Accions

Psicoanàlisi

De Wikisofia

Sigmund Freud
Terme creat per Freud per a designar la seva teoria sobre el psiquisme i la seva pràctica terapèutica. Va aparèixer per primera vegada l'any1896, en un article sobre les psiconeurosis de defensa, i progressivament anirà incorporant els diversos sentits que va adquirint la mateixa trajectòria freudiana.

Sota aquesta denominació Freud distingeix tres orientacions:

  1. un procediment d'investigació dels processos psíquics,
  2. un mètode terapèutic de les neurosis i
  3. una sèrie de teories psicològiques i psicopatològiques que agrupaven les principals aportacions dels mètodes d'investigació i de teràpia. (A la vegada, aquesta teoria és també una teoria de la cultura).

El principal accent d'aquesta definició se situa en el terme investigació, com a procés de descobriment que es fonamenta en la pràctica i busca aconseguir l'estatut de ciència. Aquest treball de recerca dóna com a resultat la formulació de la hipòtesi de l'inconscient com a element determinant de la vida psíquica (veg. text). El desig inconscient conforma al subjecte i el constitueix en aquesta distància o fractura que obre entre el seu ser (desig) i el seu dir (consciència).

La primera investigació de Freud se centra en l'estudi dels símptomes histèrics. Gràcies a la hipnosi primer i, posteriorment, al mecanisme d'associació, Freud descobreix el que, segons ell, és l'origen sexual i inconscient de la causa de la malaltia. Els malalts neuròtics semblen emmalaltir a causa d'una experiència de seducció per part d'un adult, un fet que han oblidat per l'acció de la repressió. L'abandó d'aquest plantejament del trauma i la seva substitució pel de les fantasies sexuals reprimides obre el camp d'investigació a l'inconscient i la sexualitat infantil, que es complementa amb el descobriment de la transferència com a relació imaginària que el pacient estableix amb el metge, una relació que es considerarà indispensable per a l'èxit de la teràpia. El desenvolupament de la personalitat humana queda lligat al desenvolupament de les diverses etapes de la sexualitat, que apareixen lligades a les diferents zones erògenes, és a dir, a les diferents zones corporals associades a la consecució de plaer. Aquestes etapes són: la fase oral, l'anal, la fàl·lica i, després d'un període de latència, la genital. El desenvolupament d'aquestes etapes no és mecànic ni progressiu sinó que se superposen sense excloure's. Els conflictes que s'originen al llarg del recorregut poden donar lloc a fixacions i regressions, ocasionant una sèrie de trastorns en la vida sexual com el fetitxisme o l'homosexualitat, tots dos definits per Freud com a perversions.


El complex d'Èdip

Aquesta estructuració de les fases de la sexualitat es complementa amb la dinàmica de les identificacions que troba el seu punt nodal en el complex d'Èdip, moment on s'articula la problemàtica del fal·lus amb la castració, és a dir, on el nen descobreix la diferenciació sexual i la llei que li impedeix accedir al seu objecte amorós. El complex d'Èdip ve determinat pel lloc que ocupa el fal·lus (imatge o símbol de l'objecte primordial) en el desig de la mare, del fill i del pare, en el transcurs d'una dialèctica que s'expressarà sota la modalitat de ser o no ser el fal·lus (el fill com a objecte que complementa a la mare) i, posteriorment, de tenir o no tenir (allò que té el pare i la mare desitja). La separació entre el fill i la mare es produeix mitjançant la prohibició de l'incest, una llei simbolitzada pel pare sota l'amenaça de castració (veg. text). Com a conseqüència d'aquesta repressió originària, el nen accedeix al simbòlic en tant que només pot posseir el seu objecte perdut (la mare) mitjançant un substitut que el representi. L'objecte del seu desig s'ha desplaçat a l'inconscient per la prohibició paterna i, a partir d'ara, ha d'acontentar-se a anomenar metafòricament aquest objecte perdut, un anomenar que inscriu la dinàmica del desig en una relació substitutòria d'una part (l'objecte substitut) pel tot (l'objecte perdut).

A partir d'aquest moment la subjectivitat es presenta com escindida, fracturada entre el desig inconscient i allò que l'anomena, que el representa o simbolitza. El jo de la consciència és tan sols una instància de la nostra vida psíquica resultat d'un procés determinat per la relació que mantenim amb els nostres desitjos inconscients i amb la realitat (principi de realitat). Complementàriament es troba l'això (desitjos inconscients) i el superjo o ideal del jo (interiorització de les normes i prohibicions). La relació entre aquestes tres instàncies es planteja en Freud com un joc de forces, basat en un principi d'economia regit per Eros i Thanatos. Les càrregues libidinals hauran de desplaçar-se dels seus objectes originals censurats cap a uns altres que rebin l'aprovació del superjo (sublimació) o bé simplement reprimir-se, fet que no suposa una supressió sinó que aquests impulsos lluitaran per a aconseguir una satisfacció a través del símptoma o de les diferents formacions de l'inconscient, com els somnis (veg. text), els acudits o els lapsus.

Els desitjos inconscients, determinants de la vida psíquica, són l'objecte de la cura analítica, mètode basat en la preeminència de la paraula en situació transferencial. L'analista haurà de «saber escoltar» el llenguatge d'aquest saber «ignorat» pel mateix pacient que el sosté. No es tracta d'interpretar, explicar o fer conscient allò que roman ocult. El que està en joc és el descentrament del subjecte respecte al que creu saber, o sigui, una certa experiència de l'inconscient. L'anàlisi ha de permetre al subjecte assumir la seva escissió constitutiva. Només reconeixent-se com faltant podrà seguir vivint, és a dir, fent circular el seu desig.

En les relacions entre pacient i psicoanalista s'opera el fenomen de la transferència, un tipus de relació on es reprodueixen les vivències afectives i els conflictes que han estructurat el jo del pacient. La transferència és un símptoma que, com el somni, participa dels mateixos mecanismes de formació i, per tant, és un mitjà de coneixement i d'intervenció dels desitjos inconscients. El treball de l'analista és utilitzar aquesta transferència per a desvelar el seu caràcter fantasmagòric.

C.G. Jung
J. Lacan
La difusió de la psicoanàlisi ha derivat en diferents escoles i tendències. Ja en temps de Freud es va produir la dissidència d'Adler (psicologia individual) i Jung (psicologia de les profunditats). Altres deixebles de Freud com L. Binswanger (1881-1966), G. Groddeck (1866-1934) o W. Reich (1897-1957) originen diferents corrents en la línia de la psicoanàlisi existencial, la medicina psicosomàtica i el freudomarxisme respectivament. Del treball d'Anna Freud a Anglaterra s'origina una línia d'investigació centrada en la psicoanàlisi infantil, la figura de la qual més rellevant és Melanie Klein. Als Estats Units, l'Escola de Chicago desenvolupa una psicologia de l'ego (Lewenstein) que potenciarà la cura analítica cap a la integració social. A França és una figura rellevant Marie Bonaparte (1882-1962) i la dissolució de la Societat Francesa (1953-1963) originarà tres corrents principals la figura més important de les quals per la seva influència en el pensament actual és Jacques Lacan, fundador de l'Escola Freudiana (1964) que es va dissoldre en 1980.

La psicoanàlisi és una de les teories més rellevants del nostre segle. Les seves aportacions a l'estudi del psiquisme humà i col·lectiu han suposat un canvi radical en la concepció de la subjectivitat i de la malaltia. El fet d'afirmar l'inconscient com estructurant del subjecte humà marca una ruptura definitiva amb la concepció cartesiana de la racionalitat, entesa com a consciència i la seva correlativa divisió dualista entre pensament i cos.

La teoria freudiana ha contribuït radicalment a l'anomenada crisi del subjecte amb la qual es defineix una de les característiques més importants del pensament actual. Aquesta crisi s'explicita a partir de Freud (un dels anomenats mestres de la sospita) a través de la destitució de la consciència com a element exclusiu del saber sobre si mateix (la consciència de si), de l'afirmació del símptoma com a fractura del sentit i de la divisió que es produeix entre el saber i la veritat.

Veure Freud i malaltia mental.