Accions

Desig

De Wikisofia

 (del llatí desiderium, desig del bé que falta)

Tendència conscient cap a un objecte prèviament conegut com . En la història de la filosofia, és considerat tradicionalment com l'exponent de la part irracional de l'home, o de les seves tendències irracionals, sobre la qual ha de dominar sempre la racionalitat, o també com l'expressió de la inquietud permanent de l'ànima humana. Però en alguns sistemes de filosofia es concep el desig, no ja com a mera manca i perill per a la racionalitat, sinó en sentit positiu, com a manifestació de l'ésser humà més integral que la mera racionalitat.

Plató

Entre els exponents de la primera tendència, Plató, la divisió tripartida del qual de l'ànima s'orienta a fer intel·ligibles les tendències contraposades d'un esperit humà complex, supedita en una jerarquia ascendent el desig (ὲπιτιμία, epitimia) al sentiment (θυμός, thymós) i aquest a la raó (λογισμός, logismós). En l'ànima humana, igual que a la ciutat justa, la raó ha de dominar sobre els desitjos; el desig que sorgeix de la part concupiscible de l'ànima pot tendir al bé i al dolent, per això necessita la moderació o la temprança que li imposa la raó (veg. citació i text més ampli ). La inquietud radical de l'ésser humà l'exemplifica Plató amb el mite del naixement d'Eros, al que defineix com a «manca» i «desig del que és bo i ens fa feliços».

Epicureisme i estoïcisme són mostres de les solucions que les escoles filosòfiques antigues aporten davant la pertorbació de l'ànim que el desig representa. Per als estoics el desig és una de les passions de l'ànima i, com a tal, apetit irracional, que es domina vivint d'acord amb la naturalesa; per als epicuris, el desig, ànsia desmesurada de plaer, es modera mitjançant un càlcul racional dels plaers (veg. citació).

La major part de la tradició occidental que segueix el dualisme platònic veu en la contraposició entre desig i raó, la voluntat o el lliure albir, és a dir, l'expressió mateixa del sentit de l'ètica, entesa com a domini de les tendències capaces d'orientar-se al bé o al mal, pel bon o mal ús de la llibertat i la raó humanes.

Aristòtil, que manté alguns dels plantejaments platònics, integra d'alguna manera el desig en la racionalitat. L'ànima és única, si bé hi ha en ella diferents funcions i, per aquesta raó, diferents facultats; la facultat responsable del moviment és la «part desiderativa» i aquesta comprèn tant a la racionalitat (enteniment pràctic) com a la irracionalitat (els apetits) (veg. text). No només explica aquesta composició que la raó pugui moderar els desitjos, sinó que suggereix també que la ment desitja, i fins i tot que el desig entra en la constitució mateixa de l'home, al que Aristòtil anomena «intel·ligència desitjosa» (veg. citació).

És Spinoza, no obstant això, el filòsof que major sentit positiu dóna al desig: «no és una altra cosa que l'essència mateixa de l'home». El desig no és més que l'esforç (conatus) d'ànima i cos per a perseverar en el propi ésser, per a «viure feliçment» (veg. text i veg. citació). Vg. Apetit.

En la Crítica de la raó pràctica, Kant defineix el desig com «la facultat de desitjar com a facultat de ser, per mitjà de les seves representacions, causa de la realitat dels objectes d'aquestes representacions»,superant d'aquesta manera el dualisme cartesià que concebia el desig com una de les passions. Aquesta definició de Kant va ser criticada i malinterpretada (veg. text), però, encara que és cert que hi ha desitjos impossibles de realitzar, fins i tot en aquest cas la representació de la causalitat subsisteix en el desig, però contrarestada per una altra causalitat. La facultat de desitjar és concebuda per Kant com a pròpia de l'àmbit de l'obrar, i assenyala els aspectes que manté en comú amb la voluntat.

Ernst Bloch situa l'anàlisi del desig, juntament amb les nocions d'«esperança» i de l'«encara no» en el centre de la seva filosofia i, seguint les tesis fonamentals del marxisme, interpreta la seva noció des de la perspectiva general del materialisme històric, assenyalant els aspectes que el condicionen socialment i històricament (veg. text).

Per a Freud el desig és expressió de l'essència de l'home: en aquest cas, de l'inconscient de l'home, al coneixement del qual arriba la psicoanàlisi a través de la interpretació dels somnis, que defineix com a realització de desitjos reprimits per l'inconscient (veg. text).

G. Deleuze

Per part seva, Deleuze i Guattari critiquen els aspectes de la psicoanàlisi que, segons ells, encara mostren un model familiarista tradicional (cosa que es manifesta en la mateixa importància atorgada al complex d'Èdip), i al que conceben com a incapaç de comprendre la realitat del desig individual, multiforme, creador i impossible de canalitzar (veg. text). La noció freudiana de complex d'Èdip suposa una concepció del desig entès com a negativitat, de manera que tot desig ulterior serà concebut en la psicoanàlisi, com una repetició imperfecta d'aquell primer desig originari.

En contra d'això, Deleuze i Guattari sostenen el caràcter plenament afirmatiu del desig, i assenyalen que les repeticions no són reproducció de cap relació originària fundant: no hi ha repetició d'un primer terme. Per això, a diferència de les anàlisis clàssiques que insisteixen en la relació del desig amb la manca (interpretació que dóna Plató en El Banquet i Freud en el complex d'Èdip), Deleuze el presenta com orientat, de fet, cap a la producció i l'articulació de solucions inèdites: desitjar és transgredir les normes i fer aflorar fluxos profunds. En Mil altiplans (1980, també editat com a segon tom de Capitalisme i esquizofrènia), es perllonga aquesta concepció del desig i de la màquina de desitjar cap a les seves conseqüències polítiques (veg. text 1 , text 2 i text 3 ).