres. ja que la consciència és «consciència de» alguna cosa (del món) i es percep com llançada cap a l'exterior, ha de percebre's també com a diferent del món. Aquestes dues percepcions de la realitat, com a consciència i com a món, o com ser per a si i ser en si són dues dades immediates de la consciència. L'ontologia es planteja el sentit del ser escindit en aquests dos tipus de ser. La diferència entre l'un i l'altre és que el segon simplement és i és idèntic amb si mateix (és «el que és»); mentre que el primer és un ésser que es qüestiona el seu ser (és l'ésser «pel qual en el seu ser està en qüestió el seu ser»), és «manca» de ser –com constantment expressa el desig–, raó per la qual és una barreja de ser i no-ser, i «ha-de-ser el que és», és a dir, no és simplement, sinó que està obligat a fer-se i en això consisteix la seva llibertat (veg. text). El característic del «per a si», de la consciència humana, és aquesta paradoxal negació d'identitat amb si mateixa, que suposa la capacitat reflexiva, que al no poder-se captar és descrita per Sartre com la «res» (veg. citació). Per això mateix l'home és lliure: no és una cosa existent del món, sinó un jo constantment per fer, condemnat a fer-se i, per aquesta raó, a ser lliure (veg. citació): la llibertat no és una qualitat de cap subjecte, sinó el mateix fer-se de la consciència humana; més que «ser» l'home és «fer-se» i no s'és res que no s'hagi triat. Per això mateix l'home és fonament de tots els valors, l'existència del qual decideix. Obligat l'home a decidir el que és i a decidir el sentit que dóna a les coses i al món, no pot per menys d'experimentar l'angoixa que neix d'aquesta responsabilitat consubstancial a l'estructura mateixa de la consciència (veg. citació). D'altra banda, ignorar la pròpia existència angoixada, emmascarar-la, defugir-la, és defugir la pròpia naturalesa i acomodar-se a una manera d'existir propi de les coses, no de les consciències; Sartre anomena a això mala fe (veg. text).

Sartre

La consciència es desvetlla el seu propi sentit confrontada al que és en si, als objectes i coses del món, però a més, entre els objectes de la seva experiència, troba també a l'altre. En el coneixement de l'altre, com un altre per a si o una altra consciència humana, es té una nova experiència del no-res que som. No som «gens», no només perquè en l'ésser mateix de la consciència nia el no-res, sinó perquè experimentem una nova anihilació en sentir-nos, nosaltres que som subjectes, objecte de l'atenta mirada conscient de l'altre. A partir d'aquest moment, no només som un ésser «per a si», som també ser «para un altre», que ens converteix en un «en si». Sartre apel·la a la dialèctica del senyor i de l'esclau per a explicar la necessitat que té la consciència humana de sorgir per mediació –pel reconeixement– de l'altre, en un procés en què un se sent objecte de l'altre que, al seu torn, sentim com a objecte nostre.

Metafòricament expressa Sartre aquesta relació dialèctica entre subjectes-objectes amb la idea de la «mirada»: el «ser-vist-per-un altre» és la veritat del «veure-al-altre» (veg. text). La situació de mirades mútues es converteix en situació de conflicte de solució impossible: o la consciència converteix a l'altre en objecte o és convertida per l'altre en objecte. No és d'estranyar, doncs, que Sartre digués, en A porta tancada i al·ludint a aquesta dialèctica de negació, que «l'infern són els altres».

La tercera etapa, la que correspon a L'existencialisme és un humanisme,vol ser la resposta a les crítiques que, de costat catòlic i marxista, li arriben a Sartre per l'individualisme irreconciliable i insolidari del seu existencialisme i per a afirmar la primacia i precedència de l'existència respecte de l'essència i fins pel seu pessimisme. En la seva resposta Sartre reitera que l'angoixa és l'essència de la vida humana, que l'home està condemnat a ser lliure perquè no és altra cosa que el que ell mateix es fa, que no hi ha valors escrits en el cel, que només l'existencialisme fa humana la vida i que aquest no és més que la conseqüència raonable de l'afirmació de Dostoievski: «Si Déu no existís, tot estaria permès». En efecte, afirma, Déu no existeix i a l'home només li queda la seva llibertat. Amenaçant de nou l'individualisme insolidari i amoral, Sartre col·loca com a fonament de la moralitat el compromís (veg. text) i la universalitat del projecte individual: el projecte de la pròpia vida que només existeix en fer-se realitat pot abastar també a tota la humanitat, no perquè ha valors absoluts que hagin de respectar-se, sinó perquè tot home és consciència oberta a la comprensió de l'altre: «Construeixo l'universal triant; el construeixo en comprendre el projecte de qualsevol altre home, sigui de l'època que sigui». Que també és possible la moral sense valors absoluts, ho afirma comparant la moral amb l'art (veg. text).

Sartre i S. de Beauvoir

En l'última etapa considerada, la de la Crítica de la raó dialèctica, prossegueix la temàtica iniciada amb Qüestions de mètode, el títol inicial del qual era Existencialisme i marxisme: determinar un mètode, alhora existencialista i marxista, que permeti conciliar l'individu amb la comunitat humana, la llibertat individual amb el materialisme dialèctic; el plantejament suposa, segons alguns, una revisió dels enfocaments del seu existencialisme adaptant-los al marxisme o una simple evolució d'aquests, segons uns altres. Marxisme i existencialisme parteixen de punts de vistes diferents: el grup o la col·lectivitat sotmesos a la necessitat històrica, i l'individu, o la subjectivitat, com a existència lliure; Sartre busca conciliar tots dos punts de vista. Considera al marxisme com la «filosofia insuperable» de la nostra època i humus natural de tot veritable pensar, però l'existencialisme, que d'una banda ha d'arrelar en la filosofia de l'època, perquè mostra una veritable preocupació per l'home concret, per l'altre se sent doctrinalment rebutjat per la teoria marxista.

Però creu, a més, que la teoria marxista s'ha tornat «saber totalitari» i que manca de l'armadura antropològica que pot proporcionar-li l'existencialisme, així com que a aquest li falta la perspectiva dialèctica del mètode marxista. Sartre admet sense reserves els pressupostos del materialisme històric i la dialèctica d'Engels («els que fan la història són els homes, però en un mitjà atès que els condiciona»; veg. citació) i de Marx («La manera de la producció material domina en general el desenvolupament de la vida social, política i intel·lectual»; veg. citació), encara que rebutja el que es considera materialisme dialèctic soviètic de la seva època i el seu culte com «totalitzacions» ideals. El marxisme ha d'obrir-se a la llibertat de l'home individual, que és qui fa la història. Ara bé, la llibertat humana està en el cor mateix d'on arrenquen les condicions materials de l'existència humana: l'home és el que aquestes determinen, però no només elles. La totalització –la comprensió– del saber marxista, és a dir, la interpretació de la realitat, ha d'integrar, per no ser una integració semibuida i encara abstracta, allò que altres disciplines científiques de l'actualitat determinen sobre l'arrel del comportament humà: la psicoanàlisi, la sociologia i l'etnologia, però sobretot l'antropologia existencialista (veg. citació). Per això diu, com si fos expressió d'un desig: «La comprensió de l'existència es presenta com el fonament humà de l'antropologia marxista» (veg. citació).

La crítica de Sartre a la (raó) dialèctica, que exerceix amb el qual anomena mètode «regressiu-progressiu», consisteix a substituir la dialèctica dogmàtica per una dialèctica crítica i realista. Aquesta parteix de l'afirmació existencialista que no hi ha més dialèctica totalitzadora de la realitat que la praxi humana individual, que l'única dialèctica històrica és l'acció dialèctica de l'individu i que existeix dialèctica només en tant que existeixen homes dialèctics. La realitat de la dialèctica no és una altra que la de la praxi humana, i aquesta és la superació de les condicions materials donades de cara a un fi que l'home individual lliurement es proposa com un projecte. Aquesta praxi, la realització de l'home com a individu, es concreta en una successió d'enfrontaments entre llibertat i necessitat. S'enfronta primer l'home a la necessitat de la naturalesa i de la matèria a la qual domina, però en la qual s'aliena a través del treball, i després a la limitació de la pròpia llibertat i de l'exercici de la praxi individual, enfront de l'exercici de la llibertat i la praxi de l'altre, amb qui es disputa l'escassetat -la «raresa» de béns de la naturalesa, i enfront del que és propi d'una altra forma d'alteritat social, el «col·lectiu», o grup. Sempre, i en cada cas, la pròpia llibertat i, amb ella, la pròpia existència i la persistència del projecte propi, amenaçades i alhora fetes possibles per «l'altre».

La dialèctica històrica, el materialisme històric, només és possible si aconsegueix fundar-se en la praxi individual dels homes, lliures i al mateix temps dependents de les condicions materials; això és, dels individus constitutivament dialèctics.


Veg. filosofia de l'existència.