Accions

Alienació

De Wikisofia

 Terme d'origen jurídic derivat del llatí alienus, aliè, que pertany a altre (alien), i que s'aplica en les vendes o cessions. Així, alienar un bé equival a regalar-lo o a vendre'l, és a dir, transmetre a un altre alguna cosa que era propi. Per extensió es parla també d'alienació en un sentit psicopatològic, com a sinònim de pèrdua de judici o bogeria. L'alienat és, llavors, el malalt mental la ment del qual està escindida. Aquestes formes d'alienació suposen també un estranyament o allunyament del qui s'aïlla respecte d'una norma o de la societat.


El sentit pròpiament filosòfic d'aquest terme correspon al de les paraules alemanyes Entfremdung, Veräusserung i Entäusserung, que signifiquen «estranyació», «distanciament» i «exteriorització», i expressen una estranyesa del subjecte respecte de si mateix. No obstant això, i encara que el sentit filosòfic de la noció d'alienació ha estat elaborat especialment per Hegel, Feuerbach i Marx, ja en la filosofia del segle XVIII apareix aquest concepte per a referir-se a la situació d'un ésser humà que depèn d'un altre o d'uns altres. Així, Rousseau identifica alienació amb socialització mal realitzada, que ha de reemplaçar-se per una transformació de la independència natural de l'home en llibertat política, gràcies a la qual, l'home, convertit en ciutadà, estigui plenament integrat en la societat.

G.W.F. Hegel

Però es deu fonamentalment a Hegel el desenvolupament de la noció d'alienació, que exposa principalment en la seva Fenomenologia de l'Esperit. Per Hegel, la consciència, originàriament ingènua, està plenament convençuda de la realitat del món independentment de si mateixa, però solament pot arribar a ser «consciència de si» o autoconsciència quan veu la vinculació entre objecte (món objectiu «fora» de la consciència) i subjecte o consciència. Partint de la crítica de la creença ingènua de l'existència del món extern independentment de la consciència, Hegel mostra, mitjançant l'anàlisi del procés de preses de consciència parcials, com l'esperit humà es conquista progressivament a si mateix. D'aquesta manera va oscil·lant entre la creença en la realitat de l'objecte i la creença en la realitat del subjecte, fins a esdevenir consciència de si en el procés que mostra la vinculació dialèctica entre tots dos pols: subjecte i objecte. En aquest procés, la comprensió que l'home busca de si mateix li porta a considerar tota la realitat com a resultat d'una Idea (substància espiritual o Déu), que consisteix a ser un esdevenir que apareix sota diverses formes o manifestacions en l'espai i el temps: en cadascuna d'aquestes manifestacions la Idea s'aliena, s'exterioritza, de manera que tot el que existeix és una manifestació o objectivació de l'esdevenir de la Idea. Així, la naturalesa és una manifestació o autoalienació de l'Esperit. I l'home, al seu torn, és Esperit en la mesura que és objectivació o alienació de la naturalesa. La cultura és l'esperit de l'home que s'objectiva (veg. text), de manera que no existeix res, que el seu ser no sigui, alhora, una cosa que s'aliena sent ja una cosa alienada. L'inicial malestar de la consciència separada de si mateixa (alienada) és la condició del posterior moviment, que mitjançant l'exterioritat del món objectiu i les realitzacions successives de l'art, la religió i la filosofia, li permeten la reconquesta de la seva pròpia essència. D'aquesta manera, a través d'aquest moviment dialèctic, l'alienació pot superar-se elaborant aquestes produccions artístiques, religioses i filosòfiques. En aquest procés, fins i tot Déu mateix és solament un moment o una fase. Efectivament, Déu, ser absolut i infinit, és concebut inicialment com un ser superior a la consciència i alienat d'ella, però apareix al final del procés (al final de la història) com un resultat que realitza l'alienació de les propietats de la limitació i la finitud, que la consciència reconeixia com a seves.

Així, doncs, l'alienació sorgeix quan la realitat espiritual apareix com a objecte, originant la naturalesa, l'objectivitat de la qual ha de superar-se (Aufhebung) dialècticament, mitjançant l'apropiació del món per part de l'esperit: pràcticament, per mitjà del treball o, teòricament, mitjançant l'art, la religió o la filosofia. D'aquesta manera, al procés d'exteriorització o alienació ha de correspondre un altre en sentit invers de recuperació de l'alienat, de reconciliació de l'esperit amb si mateix. L'home ha de reconèixer, per exemple, que el món de la cultura ha estat un producte necessari de la naturalesa humana, però que, una vegada creat, s'ha distanciat de l'home i ha aconseguit dominar-lo. A l'home li toca reconèixer el domini d'alguna cosa que ell mateix ha creat i buscar la reconciliació amb la cultura fent que aquesta sigui veritablement humana. Per això, tota societat en la qual els fets vagin d'una banda i els valors per un altre és una societat alienada i no reconciliada amb si mateixa.

Ludwig Feuerbach

Feuerbach, encara que es basa en Hegel, acusa aquest d'idealisme i de crear un home ideal que no existeix. En lloc de partir d'abstraccions i conceptes com ara la «idea» o l'«esperit» i del procés que porta a l'autoconsciència, Feuerbach assenyala que s'ha de partir de l'home concret i sensible. La sensibilitatés l'únic punt de partida real. La filosofia no pot començar a partir d'abstraccions com ara «el pensament» o «la idea». D'aquí el materialisme de Feuerbach, i d'aquí la seva crítica a Hegel. Enfront de la tesi hegeliana que la «naturalesa» és el «sortir fora de si» de l'Esperit (una forma alienada d'aquest), Feuerbach reivindica l'originarietat de la naturalesa. Per això Feuerbach considera la filosofia hegeliana com una espècie de teologia racionalitzada. Enfront d'això, Feuerbach redueix la religió a antropologia: «el secret de la teologia està en l'antropologia» (veg. text). «L'essència de Déu no és més que l'essència de l'ésser humà; o millor dit, és l'essència de l'home objectivada i separada dels límits de l'home individual, real i corpori. És l'essència contemplada i venerada com un ser-un altre, propi i diferent de l'home. Per això, totes les determinacions de la divinitat ho són també de l'ésser humà» (Feuerbach, L'essència del cristianisme, Introducció, capítol II). Per aquesta raó, Feuerbach va reduir l'alienació a l'àmbit religiós perquè és en la religió on apareix manifesta l'essència humana, ja que, en ella, l'home manifesta la seva «essència oculta» i Déu apareix com «l'essència espiritual de l'home». Ara bé, que Déu sigui incondicionat, universal, immutable, etern o intemporal no significa una altra cosa que la raó humana aplica a aquest reflex de si mateixa les seves pròpies característiques. Feuerbach vol donar a entendre que l'idealisme de Hegel no és més que una forma de teologia que es pot explicar des de l'anàlisi de l'essència de l'home. Per tot això, Feuerbach considera la gènesi de Déu a partir de la projecció que l'home fa de la seva pròpia essència (veg. text).

Aquesta gènesi es desplega en tres moments:

a) l'objectivació o posada fora de si que l'home fa de les seves pròpies determinacions;

b) la separació o escissió d'aquestes pròpies determinacions de la seva relació originària amb l'home;

c) l'estranyació, o consideració d'aquestes determinacions objectivades i separades com a pertanyents a un ser-un altre, aliè i estrany a l'home, que condueixen a aquest a la veneració, submissió i servitud a aquest ésser-altre o Déu creat a imatge i semblança de l'home. Així, en resum, Feuerbach entén l'alienació com una projecció que l'home fa involuntàriament de productes de la seva pròpia activitat i de la seva essència per a prendre'ls després com a coses en si i sotmetre's a ells.

Karl Marx

Marx accepta aquest punt de vista i, corregint-lo, aprofundeix en ell: la religió és, certament, escissió entre l'home i la seva pròpia essència, però, si no es vol romandre encara en l'idealisme, cal plantejar-se quin és la veritable causa d'aquesta escissió i d'aquesta pretesa essència, i en això radica la crítica que Marx fa de l'insuficient materialisme de Feuerbach. Aquest autor encara es basava en la creença en l'existència d'una essència humana universal i immutable, a la qual combat Marx. No hi ha tal essència immutable, sinó condicions concretes de producció, ja que el que els homes són és producte del seu treball (veg. text). Per això, la base de tota alienació ha de buscar-se en les condicions econòmiques concretes del procés de producció. Així, tota alienació té una base radicalment (d'arrel) econòmica i social. No és, doncs, una pretesa naturalesa humana la base de l'alienació, sinó la condició real en la qual l'home es troba com a conseqüència de la seva activitat productiva en determinades condicions històriques. L'alienació religiosa no és més que una de les diverses formes d'alienació que l'home pateix. La fonamental és l'alienació econòmica, la que apareix lligada al treball humà fet baix determinades relacions de producció: les que s'estableix entre els quals posseeixen els mitjans de producció i els que només disposen de la seva força de treball. Tal com es presenta, en els Manuscrits econòmico-filosòfics de 1844 (editats en 1932), aquesta alienació, que també suposa una escissió o descomposició (Zersetzung) s'articula de la següent manera:

a) objectivació del treballador en el producte del seu treball: l'home és el que és per mitjà del seu treball; però

b) en aquesta objectivació es produeix una alienació, o alienació: el producte del seu treball se li fa estrany a l'home, no li pertany; per això es produeix

c) el domini de l'objecte sobre l'home: l'home es converteix en serf de l'objecte que ell mateix ha produït. El treball alienat fa que tot l'home resulti alienat: la seva «vida» no és, paradoxalment, més que «un mitjà per a viure».

En l'alienació, doncs, l'alienat no és solament el producte, sinó també l'obrer, doncs en consistir aquest en la seva acció productiva, en ser desposseït de la seva mercaderia, és desposseït de si mateix: el treballador esdevé una «cosa» més, una mercaderia més. Aquest procés alienant que experimenta el treballador en convertir-se en «cosa» és el denominat per Marx reïficació (del llatí res, en alemany Verdinglichung, veg. text).

Com pot veure's, Marx accepta en línies generals el plantejament de Feuerbach, però, en lloc de basar-lo en una alienació d'una pretesa «naturalesa humana», el basa en una arrel més profunda: el procés de producció.

De l'alienació econòmica (veg. text) sorgeixen totes les altres formes:

-l'alienació social, que existeix en la societat en forma de lluita de classes;

-l'alienació política, que es manifesta en la separació entre societat civil i Estat;

-l'alienació filosòfica i ideològica, que consisteix en una visió ideològica del món o en una falsa visió de la realitat (veg. text);

-l'alienació religiosa, que és la «consciència subvertida» del món i apareix com l'opi del poble (veg. text).

En obres posteriors Marx introdueix nous elements que complementen, o fins i tot substitueixen, aquesta noció d'alienació. Així, a El Capital, a les nocions d'Entäusserung, Entfremdung, i Zersetzung, afegeix la noció del fetitxisme de la mercaderia, que estaria a la base de tota forma d'alienació (veg. text). Per això, alguns autors (com el filòsof estructuralista Louis Althusser -La revolució teòrica de Marx, 1966; Per a llegir «El Capital», 1965-68-) consideren que el desenvolupament d'aquest concepte d'alienació en els Manuscrits de 1884, poc precís i excessivament humanista, és escassament científic. Althusser sosté que en Marx hi ha una època precientífica, la de la joventut i la dels Manuscrits de 1844 –a la qual pertanyeria el concepte d'alienació– i una època posterior científica, de la qual El Capital és l'obra més representativa.

La noció d'alienació també ha estat estudiada des de molt diverses perspectives. Així, forma part també de certes variants de l'existencialisme (Sartre, Merleau-Ponty), i ha estat estudiada també per la teologia cristiana (P. Tillich) i pel marxisme no comunista (I. Fromm, J. Habermas, H. Marcuse).

En el cas de l'existencialisme de Sartre l'alienació és entesa com l'estat de la consciència estripada i escindida. Atès que en l'ésser humà l'existència precedeix a l'essència, la consciència no apareix com el fonament de si mateixa i d'aquí aquesta esquinçada i la «passió inútil» de voler realitzar la unitat peculiar del «en si» i del «per a si». El tema de la mirada objectivadora de l'altre entronca amb aquesta concepció sartreana de l'alienació.

A més, i prenent el significat del terme també en el seu vessant psicopatològic, algunes branques de la psiquiatria contemporània (especialment l'anomenada antipsiquiatria) han posat de manifest que no han de separar-se les dimensions purament mentals de les sociopolítiques en l'estudi de les diverses «alienacions» mentals.

Pel que s'ha vist, podem considerar que, a més de la noció de fetitxisme de la mercaderia, pertanyen al mateix àmbit filosòfic de la noció d'alienació nocions com ara les de: objectivació, reïficació o reïficació, estranyació, escissió, desarrelament, alienació.