Accions

Dualisme

De Wikisofia

(del grec δυάς, dyas, el primer nombre parell, que representa la indeterminació i que, juntament amb el primer imparell, ἐν, hen, l'un, dóna origen a tota la sèrie de nombres naturals, segons els pitagòrics)


En general, la tendència (simplificadora) a suposar que les coses s'expliquen per l'existència de dos principis, irreductibles l'u a l'altre, i no per un (monisme) o per molts (pluralisme). Existeixen sistemes filosòfics i concepcions del món construïts a partir d'aquest supòsit, o que li atorguen un paper important. Així, el mazdeisme persa, religió fundada per Zaratustra, que professa un dualisme ètic presidit per Ormuz i Ahrimán, i el maniqueisme, que admet el principi del bé i el del mal, o la Llum i la Foscor; el dualisme de Plató, que afirma l'existència de dos mons, el visible i l'intel·ligible i, sobretot, la interpretació que de l'home fa Descartes, com a compost de dues substàncies irreductibles, ment i cos, tan pròpia del pensament occidental i que ha portat històricament als problemes de la relació ment-cos. Dualista també, en realitat, ha estat la primera interpretació de la naturalesa física feta pels presocràtics, que expliquen la capacitat de canvi per l'oposició de qualitats oposades de la matèria, com són calenta-fred, sec-humit, i, en particular, pels pitagòrics, que fonamenten la seva física en l'oposició dual entre l'il·limitat i el que limita (veg. citació), amb un notable semblant al dualisme del Yin-Yang (veg. citació).

El filòsof alemany Christian Wolff va ser qui va aplicar per primera vegada el terme a l'àmbit filosòfic, oposant-ho a monisme.

Vegeu dualitat.