Accions

Inconscient

De Wikisofia



El contrari de la consciència. En general, aquella part de la vida psíquica de la qual no es té consciència, almenys en el moment present, però que mostra signes de la seva presència a través de manifestacions diverses. Encara que diferent de la consciència, l'inconscient també es concep com a capaç de desitjos, temors i volicions.

S'ha considerat que la doctrina de Plotí sobre l'ànima del món és un precedent remot de la noció d'inconscient, encara que més aviat és la doctrina de l'inconscient col·lectiu de Jung la que s'acosta a les tesis plotinianes. De fet en la història de la filosofia la noció d'inconscient es remunta a alguns filòsofs racionalistes, com Leibniz, per exemple, que ho concep com un límit de la consciència en la qual es produeixen representacions fosques o molt febles. També Schelling accepta l'existència de l'inconscient, i alguns filòsofs irracionalistes, com Ludwig Klages, ho consideren com una espècie de doble de la consciència, però fora de tot control per part del jo, i, en el context d'una oposició entre esperit i vida, reivindiquen el seu paper enfront de la tirania de la consciència. Aquestes concepcions parteixen d'una prèvia caracterització de la consciència entesa com un lloc o un dipòsit dels actes psíquics. En canvi, altres filòsofs que han tractat la noció de l'inconscient com una virtualitat de la consciència, parteixen d'una prèvia consideració d'aquesta com d'una mera forma transitòria d'objectivació de les dades del món. Des d'aquesta perspectiva Bergson tracta l'inconscient com una forma de la memòria no actual, sinó virtual, que sempre es conserva. Un altre autor que ha tractat de manera específica el tema de l'inconscient des d'una perspectiva filosòfica és Eduard von Hartmann, creador de l'anomenada «filosofia de l'inconscient».

La noció d'inconscient comença a adquirir rellevància en la psicologia de finals del segle XIX, i arrenca de la noció de llindar de la consciència elaborada primerament per J.F. Herbart en la seva oposició a la doctrina kantiana del jo transcendental. Posteriorment, i ja en l'àmbit ple de la psicofísica, I.H. Weber i Th. Fechner van elaborar de manera més precisa la noció de llindars de la sensació (veg. llei de Weber-Fechner) i van assenyalar que una gran part de la vida psíquica és de naturalesa inconscient. Per part seva, Hermann von Helmholtz va desenvolupar la seva doctrina de la inferència inconscient segons la qual les percepcions procedeixen d'inferències basades en les dades que poden subministrar els sentits, sense necessitat d'intervenció de la consciència. D'aquesta manera, segons ell, les inferències no requereixen la participació de la consciència, la qual cosa va ser vista com un atac als fonaments mateixos de la capacitat de jutjar, considerada generalment com necessitada de la concurrència de la consciència.

Sigmund Freud

Però la plena importància de l'inconscient apareix amb la psicoanàlisi de Freud. Aquest autor (que va tenir en consideració els precedents d'autors com Charcot, Ribot o Janet que havien estudiat l'inconscient en relació amb la hipnosi) distingeix tres nivells de l'activitat psíquica: el conscient, el preconscient i l'inconscient. Mentre el preconscient (que pertany al jo) està constituït pels continguts psíquics que són solament inconscients de manera latent i que són susceptibles de ser conscients, l'inconscient (un sistema -al que anomena sistema Inc- més aviat propi de l'això) alberga els desitjos i pulsions reprimits o censurats que no afloren a la consciència i que són atemporals, és a dir, no subjectes a les categories habituals del temps. Els continguts del preconscient poden estar disponibles per a la consciència, mentre que els de l'inconscient mai poden arribar a aflorar a aquest nivell.

En una primera etapa (anterior a 1923) Freud col·loca en l'inconscient els desitjos reprimits, que són l'expressió psíquica d'excitacions somàtiques o pulsions, generalment constituïts per desitjos infantils censurats o reprimits, que tendeixen a exercir una forta pressió sobre la consciència, però que solament poden manifestar-se a través de mecanismes com els del desplaçament o de la condensació. L'energia de l'inconscient està regida pel principi del plaer, que s'oposa al principi de realitat, i les seves manifestacions més destacables són els somnis i els actes fallits. A partir de 1923 Freud va distingir tres instàncies formadores de la personalitat: l'això (o id), el superjò (o super ego) i el jo (o ego). L'això o id representa les tendències inconscients i instintives, regulat per l'esmentat principi del plaer, però no es confon amb tot l'inconscient, que abraça també alguns aspectes del propi jo i del superjò.

Jung va modificar les tesis freudianes i va destacar el paper del que ell va anomenar l'inconscient col·lectiu, que generalitzava la concepció freudiana de l'això i s'obria a una interpretació d'índole més mística. Més recentment J. Lacan ha prosseguit la psicoanàlisi freudià però ha reformulat la noció d'inconscient que, segons ell, està estructurat com un llenguatge, els significants del qual constitueixen el subjecte.

Fora del camp psicoanalític, la psicologia contemporània solament tendeix a valorar l'inconscient com el no-conscient, és a dir, no com una instància pròpia, sinó solament com el conjunt de processos que no requereixen la intervenció de la consciència ni de la intencionalitat. En aquest sentit es considera l'inconscient com el conjunt d'actes efectuats pel cervell (o per altres màquines, en el cas dels defensors de la Intel·ligència Artificial) que es limiten a processar informació (en un sentit que recorda les tesis de von Helmholtz i la seva doctrina de la inferència inconscient), acció que és essencial a tot processament d'informació, encara que per si mateixos no són encara capaços d'intel·lecció o volició.