Accions

Autor

Louis Althusser

De Wikisofia

Althus3.gif

Filòsof marxista francès, nascut a Birmandréis (Bir Mourad Raïs), prop d'Alger. Va fer els seus estudis a Alger, Marsella, Lió i en l'École Normal Supérieure de París. Fet presoner pels alemanys en la guerra, no arriba a ser professor de filosofia fins a 1948 i, el mateix any, s'incorpora al partit comunista francès i ingressa com a professor encarregat («caiman», en la terminologia de l'École) de preparar als filòsofs per a les seves oposicions. A partir dels anys setanta, després de publicar Pour Marx (1965) i alguns altres escrits, passa a ser conegut com a teòric marxista de tendència estructuralista. Li proporciona la fama la seva oposició a la interpretació, en voga llavors a França, que de Marx fan Garaudy, Sartre, Gramsci, Lukács, Adorno i uns altres, presentant-li des de la perspectiva de l'humanisme, l'historicisme i l'existencialisme, o el hegelianisme en general. Enfront d'aquesta interpretació, proposa la que, en Per a llegir «El Capital» (1968), denomina lectura simptomàtica de Marx, no basada en les obres de joventut –el Marx dels Manuscrits de 1844–, sinó fonamentalment a El capital. Aquest és, al seu entendre, el «Marx científic», descobridor del «continent de la història», de la ciència de la història, igual com Tales és el descobridor del continent matemàtic i Galileu del físic. Per a aquesta lectura simptomàtica de Marx, recorre Althusser a les teories i tècniques de l'estructuralisme lingüístic i psicoanalític. Així com en un text ha de captar-se el discurs ocult i inconscient, el seu nucli invisible a través de la superfície visible, així també moltes de les afirmacions de Marx han d'entendre's com a «símptomes» d'un discurs real pròpiament científic. Aquesta interpretació determina una «ruptura» o un «tall», a partir de 1945, entre la fase ideològica del marxisme que, en les primeres obres, es presenta com una filosofia humanista i fins a com un materialisme dialèctic, i una segona fase científica del marxisme teòric. A la primera pertanyen els temes d'«alienació», «subjecte», «treball», «essència»,«història», etc.; a la segona, sobretot l'expressió i la temàtica de «mode de producció». El concepte de mode de producció i, en particular, els modes de producció del capitalisme (plusvàlua, valor de canvi, etc.) constitueixen l'aportació veritablement científica del marxisme: la interpretació de la història a través dels modes de producció i les relacions reals que determinen. No hi ha una altra ciència que la que ens porta al descobriment, en cada època, dels modes de producció: concepte eminentment teòric, d'una banda, perquè no és immediatament visible en l'experiència; no és per tant un concepte pròpiament empíric, però és concepte eminentment pràctic, perquè el coneixement de la història no té un altre objectiu que la transformació de la societat. Althusser rebutja una interpretació merament economicista dels modes de producció, en el sentit que constitueixen un tot complex i estructurat de relacions econòmiques, polítiques i ideològiques.

S'ha produït un error en crear la miniatura: Fitxer inexistent

La ruptura epistemològica que porta a tenir per ideològica tota presentació d'un marxisme humanista no significa que no hagi de considerar-se el paper de la ideologia dins de la societat: la ideologia no és mera «falsa consciència», com sostenia el marxisme primitiu, sinó que és part integrant de tota societat, i forma part de la pràctica social. En una interpretació marxista científica, la ideologia de la societat burgesa és el mecanisme que es val l'Estat per a reproduir les relacions de producció i les relacions socials que deriven d'elles (veg. text); no reconèixer-ho així és una forma de mala ideologia. A diferència de la ciència que manca de subjecte, la ideologia existeix per i per als subjectes.

Les teories d'Althusser van tenir una profunda repercussió en els plantejaments teòrics del marxisme dels anys setanta, d'una manera especial entre els grups d'estudiants denominats «maoistes».

La seva última obra autobiogràfica, publicada en 1992, L'avenir és llarg,narra el penós esdeveniment d'haver provocat per escanyament, en 1980, la mort de la seva dona, la sociòloga Hélène Rytmann, i el seu posterior ingrés en un psiquiàtric (veg. text). En 2011 es van publicar les Cartes a Elena, en les quals es revelen les complexes relacions amb la seva dona Hélène.