Kantisme
De Wikisofia
S'entén per kantisme tant el sistema de pensament de Kant, com la immediata acceptació o crítica i desenvolupament i evolució posterior de les idees kantianes després de Kant. Després de la seva mort, el seu pensament es va difondre àmpliament per tota Alemanya i Àustria, i les crítiques, qüestions i interpretacions diverses del seu pensament van desembocar en l'idealisme alemany. En un primer moment, les crítiques van sorgir des de valoracions globals de tot el sistema kantià, especialment respecte de la possible unitat dels grans temes de les diverses Crítiques, o de l'escissió entre coneixement teòric i pràctic, o entre sensibilitat i enteniment i, especialment, de la distinció entre fenomen i noümen. Les primeres crítiques a Kant les duen a terme els components del Sturm und Drang: Johann Georg Hamann (11730-1788), Johann Gottfried Herder (1744-1803) i Friedrich Heinrich Jacobi (1743-1803). Destaca aquest últim per la seva oposició a la cosa en si, que es converteix en un concepte contradictori: sense el concepte de cosa en si (noümen) no és possible entendre el criticisme de Kant, però pressuposant l'existència de les coses en si no és possible continuar dins del criticisme, perquè tampoc s'ha provat, simplement pel fet de suposar-les, que existeixin coses en si. S'uneixen a les crítiques a Kant un grup d'antics seguidors seus, Karl Leonhard Reinhold (1758-1823), Gottlob Ernst Schulze (1761-1833) Salomon Maimon (1754-1800), Jakob Sigismund Beck (1761-1840), moltes de les seves crítiques se centren igualment sobre aquest mateix concepte de cosa en si. És, no obstant això, a Johann Gottlieb Fichte (1762-1814), deixeble de Kant, alguna de les interpretacions de la qual el mateix Kant havia desautoritzat, a qui es deu el pas del criticisme kantià a l'idealisme. En la seva obra fonamental, La recensió a Aenesidemo (1793),rebutja totalment la noció de cosa en si i, en Doctrina de la ciència (1794, diverses edicions), fon raó teòrica i raó pràctica, jo transcendental i autonomia legisladora de la voluntat, en una sola i lliure activitat que és el principi creador (constitutiu) de totes les coses: des del jo fins a la naturalesa. S'inicia, d'aquesta manera, l'idealisme alemany.
F.W.J. Schelling (1775-1854), menys fidel als plantejaments de Kant, creu que totes les contradiccions del sistema kantià se superen admetent una identitat progressiva i total entre naturalesa i esperit; aquella és esperit que es fa visible i aquest, naturalesa que esdevé invisible. A aquesta identificació de subjectivitat i objectivitat se la va denominar filosofia de la identitat.
G.W.F. Hegel (1770-1831), malgrat considerar a Kant com el seu punt de partida, elimina del sistema filosòfic tot el que és exterior a la raó mateixa, tot el que és objecte, i considera que les categories no són només maneres de conèixer, sinó també de ser: no hi ha més que raó, els objectes pensats de la qual no són una altra cosa que estats successius de la raó mateixa, del subjecte, la realitat del qual o veritat és el tot. És l'idealisme absolut, on la idea, o raó absoluta, subjecte i objecte alhora, es desenvolupa d'una manera dialèctica en el temps. L'idealisme alemany procedeix en conjunt de negar la distinció que Kant va posar entre fenomen i cosa en si. No obstant això, Arthur Schopenhauer i J.F. Herbart filòsofs que es mantenen al marge de l'idealisme de la seva època, pretenen anar més enllà de Kant conservant fidelment aquesta distinció. L'adversari contra qui es dirigeix Arthur Schopenhauer (1788-1860) és més aviat Hegel, encara que, prescindint de totes les categories kantianes, menys de la causalitat, transforma el criticisme kantià en un fenomenisme: «el món és una representació meva». J. F. Herbart (1776-1841) és també un antiidealista que, criticant a Fichte, rebutja així mateix algunes de les afirmacions fonamentals kantianes, com la consideració de la filosofia com a crítica del coneixement, les categories i el jo transcendental, sobretot, que considerava una noció contradictòria. Jakob Friedrich Fries (1773-1843) s'oposa a l'idealisme en nom de la psicologia i d'un criticisme kantià, la revisió del qual proposa també des d'un punt de vista psicologista. Friedrich Beneke (1798-1854) accentua encara més aquesta revisió psicològica de Kant: la psicologia és la ciència fonamental sobre la qual cal edificar qualsevol concepció filosòfica, metafísica, lògica o ètica. No obstant això, en una de les seves obres, Kant i la tasca filosòfica del nostre temps (1832), augura, desaparegut ja Hegel, una necessària tornada a Kant, autor que considera molt més proper a l'experiència humana.
Després d'aquesta reacció psicologista contra l'idealisme, que suposa un acostament a Kant, comença a Alemanya una època d'autèntica «volta a Kant». El científic Hermann von Helmholtz (1821-1894) es constitueix en un defensor del kantisme en demostrar, en l'àmbit de la psicofisiologia, els necessaris condicionaments subjectius innats de tot fet perceptiu o mental, entenent-los a manera de condicions a priori kantianes. Eduard Zeller (1814-1908), que conrea en un començament els estudis històrics i manté postures hegelianes, es declara posteriorment decidit seguidor de Kant i sosté, per a la filosofia, la funció pròpia de fonamentació crítica. Otto Liebmann (1840-1912) proclama en la seva obra, Kant i els epígons (1865) –un repàs històric de Fichte a Schopenhauer, sense descurar a Herbart i Fries–, el lema «Per tant, cal tornar a Kant». Contra el materialisme i l'idealisme defensa la necessitat de les condicions transcendentals del conèixer. Igualment, per Friedrich Albert Lange (1828-1875), tal com exposa en la seva Història del materialisme i crítica del seu sentit en l'actualitat (1865), tot fenomen científic sofreix una organització subjectiva de l'aspecte psicofisiològic de l'home.
Aquest neocriticisme inicial es reforça amb l'aparició de l'anomenada Escola de Marburg, que el seu iniciador és Hermann Cohen (1842-1918), qui veu en els a priori kantians el fonament adequat de les veritats científiques; enfront d'anteriors interpretacions psicològiques de Kant (Fries) proposa més aviat, en La teoria de Kant de l'experiència pura (1871), una interpretació lògica: la crítica de Kant és la metodologia de la ciència de Newton. Paul Natorp (1854-1924), en la mateixa línia de Cohen, aplica la idea de la constitució de l'objecte pel subjecte, no només a les ciències físiques, sinó també a la moral, l'estètica o la religió i, com a platònic neokantià, interpreta les idees platòniques com idees reguladores. Ernst Cassirer (1874-1945) és el més conegut dels components de l'Escola de Marburg. Entén igualment el kantisme com una metodologia de la ciència, però amplia a tot el camp de la cultura la seva aplicació, centrant la seva atenció en les «formes simbòliques» plasmades en el mite, el llenguatge i l'art. També en la denominada escola de Baden té lloc una «volta a Kant». Més centrada en la teoria dels valors, recorre a Kant per a fonamentar la validesa [dels valors] del coneixement, de la moralitat i de l'art. Així, en Wilhelm Windelband (1848-1915) i Heinrich Rickert (1863-1936). De l'escola de Marburg arrenca l'intent de conciliar a la fi del s. XIX i començaments del XX, el pensament de Kant amb el de Marx, partint de la «filosofia de la història» de Kant i es parla fins d'un «socialisme neokantià». El compromís polític, que manté inicialment Lange, es converteix en una perspectiva humanística i social sobretot en Karl Vorländer (1860-1928) i en Max Adler (1873-1937). A la fi del s. XIX sorgeix l'interès pels estudis filològics sobre Kant i en aquest àmbit cal destacar els comentaris de Hans Vaihinger (1852-1933), autor de la filosofia del «com si», a la Crítica de la raó pura i editor, des de 1897, de la revista «Kantstudien». L'Acadèmia de Berlín inicia en 1900 l'edició crítica de les obres completes de Kant i, en 1904, el mateix Vaihinger funda la societat kantiana «Kant-Gesellschaft».
El filòsof que millor representa la «volta a Kant», en el s. XX, és Martin Heidegger (1889-1976). Contra tota interpretació psicologista i encara contra una interpretació del criticisme kantià com a metodologia de la ciència, i erigint-se en crític del neokantisme, Heidegger proposa un Kant metafísic. En Kant i el problema de la metafísica (1929), la Crítica de la Raó pura es presenta com una veritable metafísica o bé com una ontologia fonamental, el tema de la qual respon a l'estudi de la «naturalesa de l'home» i que planteja, sense més, la pregunta de «què és l'home?», o del sentit del «ser aquí». També Karl Jaspers (1883-1969) fa la seva interpretació metafísica de Kant, en l'apèndix «Doctrina de les idees de Kant», en la seva Psicologia de les concepcions del món (1919).
D'altra banda, la filosofia de Kant no ha estat bé acollida entre els patrocinadors de la filosofia científica i els filòsofs del neoempirisme. Bertrand Russell (1872-1970) es va oposar aviat tant a Kant com a Hegel i els membres del Cercle de Viena rebutgen els punts de vista de Kant sobre la matemàtica i, d'una manera especial, els judicis sintètics a priori. No obstant això, Karl R. Popper (1902-1994) valora positivament els plantejaments de Kant sobre la ciència: de manera semblant a com Kant afirma que l'enteniment no coneix (a priori) de la naturalesa més que allò que ell mateix legisla sobre ella, Popper entén que el mètode científic consisteix a interpel·lar positivament a la naturalesa proposant hipòtesi o conjectures com més audaces millor, anteriors a tota observació. D'altra banda, anomena «problema de Kant», en termes semblants a com Kant va anomenar «problema de Hume» al problema de la inducció, al problema de la demarcació. Cal no oblidar tampoc, com inspirat en Kant, el punt de vista de Konrad Lorenz (1903-), que interpreta biològicament els a priori kantians a manera d'esquemes hereditaris innats i fins al recurs que fa a les estructures cognoscitives (subjectives) la nova teoria evolutiva del coneixement.=== Termes relacionats ===