Accions

Autor

Gilles Deleuze

De Wikisofia


Deleuze.gif

Filòsof francès contemporani (París, 1925 -1995) el pensament del qual es va inscriure inicialment en el moviment estructuralista i en les anomenades filosofies de la mort del subjecte, encara que el seu pensament, creador i iconoclasta, és inclassificable. D'ell va dir Michel Foucault que era «l'únic esperit filosòfic de França», i que el segle XX seria deleuzià.

Va estudiar filosofia amb F. Alquié, G. Canguilhem,M. Merleau-Ponty i J. Hyppolite en la Sorbona. Va exercir com a professor de filosofia a diverses ciutats de províncies, i posteriorment va simultanejar la seva docència a París i a Lió.

Des de 1969 va ser professor de filosofia a la universitat París VIII - Vincennes, fins a la seva jubilació en 1987, data en la qual va passar a ser professor emèrit. Una de les seves últimes activitats va ser la de col·laborar amb la cadena de televisió ART narrant la seva visió del món a partir de l'abecedari. Afectat per una greu insuficiència respiratòria, es va suïcidar el dissabte 4 de novembre de 1995 llançant-se per la finestra del seu apartament de l'avinguda de Niel a París. Aquesta mort tràgica se sumeixi a la mort de Foucault (que va morir en 1984 víctima de la sida), al suïcidi de Guy Debord i de Nikos Poulantzas i a la mort d'Althusser (va morir en 1990 ingressat en un psiquiàtric després d'haver assassinat a la seva dona), i tanca un ombrívol destí de l'anomenada escola de París dels anys 60-80.

Segons Deleuze, la tasca de la filosofia actual és la de pensar les condicions que fan possible l'aparició de les nocions mateixes de ser i de subjecte que estan a la base de la filosofia moderna, la qual, al seu torn, va sorgir per la necessitat de fonamentar l'ésser en el subjecte a causa de la fi de les metafísiques del ser que es va produir al final de l'edat mitjana. Aquesta investigació sobre l'aparició de les característiques de la modernitat enteses a partir de l'aparició de la noció de subjecte, Deleuze la comparteix amb autors com Foucault, per exemple, i l'efectua sota la inspiració de Nietzsche (i, en part, de Heidegger, encara que Deleuze considera que el pensament heideggerià sobre la diferència ontològica és una reculada respecte de Nietzsche). Es tracta de mostrar que hi ha un fonament anterior al ser i al subjecte, i en ser com a subjecte. Es tracta, doncs, de desconstruir (encara que aquesta terminologia no és deleuziana) la subjectivitat i criticar la idea segons la qual el subjecte i la seva representació són el punt de partida i el fonament. Amb això aborda una nova forma de pensar, en tant que es tracta de pensar el no-pensat i velat per la lògica de la identitat.

Aquesta forma de pensar, que en Deleuze es desenvolupa a partir de l'estudi minuciós de grans filòsofs (la seva primera producció filosòfica són una sèrie de monografies sobre el materialisme de Lucreci, el panteisme de Spinoza, l'empirisme de Hume, el vitalisme de Bergson, el pensament de Kant i el de Nietzsche), es desenvolupa a partir de la crítica de la línia de pensament que va des de Plató a Hegel passant pel cristianisme i Descartes, i que s'ha basat en el dualisme entre matèria i esperit. Contra aquest dualisme Deleuze reivindica el projecte nietzscheà de la inversió del platonisme (veg. text), i una concepció del real entès com a format per una multiplicitat de plans sense cabuda per a aquell dualisme ni per a un pretès privilegi del subjecte com a pol de referència. Aquesta crítica del dualisme la sosté Deleuze en el vitalisme de Bergson (fins al punt que pot considerar-se a Deleuze com el desenvolupador del bergsonisme), i en el vitalisme de Nietzsche (que Deleuze va contribuir a la seva revitalització com a pensador, i va ser un dels grans impulsors del renovat interès per aquest pensador). L'élan vital de Bergson, com l'etern retorn nietzscheà apareixen com a afirmacions incondicionals de la vida enfront del pensament negatiu d'arrel platònica, cristiana i que culmina en les nocions d'alienació i dialèctica en Hegel (veg. text 1 i text 2). En lloc de la negació de la negació, Deleuze, seguint la crítica nietzscheana al hegelianisme, sosté l'afirmació de l'afirmació. Per això la filosofia no pot limitar-se a ser crítica, sinó que ha de ser creadora de valors nous, i efectuar aquella tasca de pensar el no pensat, així com pensar les bases de l'aparició del privilegi metafísic del ser entès com a identitat, i el privilegi del subjecte. Si en la demolició del dualisme d'arrel platònica Deleuze s'inspira en Nietzsche, la posada en qüestió del principi d'identitat i del paper del subjecte s'inspira en els seus estudis sobre l'empirisme de Hume (que, al seu torn, és un dels punts de partida de la filosofia de Bergson; veg. text).

Deleuze mostra que el que apareix després de la subjectivitat no és l'antiga noció de l'ésser, sinó la diferència; el ser com a diferència, el ser com temps. El tema de la diferència és el nucli del pensament de Deleuze, el qual considera que la noció imperant de subjectivitat i d'identitat és la que ha impossibilitat el pensament de la diferència. L'elaboració d'un pensament de la diferència, no subordinat a la identitat, implica una relectura de la història de la filosofia, ja que, segons Deleuze, en filòsofs tals com Lucreci, Spinoza, Leibniz, Hume, Kant, Nietzsche i Bergson ; en literats com Proust, Sacher-Masoch o Kafka; en determinats aspectes de la noció psicològica d'inconscient i en pintors com Bacon, es defineixen implícitament o explícitament aspectes clau de l'àmbit de la pre-subjectivitat (la duració bergsoniana, per exemple, que és constitutiva del subjecte). D'aquí la sèrie d'estudis monogràfics que Deleuze elabora sobre els autors esmentats. Així, per exemple, analitza la filosofia de Hume i amb ell es pregunta com és possible que a partir del que és donat pugui construir-se el subjecte? Com Hume, considera que són els hàbits els qui el constitueixen però, llavors, són aquests els que ens tenen a nosaltres i no nosaltres a ells. En lloc d'una teoria del que fem ha d'elaborar-se una teoria del que ens fa. Com Bergson, afirmarà que tot organisme és un conjunt de contraccions, retencions i esperes; un plec de la matèria-imatge, del temps-duració, plec que apareix com diferència.

La filosofia de l'ésser i del subjecte basada en l'ocultament de la diferència ha considerat dos tipus de diferències:

  • a) la diferència conceptual i intrínseca (segons la qual x i y són diferents quan no poden definir-se de la mateixa manera) i
  • b) la diferència no conceptual o extrínseca (segons la qual x i x' són diferents pel fet de no ocupar el mateix espai, encara que puguin definir-se de la mateixa manera). En aquest cas, la diferència no conceptual és concebuda com a repetició de l'idèntic, però Deleuze nega que la repetició sigui la reproducció d'una realitat originària: no pot haver-hi una repetició no conceptual, de manera que la repetició no és mai una repetició d'un model originari (veg. citació).

D'aquesta manera, posa en qüestió les teoritzacions del principi d'identitat i de la noció clàssica de subjecte que, per Deleuze, és sempre necessàriament heterogeni, i el seu pensament, d'arrel bergsoniana, és el del qualitatiu, fora de tota quantificació. Això no invalida la necessitat de l'estudi matemàtic, però Deleuze assenyala dues estructures topològiques diferents de l'espai: l'estructura estriada, que procedeix d'un punt de vista fix, i l'estructura llisa, que és el lloc de l'esdevenir, del flux i de les multiplicitats intensives, que es correspondria al món d'un cos sense òrgans.

Gilles Deleuze
Félix Guattari

El conjunt de les investigacions i resultats dels seus estudis els exposa Deleuze en les seves obres fonamentals, tals com: Diferència i repetició (1968); La lògica del sentit (1969, obra que tracta una diversitat temàtica, i en la qual estudia autors com a L. Carroll, els estoics, Klosowski, Gombrowicz, Joyce, etc.); El plec; Cinema 1: la imatge moviment (1981); Cinema 2: la imatge-temps (1985). Obres, totes elles, que han tingut una gran influència en el pensament contemporani, en autors com Foucault o Paul Virilio, per exemple. En Diferència i repetició Deleuze aborda la «quàdruple arrel de la representació»: la identitat, l'analogia, l'oposició i la semblança, i el panorama ontològic que sorgeix d'aquest estudi no és ja el d'un món poblat per subjectes o objectes, sinó per singularitats lliures, asubjectives i preindividuals; intensitats virtuals bergsonianes, essències espinozianes i forces nietzscheanes. En L'anti-Èdip (1972), escrit en col·laboració amb l'expsiquiatre Félix Guattari (nascut a 1930 i mort en 1992), estudia una altra de les condicions de la presubjectivitat, la noció d'inconscient, i aborda la relació de la psicoanàlisi amb la política i la història. En aquesta obra s'afirma que la psicoanàlisi, en la mesura que se sosté en un model familiarista tradicional (el que es manifesta en la mateixa importància atorgada al complex d'Èdip), no és més que un instrument de repressió, entre d'altres, incapaç de comprendre la realitat del desig individual, que Deleuze i Guattari mostren multiforme, creador i impossible de canalitzar (veg. citació i veg. text). De fet la mateixa noció del complex d'Èdip és, segons Deleuze-Guattari, una manifestació d'aquella noció viciada de la repetició: és el desig actual del subjecte com a repetició alienada d'una catexi originària que el segueix lligant a la mare i institueix el desig com negativitat, de manera que tot desig ulterior serà concebut com una repetició imperfecta d'aquell primer desig originari. En contra d'això Deleuze i Guattari sostenen el caràcter plenament afirmatiu del desig, i assenyalen que les repeticions no són reproducció de cap relació originària fundant: no hi ha repetició d'un primer terme. Per això, contràriament a les anàlisis clàssiques que insisteixen en la relació del desig amb la manca (aquesta és la interpretació de Plató en EIl Banquet i Freud en el complex d'Èdip), Deleuze el presenta com orientat, de fet, cap a la producció i l'articulació de solucions inèdites: desitjar és transgredir les normes i fer aflorar fluxos profunds (veg. text 1 , text 2 i text 3 ). D'altra banda, no és el desig el que es converteix en necessitat, és tot el contrari: són les necessitats les que es converteixen en desig. En Mil altiplans (1980, segon volum de Capitalisme i esquizofrènia, obra de la qual l'Anti-Èdip és la primera part), es perllonga aquesta concepció del desig i de la màquina desitjant, l'estudi de les estructures llises i estriades de l'espai, i es dirigeix fonamentalment a les seves conseqüències polítiques.