Accions

Antinòmies kantianes

De Wikisofia

I. Kant

Segons Kant, contradiccions inevitables de la raó a causa de la seva estructura dialèctica. Kant conserva el sentit etimològic d'«antinòmia» i les anomena «conflicte de la raó», «conflicte de coneixements», a més de «sofismes». Es produeixen tals antinòmies en la raó teòrica, en la raó pràctica, en el judici de finalitat i en el principi del gust. Les antinòmies de la raó pura són contradiccions en què cau la raó teòrica en voler pensar l'incondicionat. Són necessàries a la raó, però la dialèctica transcendental ensenya la manera d'alliberar-se'n. Es produeixen quan la raó aplica els principis de l'experiència a objectes que estan més enllà de la mateixa i això succeeix quan es pretén aplicar les categories, no només als objectes de l'experiència, sinó al conjunt de l'experiència, entesa com a món. Resulta, així, antitètic afirmar –primera antinòmia– que el món té començament (tesi) i que no el té (antítesi); que l'espai –segona antinòmia– és infinitament divisible (tesi) i que no ho és (antítesi); que al món –tercera antinòmia– a més de la causalitat natural, existeix la causalitat de la llibertat (tesi) i que no existeix tal llibertat (antítesi); i, finalment –quarta antinòmia– que el món suposa l'existència d'un ésser necessari (tesi) i que no la suposa (antítesi; veg. text). Els raonaments utilitzats per a arribar a tals afirmacions antitètiques són, a dir de Kant, pseudorracionales. La raó s'allibera de la «il·lusió transcendental» de voler trobar l'incondicionat quan reflexiona sobre el caràcter no constitutiu dels principis de l'enteniment, quan s'apliquen, més enllà de l'experiència, a les coses en si; el seu caràcter és solament regulatiu, i serveixen com a indicadors d'una recerca sempre creixent de sentit, mai plenament aconseguida ni assolible, en la investigació sobre la naturalesa. Les dues primeres antinòmies es refereixen a l'«incondicionat matemàtic» i les dues últimes a l'«incondicionat dinàmic», raó per la qual anomena a les primeres «antinòmies matemàtiques» i en elles les dues conclusions són falses, mentre que a les dues segones les denomina «antinòmies dinàmiques» i, en elles, les conclusions són acceptables, només en el cas que es distingeixi convenientment entre món fenomènic i món de les coses en si.

L'antinòmia de la raó pràctica és l'intent d'aconseguir l'incondicionat pràctic, que consisteix a creure que «virtut» i «felicitat» estan units a manera de bé suprem de l'home, cosa a la qual inevitablement porta la moralitat. En realitat, el conflicte-que es genera quan suposem o que la felicitat és la causa que siguem virtuosos o que la virtut produeix la felicitat, sent ambdues coses impossibles- se soluciona reflexionant sobre el caràcter merament aparent del conflicte. La felicitat no pot ser realment el motiu de la nostra acció moral, però la moralitat, en consistir només en l'actuació per reverència a la llei moral, que pertany a l'àmbit de les coses en si, o de la intel·ligibilitat, pot tenir com a efecte alguna manera de felicitat al món fenomènic (veg. text).

L'antinòmia del gust la formula Kant en la seva Crítica del judici, quan afirma, d'una banda, com a tesi, que el judici del gust no es funda sobre conceptes, ja que sobre gustos no es discuteix, i per l'altre, com a antítesi, que sí que es funda sobre conceptes, doncs reclamem per al gust estètic certa classe d'universalitat. L'antinòmia es resol entenent que tesi i antítesi només es contradiuen aparentment, ja que, en realitat, poden conciliar-se afegint que els conceptes sobre els quals es funda no són determinats (a saber, no poden utilitzar-se com a categories), sinó indeterminats (a saber, conceptes transcendentals igualment a priori; veg. text).

L'antinòmia de la facultat de jutjar es presenta quan, a través del judici reflexiu –no del judici determinant–, s'intenta donar major sentit a les dades de l'experiència del que és estrictament possible des del punt de vista cognoscitiu. Llavors, per a donar major unitat a l'experiència sensible, la facultat de jutjar part de dos principis que es mostren antitètics: segons el primer, tot el produït en la naturalesa s'explica només per causes mecàniques; segons el segon, algunes coses produïdes en la naturalesa s'expliquen millor per causes finals. Però aquests principis, en realitat, no es contradiuen, si es prenen només com a judicis reguladors de la investigació humana, o com meres reflexions sobre la naturalesa, i no com a judicis determinants o constitutius d'objectes coneguts (veg. text).


veg. text de les antinòmies de la Raó pura .