Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Ètica»

De Wikisofia

m (bot: - grega -la de Sòcrates, Plató i Aristòtil, fonamentalment- sigui + grega –la de Sòcrates, Plató i Aristòtil, fonamentalment– sigui)
 
(22 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 2: Línia 2:
 
<small>(del grec [[Grec::ἠθίκή]], derivat de [[Grec::ἦθος]], caràcter, i, segons Aristòtil, de [[Grec:: ἔθος]], ''éthos'' costum)</small>
 
<small>(del grec [[Grec::ἠθίκή]], derivat de [[Grec::ἦθος]], caràcter, i, segons Aristòtil, de [[Grec:: ἔθος]], ''éthos'' costum)</small>
  
Rama de la filosofia l'objecte de la qual d'estudi és la [[moral|moral]]. Si per moral cal entendre el conjunt de [[norma|normes]] o costums ([[mores|mores]]) que regeixen la conducta d'una persona perquè pugui considerar-se bona, l'ètica és la reflexió racional sobre què s'entén per conducta bona i en què es fonamenten els denominats [[judici moral|judicis morals]]. Les morals, ja que formen part de la vida humana concreta i tenen el seu fonament en els costums, són moltes i variades (la cristiana, la musulmana, la moral dels indis hopi, etc.) i s'accepten tal com són, mentre que l'ètica, que es recolza en una anàlisi racional de la conducta moral, tendeix a certa universalitat de conceptes i principis i, encara que admeti diversitat de sistemes ètics, o maneres concretes de reflexionar sobre la moral, exigeix la seva fonamentació i admet la seva crítica, igual com han de fonamentar-se i poden criticar-se les opinions. En resum, l'ètica és a la moral el que la teoria és a la pràctica; la moral és un tipus de conducta, l'ètica és una reflexió filosòfica ([[Recurs:Sánchez Vázquez, A.: ètica i moral|veg. text]]).
+
Branca de la filosofia que té com a objecte d'estudi la [[moral|moral]]. Si per moral cal entendre el conjunt de [[norma|normes]] o costums ([[mores|mores]]) que regeixen la conducta d'una persona perquè pugui considerar-se bona, l'ètica és la reflexió racional sobre què s'entén per conducta bona i en què es fonamenten els denominats [[judici moral|judicis morals]]. Les morals, ja que formen part de la vida humana concreta i tenen el seu fonament en els costums, són moltes i variades (la cristiana, la musulmana, la moral dels indis hopi, etc.) i s'accepten tal com són, mentre que l'ètica, que es recolza en una anàlisi racional de la conducta moral, tendeix a certa universalitat de conceptes i principis i, encara que admeti diversitat de sistemes ètics, o maneres concretes de reflexionar sobre la moral, exigeix la seva fonamentació i admet la seva crítica, igual com han de fonamentar-se i poden criticar-se les opinions. En resum, l'ètica és a la moral el que la teoria és a la pràctica; la moral és un tipus de conducta, l'ètica és una reflexió filosòfica ([[Recurs:Sánchez Vázquez, A.: ètica i moral|veg. text]]).
  
 
Tant la moral com l'ètica, termes que en la pràctica solen identificar-se, tenen una funció pràctica: es refereixen, encara que no exclusivament, a situacions conflictives de la vida de les persones. Des del punt de vista de la moral, cal prendre una [[decisió|decisió]] pràctica; des del punt de vista de l'ètica, ha de formar-se la [[consciència|consciència]] en l'[[hàbit|hàbit]] de saber [[decisió|decidir]] moralment. En tots dos casos, es tracta d'una tasca de fonamentació moral.
 
Tant la moral com l'ètica, termes que en la pràctica solen identificar-se, tenen una funció pràctica: es refereixen, encara que no exclusivament, a situacions conflictives de la vida de les persones. Des del punt de vista de la moral, cal prendre una [[decisió|decisió]] pràctica; des del punt de vista de l'ètica, ha de formar-se la [[consciència|consciència]] en l'[[hàbit|hàbit]] de saber [[decisió|decidir]] moralment. En tots dos casos, es tracta d'una tasca de fonamentació moral.
  
Aquesta fonamentació pot entendre's de dues maneres: com ''metaètica'' o com ''ètica normativa''. La primera cerca entendre quin és la naturalesa de l'ètica en el plànol de l'anàlisi dels conceptes, i tracta de qüestions com «què s'entén per moral?», «què és “bo”?», etc. ([[Recurs:cita Hudson|veg. exemple]]), mentre que la segona s'ocupa de la justificació de les normes, criteris i [[valor|valors]] morals i de la fonamentació dels judicis morals, i tracta d'enunciats com «és preferible sofrir la injustícia que cometre-la», «obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal». Hi ha diverses classes de metaètica, així com hi ha diversos tipus d'ètiques normatives, normalment anomenats sistemes ètics o morals, i, per descomptat, la metaètica i l'ètica normativa no s'exclouen mútuament, sinó que aquella és l'avantsala d'aquesta.
+
Aquesta fonamentació pot entendre's de dues maneres: com ''metaètica'' o com ''ètica normativa''. La primera cerca entendre quin és la naturalesa de l'ètica en el pla de l'anàlisi dels conceptes, i tracta de qüestions com «què s'entén per moral?», «què és “bo”?», etc. ([[Recurs:cita Hudson|veg. exemple]]), mentre que la segona s'ocupa de la justificació de les normes, criteris i [[valor|valors]] morals i de la fonamentació dels judicis morals, i tracta d'enunciats com «és preferible sofrir la injustícia que cometre-la», «obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal». Hi ha diverses classes de metaètica, així com hi ha diversos tipus d'ètiques normatives, normalment anomenats sistemes ètics o morals, i, per descomptat, la metaètica i l'ètica normativa no s'exclouen mútuament, sinó que aquella és l'avantsala d'aquesta.
  
Com que l'ètica s'interpreta com la part de la filosofia que estudia la conducta humana quan l'anomenem bona, la primera qüestió metaètica és definir què s'entén per acte moralment bo. Les teories metaètiques que intenten respondre a aquesta qüestió es divideixen en teories ''no cognitives'', si afirmen que no és possible demostrar la bondat moral per mitjans racionals, i teories'' cognitives'', si afirmen que això és possible''. ''Les teories no cognitives es divideixen, al seu torn, en ''emotivisme ''i ''prescriptivisme'', i les'' cognitives ''en'' intuïcionisme ''i'' descriptivisme.''
+
Com que l'ètica s'interpreta com la part de la filosofia que estudia la conducta humana en tant que l'anomenem bona, la primera qüestió metaètica és definir què s'entén per acte moralment bo. Les teories metaètiques que intenten respondre a aquesta qüestió es divideixen en teories ''no cognitives'', si afirmen que no és possible demostrar la bondat moral per mitjans racionals, i teories'' cognitives'', si afirmen que això és possible''. ''Les teories no cognitives es divideixen, al seu torn, en ''emotivisme ''i ''prescriptivisme'', i les'' cognitives ''en'' intuïcionisme ''i'' descriptivisme.''
  
[[File:1402-1.png|400px]]
+
<center>[[File:1402-1cat.PNG|400px]]</center>
  
[[Autor:Moore, George Edward|G. E. Moore]] és un bon exemple del que representa una teoria metaètica. ''En Principia Ethica ''(1903), sosté que el concepte de [[bé |]], problema central de l'ètica, és indefinible, i que saber què és només és possible mitjançant una [[intuïció|intuïció]]. Pretendre analitzar-ho, descomponent-ho en [[propietat|propietats]] o característiques, és confondre-ho amb un objecte de la [[naturalesa|naturalesa]] i cometre la [[fal·làcia naturalista|fal·làcia naturalista]] ([[Recurs:Moore, George I.: és indefinible|veg. text]]). És la postura de l'[[intuïcionisme ètic|intuïcionisme ètic]] que, contra el [[naturalisme ètic|naturalisme ètic]] afirma que les veritats morals –almenys algunes– són ''conegudes'' per [[intuïció|intuïció]] i que per intuïció sabem que un acte humà és un [[acte moral|acte moral]].
+
[[Autor:Moore, George Edward|G. E. Moore]] és un bon exemple del que representa una teoria metaètica. ''En Principia Ethica ''(1903), sosté que el concepte de [[bé |bo]], problema central de l'ètica, és indefinible, i que saber què és bo només és possible mitjançant una [[intuïció|intuïció]]. Pretendre analitzar-lo, descomponent-lo en [[propietat|propietats]] o característiques, és confondre'l amb un objecte de la [[naturalesa|naturalesa]] i cometre la [[fal·làcia naturalista|fal·làcia naturalista]] ([[Recurs:Moore, George I.: bo és indefinible|veg. text]]). És la postura de l'[[intuïcionisme ètic|intuïcionisme ètic]] que, contra el [[naturalisme ètic|naturalisme ètic]] afirma que les veritats morals –almenys algunes– són ''conegudes'' per [[intuïció|intuïció]] i que per intuïció sabem que un acte humà és un [[acte moral|acte moral]].
  
L'intuïcionisme és rebutjat per la teoria [[emotivisme|emotivista]]. Per a [[Autor:Ayer, Alfred Jules|Alfred J. Ayer]], el més radical dels emotivistes, sostenir que alguna cosa és bo, o afirmar un enunciat moral, manca de tot valor cognoscitiu i descriptiu, perquè un enunciat d'aquest gènere no pot ser ni veritable ni fals, atès que es tracta de [[pseudoenunciat |pseudoenunciats]] i amb ells només s'expressen els gustos morals personals i fins a l'intent de donar una ordre ([[Recurs:Ayer: els enunciats ètics expressen pseudoconceptes|veg. text]]). El filòsof americà, Charles L. Stevenson (1908-1978), desenvolupa, en ''Ètica i llenguatge ''(1945), partint de les idees sobre el [[significat|significat]] de C.K. Odgen i I.A. Richards (1923), la teoria només afirmada per Ayer. En els enunciats ètics pot distingir-se un contingut descriptiu i un contingut imperatiu indefinit; aquest és el pròpiament moral. Així, en «això és bo», hi ha una descripció i el suggeriment al fet que un altre mantingui la mateixa actitud que un té al seu respecte («jo ho aprovo i tu hauries de també aprovar-ho«). A diferència d'Ayer, sosté que el mètode científic o empíric de [[verificació|verificació]] no és l'adequat per a l'ètica.
+
L'intuïcionisme és rebutjat per la teoria [[emotivisme|emotivista]]. Per a [[Autor:Ayer, Alfred Jules|Alfred J. Ayer]], el més radical dels emotivistes, sostenir que alguna cosa és bona, o afirmar un enunciat moral, manca de tot valor cognoscitiu i descriptiu, perquè un enunciat d'aquest gènere no pot ser ni veritable ni fals, atès que es tracta de [[pseudoenunciat |pseudoenunciats]] i amb ells només s'expressen els gustos morals personals i fins a l'intent de donar una ordre ([[Recurs:Ayer: els enunciats ètics expressen pseudoconceptes|veg. text]]). El filòsof americà, Charles L. Stevenson (1908-1978), desenvolupa, en ''Ètica i llenguatge ''(1945), partint de les idees sobre el [[significat|significat]] de C.K. Odgen i I.A. Richards (1923), la teoria només afirmada per Ayer. En els enunciats ètics pot distingir-se un contingut descriptiu i un contingut imperatiu indefinit; aquest és el pròpiament moral. Així, en «això és bo» hi ha una descripció i el suggeriment que un altre mantingui la mateixa actitud que un té al respecte («jo ho aprovo i tu també hauries d'aprovar-ho»). A diferència d'Ayer, sosté que el mètode científic o empíric de [[verificació|verificació]] no és l'adequat per a l'ètica.
  
El [[prescriptivisme|prescriptivisme]] és una altra de les metateories no cognitives sobre l'ètica, segons la qual els enunciats ètics expressen prescripcions o mandats, però de tal índole que en el fons permeten adoptar criteris de discussió sobre les argumentacions morals (amb el que, en aquest aspecte, aquesta teoria sobre «què és bo o moral» deixa de ser merament no cognitiva). El seu principal representant és [[Autor:Hare, Richard Mervyn|Richard M. Hare]]. El seu punt de vista és que el moral és allò que es presenta com un «mandat universalitzable», això és, un enunciat ètic és un judici prescriptiu, que pot ser un [[imperatiu|imperatiu]], una [[norma|norma]] o un [[judici de valor|judici de valor]], o valoració. Un imperatiu s'imposa a una persona, perquè aquesta admet normes, i aquestes ha d'admetre-les perquè participa de la comuna acceptació d'uns [[valor|valors]] en els quals socialment es troba immers. «No mataràs» és un ''imperatiu''; si es pregunta «per què?», es respon que «cal respectar la vida dels altres (tret que posi en perill la pròpia)», ''norma'' ètica, a la qual, si es pregunta «per què cal respectar la vida dels altres?», pot respondre's: perquè la vida humana es considera un ''valor ''suprem. En dir «no mataràs», s'expressa també l'adhesió personal a un principi que expressa un valor universal i, per aquesta raó, qui fa un judici moral que prohibeix o prescriu una acció determinada, afirma també que la prescriu i prohibeix per a qualsevol ocasió, persona o situació.
+
El [[prescriptivisme|prescriptivisme]] és una altra de les metateories no cognitives sobre l'ètica, segons la qual els enunciats ètics expressen prescripcions o mandats, però de tal índole que en el fons permeten adoptar criteris de discussió sobre les argumentacions morals (amb el que, en aquest aspecte, aquesta teoria sobre «què és bo o moral» deixa de ser merament no cognitiva). El seu principal representant és [[Autor:Hare, Richard Mervyn|Richard M. Hare]]. El seu punt de vista és que el moral és allò que es presenta com un «mandat universalitzable», és a dir, un enunciat ètic és un judici prescriptiu, que pot ser un [[imperatiu|imperatiu]], una [[norma|norma]] o un [[judici de valor|judici de valor]], o valoració. Un imperatiu s'imposa a una persona, perquè aquesta admet normes, i aquestes ha d'admetre-les perquè participa de la comuna acceptació d'uns [[valor|valors]] en els quals socialment es troba immers. «No mataràs» és un ''imperatiu''; si es pregunta «per què?», es respon que «cal respectar la vida dels altres (tret que posi en perill la pròpia)», ''norma'' ètica, a la qual, si es pregunta «per què cal respectar la vida dels altres?», pot respondre's: perquè la vida humana es considera un ''valor ''suprem. En dir «no mataràs», s'expressa també l'adhesió personal a un principi que expressa un valor universal i, per aquesta raó, qui fa un judici moral que prohibeix o prescriu una acció determinada, afirma també que la prescriu i prohibeix per a qualsevol ocasió, persona o situació.
  
El prescriptivisme ha estat criticat des del [[descriptivisme|descriptivisme]], teoria metaètica els principals representants de la qual són G.J. Warnock, Philippa Foot i Peter Geach. Warnock sosté que el moral no s'identifica forçosament ni amb el prescriptiu ni amb l'universal, sinó que és simplement el regulat amb normes per ser alguna cosa que es considera vitalment important, o font de conflictes interns o causa de conflictes externs, mentre que Ph. Foot i P. Geach presenten [[contraexemple|contraexemples]] a la tesi prescriptivista segons la qual, perquè un enunciat sigui moral, ha de ser obligadament prescriptiu o valoratiu. Segons Ph. Foot, hi ha paraules valoratives, com a «groller» i «valent» que s'apliquen amb criteris fàctics, i, segons P. Geach, els criteris pels quals alguna cosa es diu [[bé |«bé»]] depenen de qualitats naturals, equiparant enunciats com «un bon rellotge» i «un bon home».
+
El prescriptivisme ha estat criticat des del [[descriptivisme|descriptivisme]], teoria metaètica els principals representants de la qual són G.J. Warnock, Philippa Foot i Peter Geach. Warnock sosté que el moral no s'identifica forçosament ni amb el prescriptiu ni amb l'universal, sinó que és simplement el regulat amb normes perquè és una cosa que es considera vitalment important, o font de conflictes interns o causa de conflictes externs, mentre que Ph. Foot i P. Geach presenten [[contraexemple|contraexemples]] a la tesi prescriptivista segons la qual, perquè un enunciat sigui moral, ha de ser obligadament prescriptiu o valoratiu. Segons Ph. Foot, hi ha paraules valoratives, com a «groller» i «valent» que s'apliquen amb criteris fàctics, i, segons P. Geach, els criteris pels quals alguna cosa es diu [[bé |«bé»]] depenen de qualitats naturals, equiparant enunciats com «un bon rellotge» i «un bon home».
  
L'ètica normativa, per part seva, és un conjunt de concepcions diverses que s'articulen entorn de principis i mètodes en què es funda la vida moral. Es distingeixen bàsicament en ètiques ''teleològicas'' i ètiques ''deontològiques. ''Les primeres, també anomenades ètiques conseqüencialistes, s'estructuren entorn de finalitats o entorn de la consideració de les conseqüències de les accions; les segones, entorn de la consideració del principi del [[deure|deure]]. Exemple clar d'ètica deontològica és la moral formal de Kant; d'ètica teleològica ho és l'[[eudemonisme|eudemonisme]] d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]].
+
L'ètica normativa, per part seva, és un conjunt de concepcions diverses que s'articulen entorn de principis i mètodes en què es funda la vida moral. Es distingeixen bàsicament en ètiques ''teleològiques'' i ètiques ''deontològiques. ''Les primeres, també anomenades ètiques conseqüencialistes, s'estructuren entorn de finalitats o entorn de la consideració de les conseqüències de les accions; les segones, entorn de la consideració del principi del [[deure|deure]]. Exemple clar d'ètica deontològica és la moral formal de Kant; d'ètica teleològica ho és l'[[eudemonisme|eudemonisme]] d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]].
  
[[File:1402-2.png|400px]]
+
<center>[[File:1402-2cat.PNG|400px]]</center>
  
L'ètica grega d'orientació teleològica comença amb [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], fundador de la investigació ètica per mitjà del diàleg i la recerca de definicions i qui, amb el seu «art de partear» treu a la llum els conceptes fonamentals de l'ètica, però aconsegueix el seu punt àlgid amb l'ètica d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]]. La [[felicitat|felicitat]], ''eudaimonia'', és la fi de la vida, i no pot consistir més que en una activitat de l'ànima, raó per la qual la felicitat perfecta ha de consistir en l'activitat «més excel·lent»: la vida de la ment ([[Recurs:Aristòtil: la felicitat i la virtut|veg. text]] i [[Recurs:cita Aristòtil 27|veg. citació]]). Per aquest motiu l'ètica grega –la de Sòcrates, [[Autor:Plató|Plató]] i [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], fonamentalment– sigui una moral de [[virtut|virtuts]] (ètiques i dianoètiques).
+
L'ètica grega d'orientació teleològica comença amb [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], fundador de la investigació ètica per mitjà del diàleg i la recerca de definicions i qui, amb el seu «art de fer parir» treu a la llum els conceptes fonamentals de l'ètica, però aconsegueix el seu punt àlgid amb l'ètica d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]]. La [[felicitat|felicitat]], ''eudaimonia'', és el fi de la vida, i no pot consistir més que en una activitat de l'ànima, raó per la qual la felicitat perfecta ha de consistir en l'activitat «més excel·lent»: la vida de la ment ([[Recurs:Aristòtil: la felicitat i la virtut|veg. text]] i [[Recurs:cita Aristòtil 27|veg. citació]]). Per aquest motiu l'ètica grega –la de Sòcrates, [[Autor:Plató|Plató]] i [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], fonamentalment– sigui una moral de [[virtut|virtuts]] (ètiques i dianoètiques).
  
L'ètica kantiana és el model de les teories deontològiques. S'estructura entorn del principi d'actuar conforme al [[deure|deure]], que la consciència humana -la [[raó teòrica |raó pràctica]]- s'imposa a si mateixa mitjançant l'[[imperatiu categòric|imperatiu categòric]]: «obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal». Kant sosté que aquesta és l'única ètica racional digna de l'ésser humà, que no prescriu res concret, res material per tant, i que només imposa un motiu formal a la voluntat, vàlid per a tot home i per a qualsevol ocasió (universal i necessari): no hi ha interessos ni egoismes, sinó només la bona voluntat d'actuar d'acord amb l'haver de ([[Recurs:Kant: l'única cosa realment bona|veg. text]]).A aquesta ètica anomena Kant «formal» i [[autonomia|«autònoma»]], mentre que considera que les restants són «materials» i [[heteronomia|«heterònomes»]], puix que en elles la voluntat humana es determina a obrar per motius pràctics. L'ètica kantiana dignifica la voluntat i la persona humana, però històricament se la considera rigorista, buida dels valors pels quals actuen les persones i no apta per fundar un comportament moral que tingui en compte éssers no humans.
+
L'ètica kantiana és el model de les teories deontològiques. S'estructura entorn del principi d'actuar conforme al [[deure|deure]], que la consciència humana –la [[raó teòrica |raó pràctica]]s'imposa a si mateixa mitjançant l'[[imperatiu categòric|imperatiu categòric]]: «obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal». Kant sosté que aquesta és l'única ètica racional digna de l'ésser humà, que no prescriu res concret, res material per tant, i que només imposa un motiu formal a la voluntat, vàlid per a tot home i per a qualsevol ocasió (universal i necessari): no hi ha interessos ni egoismes, sinó només la bona voluntat d'actuar d'acord amb el deure ([[Recurs:Kant: l'única cosa realment bona|veg. text]]).A aquesta ètica anomena Kant «formal» i [[autonomia|«autònoma»]], mentre que considera que les restants són «materials» i [[heteronomia|«heterònomes»]], puix que en elles la voluntat humana es determina a obrar per motius pràctics. L'ètica kantiana dignifica la voluntat i la persona humana, però històricament se la considera rigorista, buida dels valors pels quals actuen les persones i no apta per a fundar un comportament moral que tingui en compte éssers no humans.
  
[[File:1402-3.png|400px]]
+
<center>[[File:1402-3cat.PNG|400px]]</center>
  
(''Crítica de la raó pràctica'', Primera part, I.1, cap. 1, § 8,2).
+
<center>(''Crítica de la raó pràctica'', Primera part, I.1, cap. 1, § 8,2).</center>
  
L'[[utilitarisme|utilitarisme]], oposant-se al caràcter formal i rigorista de l'ètica kantiana, se sistematitza entorn de la finalitat de les accions humanes i la valoració de les seves conseqüències. És, per tant, una ètica finalista o conseqüencialista. La finalitat la defineix com a utilitat, i aquesta, com «el major bé per al major nombre possible de persones», pel que és necessari, mitjançant el [[càlcul utilitarista|càlcul utilitarista]] valorar la quantitat de plaer i de dolor, de felicitat i infelicitat, de satisfacció i insatisfacció. L'únic criteri racional que disposem per apreciar la moralitat d'un acte és la consideració de les conseqüències que es deriven d'ell per a la felicitat humana.
+
 
 +
L'[[utilitarisme|utilitarisme]], oposant-se al caràcter formal i rigorista de l'ètica kantiana, se sistematitza entorn de la finalitat de les accions humanes i la valoració de les seves conseqüències. És, per tant, una ètica finalista o conseqüencialista. La finalitat la defineix com a utilitat, i aquesta, com «el major bé per al major nombre possible de persones», pel que és necessari, mitjançant el [[càlcul utilitarista|càlcul utilitarista]] valorar la quantitat de plaer i de dolor, de felicitat i infelicitat, de satisfacció i insatisfacció. L'únic criteri racional de què disposem per a apreciar la moralitat d'un acte és la consideració de les conseqüències que es deriven d'ell per a la felicitat humana.
  
 
En la primera maximització del bé, segons [[Autor:Bentham, Jeremy|Bentham]], es considera només la quantitat del benestar com a criteri de [[moralitat i eticitat|moralitat]]. Amb [[Autor:Mill,_John_Stuart|J. Stuart Mill]] s'introdueix la distinció entre quantitat i qualitat de benestar i s'afirma que només l'individu és plenament responsable dels criteris que utilitza. Finalment, ja en ple segle XX, amb l'anomenat «utilitarisme de les preferències», s'introdueixen en la consideració del càlcul del benestar les preferències de tots els implicats en la decisió.
 
En la primera maximització del bé, segons [[Autor:Bentham, Jeremy|Bentham]], es considera només la quantitat del benestar com a criteri de [[moralitat i eticitat|moralitat]]. Amb [[Autor:Mill,_John_Stuart|J. Stuart Mill]] s'introdueix la distinció entre quantitat i qualitat de benestar i s'afirma que només l'individu és plenament responsable dels criteris que utilitza. Finalment, ja en ple segle XX, amb l'anomenat «utilitarisme de les preferències», s'introdueixen en la consideració del càlcul del benestar les preferències de tots els implicats en la decisió.
  
En èpoques recents, la teoria de la [[justícia|justícia]] proposta per [[Autor:Rawls, John|J. Rawls]], que s'inspira obertament en Kant i en les doctrines [[contractualisme|contractualistes]], això és, aquelles que proposen que els principis ètics són de lliure [[convenció|convenció]], i que pretén superar els inconvenients de l'utilitarisme, encara que es refereixi directament a la fonamentació de la societat, pot aplicar-se també a l'ètica. Per decidir en situacions conflictives sobre qüestions de llibertat, igualtat d'oportunitats, renda, riquesa, etc., pot recórrer-se al principi que denomina del ''maximin'': maximitzar les exigències dels individus socialment més febles ([[Recurs:Rawls, John: els principis de la justícia|veg. text]]).
+
En èpoques recents, la teoria de la [[justícia|justícia]] proposta per [[Autor:Rawls, John|J. Rawls]], que s'inspira obertament en Kant i en les doctrines [[contractualisme|contractualistes]], això és, aquelles que proposen que els principis ètics són de lliure [[convenció|convenció]], i que pretén superar els inconvenients de l'utilitarisme, encara que es refereixi directament a la fonamentació de la societat, pot aplicar-se també a l'ètica. Per a decidir en situacions conflictives sobre qüestions de llibertat, igualtat d'oportunitats, renda, riquesa, etc., pot recórrer-se al principi que denomina del ''maximin'': maximitzar les exigències dels individus socialment més febles ([[Recurs:Rawls, John: els principis de la justícia|veg. text]]).
 +
 
 +
Veg. [[Animals,_drets_dels|drets dels animals]], [[autorrealització]], [[ethos]], [[Recurs:Sobre_veritat_i_mentida_en_sentit_extra_moral|sobre veritat i mentida en sentit extramoral]].
  
 
[[File:book3.gif]] [[Bibliografia:bibliografia sobre ètica|Bibliografia]]
 
[[File:book3.gif]] [[Bibliografia:bibliografia sobre ètica|Bibliografia]]

Revisió de 08:53, 7 oct 2018

 (del grec ἠθίκή, derivat de ἦθος, caràcter, i, segons Aristòtil, de ἔθος, éthos costum)

Branca de la filosofia que té com a objecte d'estudi la moral. Si per moral cal entendre el conjunt de normes o costums (mores) que regeixen la conducta d'una persona perquè pugui considerar-se bona, l'ètica és la reflexió racional sobre què s'entén per conducta bona i en què es fonamenten els denominats judicis morals. Les morals, ja que formen part de la vida humana concreta i tenen el seu fonament en els costums, són moltes i variades (la cristiana, la musulmana, la moral dels indis hopi, etc.) i s'accepten tal com són, mentre que l'ètica, que es recolza en una anàlisi racional de la conducta moral, tendeix a certa universalitat de conceptes i principis i, encara que admeti diversitat de sistemes ètics, o maneres concretes de reflexionar sobre la moral, exigeix la seva fonamentació i admet la seva crítica, igual com han de fonamentar-se i poden criticar-se les opinions. En resum, l'ètica és a la moral el que la teoria és a la pràctica; la moral és un tipus de conducta, l'ètica és una reflexió filosòfica (veg. text).

Tant la moral com l'ètica, termes que en la pràctica solen identificar-se, tenen una funció pràctica: es refereixen, encara que no exclusivament, a situacions conflictives de la vida de les persones. Des del punt de vista de la moral, cal prendre una decisió pràctica; des del punt de vista de l'ètica, ha de formar-se la consciència en l'hàbit de saber decidir moralment. En tots dos casos, es tracta d'una tasca de fonamentació moral.

Aquesta fonamentació pot entendre's de dues maneres: com metaètica o com ètica normativa. La primera cerca entendre quin és la naturalesa de l'ètica en el pla de l'anàlisi dels conceptes, i tracta de qüestions com «què s'entén per moral?», «què és “bo”?», etc. (veg. exemple), mentre que la segona s'ocupa de la justificació de les normes, criteris i valors morals i de la fonamentació dels judicis morals, i tracta d'enunciats com «és preferible sofrir la injustícia que cometre-la», «obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal». Hi ha diverses classes de metaètica, així com hi ha diversos tipus d'ètiques normatives, normalment anomenats sistemes ètics o morals, i, per descomptat, la metaètica i l'ètica normativa no s'exclouen mútuament, sinó que aquella és l'avantsala d'aquesta.

Com que l'ètica s'interpreta com la part de la filosofia que estudia la conducta humana en tant que l'anomenem bona, la primera qüestió metaètica és definir què s'entén per acte moralment bo. Les teories metaètiques que intenten respondre a aquesta qüestió es divideixen en teories no cognitives, si afirmen que no és possible demostrar la bondat moral per mitjans racionals, i teories cognitives, si afirmen que això és possible. Les teories no cognitives es divideixen, al seu torn, en emotivisme i prescriptivisme, i les cognitives en intuïcionisme i descriptivisme.

1402-1cat.PNG

G. E. Moore és un bon exemple del que representa una teoria metaètica. En Principia Ethica (1903), sosté que el concepte de bo, problema central de l'ètica, és indefinible, i que saber què és bo només és possible mitjançant una intuïció. Pretendre analitzar-lo, descomponent-lo en propietats o característiques, és confondre'l amb un objecte de la naturalesa i cometre la fal·làcia naturalista (veg. text). És la postura de l'intuïcionisme ètic que, contra el naturalisme ètic afirma que les veritats morals –almenys algunes– són conegudes per intuïció i que per intuïció sabem que un acte humà és un acte moral.

L'intuïcionisme és rebutjat per la teoria emotivista. Per a Alfred J. Ayer, el més radical dels emotivistes, sostenir que alguna cosa és bona, o afirmar un enunciat moral, manca de tot valor cognoscitiu i descriptiu, perquè un enunciat d'aquest gènere no pot ser ni veritable ni fals, atès que es tracta de pseudoenunciats i amb ells només s'expressen els gustos morals personals i fins a l'intent de donar una ordre (veg. text). El filòsof americà, Charles L. Stevenson (1908-1978), desenvolupa, en Ètica i llenguatge (1945), partint de les idees sobre el significat de C.K. Odgen i I.A. Richards (1923), la teoria només afirmada per Ayer. En els enunciats ètics pot distingir-se un contingut descriptiu i un contingut imperatiu indefinit; aquest és el pròpiament moral. Així, en «això és bo» hi ha una descripció i el suggeriment que un altre mantingui la mateixa actitud que un té al respecte («jo ho aprovo i tu també hauries d'aprovar-ho»). A diferència d'Ayer, sosté que el mètode científic o empíric de verificació no és l'adequat per a l'ètica.

El prescriptivisme és una altra de les metateories no cognitives sobre l'ètica, segons la qual els enunciats ètics expressen prescripcions o mandats, però de tal índole que en el fons permeten adoptar criteris de discussió sobre les argumentacions morals (amb el que, en aquest aspecte, aquesta teoria sobre «què és bo o moral» deixa de ser merament no cognitiva). El seu principal representant és Richard M. Hare. El seu punt de vista és que el moral és allò que es presenta com un «mandat universalitzable», és a dir, un enunciat ètic és un judici prescriptiu, que pot ser un imperatiu, una norma o un judici de valor, o valoració. Un imperatiu s'imposa a una persona, perquè aquesta admet normes, i aquestes ha d'admetre-les perquè participa de la comuna acceptació d'uns valors en els quals socialment es troba immers. «No mataràs» és un imperatiu; si es pregunta «per què?», es respon que «cal respectar la vida dels altres (tret que posi en perill la pròpia)», norma ètica, a la qual, si es pregunta «per què cal respectar la vida dels altres?», pot respondre's: perquè la vida humana es considera un valor suprem. En dir «no mataràs», s'expressa també l'adhesió personal a un principi que expressa un valor universal i, per aquesta raó, qui fa un judici moral que prohibeix o prescriu una acció determinada, afirma també que la prescriu i prohibeix per a qualsevol ocasió, persona o situació.

El prescriptivisme ha estat criticat des del descriptivisme, teoria metaètica els principals representants de la qual són G.J. Warnock, Philippa Foot i Peter Geach. Warnock sosté que el moral no s'identifica forçosament ni amb el prescriptiu ni amb l'universal, sinó que és simplement el regulat amb normes perquè és una cosa que es considera vitalment important, o font de conflictes interns o causa de conflictes externs, mentre que Ph. Foot i P. Geach presenten contraexemples a la tesi prescriptivista segons la qual, perquè un enunciat sigui moral, ha de ser obligadament prescriptiu o valoratiu. Segons Ph. Foot, hi ha paraules valoratives, com a «groller» i «valent» que s'apliquen amb criteris fàctics, i, segons P. Geach, els criteris pels quals alguna cosa es diu «bé» depenen de qualitats naturals, equiparant enunciats com «un bon rellotge» i «un bon home».

L'ètica normativa, per part seva, és un conjunt de concepcions diverses que s'articulen entorn de principis i mètodes en què es funda la vida moral. Es distingeixen bàsicament en ètiques teleològiques i ètiques deontològiques. Les primeres, també anomenades ètiques conseqüencialistes, s'estructuren entorn de finalitats o entorn de la consideració de les conseqüències de les accions; les segones, entorn de la consideració del principi del deure. Exemple clar d'ètica deontològica és la moral formal de Kant; d'ètica teleològica ho és l'eudemonisme d'Aristòtil.

1402-2cat.PNG

L'ètica grega d'orientació teleològica comença amb Sòcrates, fundador de la investigació ètica per mitjà del diàleg i la recerca de definicions i qui, amb el seu «art de fer parir» treu a la llum els conceptes fonamentals de l'ètica, però aconsegueix el seu punt àlgid amb l'ètica d'Aristòtil. La felicitat, eudaimonia, és el fi de la vida, i no pot consistir més que en una activitat de l'ànima, raó per la qual la felicitat perfecta ha de consistir en l'activitat «més excel·lent»: la vida de la ment (veg. text i veg. citació). Per aquest motiu l'ètica grega –la de Sòcrates, Plató i Aristòtil, fonamentalment– sigui una moral de virtuts (ètiques i dianoètiques).

L'ètica kantiana és el model de les teories deontològiques. S'estructura entorn del principi d'actuar conforme al deure, que la consciència humana –la raó pràctica– s'imposa a si mateixa mitjançant l'imperatiu categòric: «obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal». Kant sosté que aquesta és l'única ètica racional digna de l'ésser humà, que no prescriu res concret, res material per tant, i que només imposa un motiu formal a la voluntat, vàlid per a tot home i per a qualsevol ocasió (universal i necessari): no hi ha interessos ni egoismes, sinó només la bona voluntat d'actuar d'acord amb el deure (veg. text).A aquesta ètica anomena Kant «formal» i «autònoma», mentre que considera que les restants són «materials» i «heterònomes», puix que en elles la voluntat humana es determina a obrar per motius pràctics. L'ètica kantiana dignifica la voluntat i la persona humana, però històricament se la considera rigorista, buida dels valors pels quals actuen les persones i no apta per a fundar un comportament moral que tingui en compte éssers no humans.

1402-3cat.PNG
(Crítica de la raó pràctica, Primera part, I.1, cap. 1, § 8,2).


L'utilitarisme, oposant-se al caràcter formal i rigorista de l'ètica kantiana, se sistematitza entorn de la finalitat de les accions humanes i la valoració de les seves conseqüències. És, per tant, una ètica finalista o conseqüencialista. La finalitat la defineix com a utilitat, i aquesta, com «el major bé per al major nombre possible de persones», pel que és necessari, mitjançant el càlcul utilitarista valorar la quantitat de plaer i de dolor, de felicitat i infelicitat, de satisfacció i insatisfacció. L'únic criteri racional de què disposem per a apreciar la moralitat d'un acte és la consideració de les conseqüències que es deriven d'ell per a la felicitat humana.

En la primera maximització del bé, segons Bentham, es considera només la quantitat del benestar com a criteri de moralitat. Amb J. Stuart Mill s'introdueix la distinció entre quantitat i qualitat de benestar i s'afirma que només l'individu és plenament responsable dels criteris que utilitza. Finalment, ja en ple segle XX, amb l'anomenat «utilitarisme de les preferències», s'introdueixen en la consideració del càlcul del benestar les preferències de tots els implicats en la decisió.

En èpoques recents, la teoria de la justícia proposta per J. Rawls, que s'inspira obertament en Kant i en les doctrines contractualistes, això és, aquelles que proposen que els principis ètics són de lliure convenció, i que pretén superar els inconvenients de l'utilitarisme, encara que es refereixi directament a la fonamentació de la societat, pot aplicar-se també a l'ètica. Per a decidir en situacions conflictives sobre qüestions de llibertat, igualtat d'oportunitats, renda, riquesa, etc., pot recórrer-se al principi que denomina del maximin: maximitzar les exigències dels individus socialment més febles (veg. text).

Veg. drets dels animals, autorrealització, ethos, sobre veritat i mentida en sentit extramoral.

Book3.gif Bibliografia