Accions

Autor

Maurice Merleau-Ponty

De Wikisofia


Merleau-Ponty.jpg

Avís: El títol a mostrar «Maurice Merleau-Ponty» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Merleau-Ponty, Maurice».

Filòsof francès. Va néixer a Rochefort-sud-Mer. Entre 1926 i 1930 va estudiar en l'École Normale Supérieure de París. Després va ser professor de filosofia en diversos instituts d'ensenyament secundari (Beauvois en 1931-33, Chartres, 1934-35, instituts Carnot i Condorcet a París entre 1940-44). En aquesta etapa va conèixer a J. P. Sartre, va estar sota la influència del pensament de Bergson i especialment de la fenomenologia de Husserl. En 1945 va presentar dues obres importants per a aconseguir el grau de doctor: L'estructura del comportament (escrita en 1942), i La fenomenologia de la percepció. En aquests textos, que s'inscriuen en el corrent fenomenològic i existencialista, analitza la percepció, però més enllà de les usuals interpretacions psicològiques considera que l'anàlisi fenomenològic revela que la percepció és una síntesi, però més pràctica que intel·lectual (cosa que l'acosta a Bergson i als pragmatistes), raó per la qual cap veritat és absoluta ni intemporal. La percepció és la relació entre la consciència i el món i, per tant, mediatitzada per aquesta relació. La percepció és percepció d'objectes, i en ella està involucrada l'estructura sencera de l'organisme: els sentits són les diverses formes d'estructuració de què disposa un organisme. Ara bé, en tant que el cos (i la carn) és el que constitueix la inserció de la consciència al món, i el llenguatge és el seu instrument, aquestes nocions de cos i llenguatge, enteses des de la fenomenologia de la percepció, passen a ser els conceptes centrals de la seva investigació (veg. textos ).

En el mateix any 1945 és nomenat mestre de conferències a la Universitat de Lió. En aquells dies el seu pensament, a més d'inscriure's en la tradició fenomenològica i existencialista, ja havia rebut moltes influències marxistes. Aquesta conjunció entre marxisme i existencialisme li va acostar a Sartre, amb el qual va fundar –juntament amb Simone de Beauvoir–, la revista Els Temps Modernes (1945), i li va encaminar cap al partit comunista. Es va enfrontar als corrents cientifistes i idealistes, i va sostenir que, de la mateixa manera que el món ens determina, solament hi ha món per nosaltres. Per aquesta època va publicar Humanisme i terror (1947) i Sentit i no sentit (1948), en els quals es manifesta el vessant més marxista de la seva obra, centrada en l'anàlisi de la noció d'alienació, però també va començar a ocupar-se del que seria el seu nou enfocament de les relacions entre ànima i cos, tema que va estudiar en La unió de l'ànima i el cos en Malebranche, Biran i Bergson. En 1949 va accedir a un lloc de professor de psicologia i pedagogia en la Sorbona, i va publicar un important estudi de psicologia: Les ciències de l'home i la psicologia, en el qual aprofundeix les tesis de la psicologia de la forma. Finalment, en 1953 va succeir a Louis Lavelle en la càtedra del Collège de France, la mateixa que havia ocupat Bergson, amb un important discurs de presa de possessió (Elogi de la filosofia) en el qual analitzava el pensament d'aquests autors. Mentrestant, va abandonar la seva militància política en el partit comunista, degut fonamentalment al coneixement de les atrocitats de l'estalinisme i a l'absència de crítica per part dels òrgans de direcció del partit comunista francès, que seguia la disciplina marcada pels soviètics. No obstant això, va seguir considerant que el marxisme, més enllà de les falses i esclerotitzades interpretacions que d'ell feien els partits comunistes, continuava sent una important teoria per a l'acció política. En Les aventures de la dialèctica (1955), va fer un estudi crític del marxisme i del seu procés d'esclerotització i conversió en doctrina acrítica.

Merleau-ponty2.jpg

En 1955, a causa d'aquesta presa de posició crítica amb el marxisme, trenca amb Sartre i abandona la revista que havien fundat, defensant la tesi segons la qual, encara que el filòsof ha d'estar compromès amb el seu temps i amb els problemes socials, no pot encasellar-se en cap partit o Església que defensi la possessió de la veritat, i reivindica el paper crític de la filosofia. No obstant això, les diferències entre tots dos autors no eren solament d'índole política, sinó que arrencaven d'una diferent interpretació de l'ontologia. En aquesta discrepància es mostra un dels temes centrals del pensament de Merleau-Ponty: la relació entre l'home i el món, entesos com a relació entre consciència i naturalesa. Radicalment oposat a tot dualisme, rebutja no només el dualisme psicofísic, sinó també el dualisme sartreà entre l'en-si i el per a si.

Merleau-Ponty s'oposava a la tesi sartreana de la separació del en si contraposat al per si, a la qual qualificava de nova forma de dualisme cartesià entre res extensa i res cogitans. En lloc d'aquesta oposició, Merleau-Ponty defensava, en la línia de les reflexions de l'últim Husserl sobre el Lebeswelt, que el locus essencial de l'existència és l'experiència de la percepció, on subjecte i objecte formen una relació dialèctica de coimplicació que va més enllà del materialisme i de l'idealisme, és a dir, de les clàssiques solucions al dualisme psicofísic. Va rebutjar tant la concepció de la consciència com a interioritat, com la del cos com a cosa. Ment i cos formen una unió que s'expressa en diferents nivells de comportament: l'home és consciència i cos. I aquesta relació entre consciència i cos, entre home i món, no és la relació d'un subjecte amb un objecte. Per a ell, el «jo penso» es funda en un primer «jo percebo». Amb això, Merleau-Ponty rebutja la noció clàssica del subjecte. D'altra banda, tampoc concep el cos com un mer objecte, sinó que és el meu punt de vista sobre el món, i la condició de possibilitat de l'espacialitat que –segons ell–, és la primera condició de tota percepció. El subjecte percipient no és pròpiament un ser material o espiritual, és més aviat una manera de ser que és fundador de tot ser. El subjecte queda concebut com a principi de constitució que, mitjançant la percepció, pot superar el merament donat i transcendir-ho. No obstant això, encara que el subjecte és entès com a unitat de transcendència, això no li condueix a les posicions de la filosofia crítica o de la filosofia transcendental clàssica, ja que per Merleau-Ponty no es tracta d'un cogitoreflexiu, sinó que és un cogito prerreflexiu: un jo al món.

Altres obres destacables són: L'ull i l'esperit (1960); Signes (1960) i El visible i l'invisible, Obra pòstuma, publicada per Claude Lefort en 1964.