Accions

Cogito

De Wikisofia

René Descartes

Abreviatura de la frase, cogito ergo sum, «penso, per tant existeixo», amb la qual Descartes enuncia:


1) la primera veritat clarament i distintament coneguda, que és alhora primera veritat del seu sistema filosòfic (veg. text);

2) l'afirmació que fonamentalment l'home és una substància que la seva essència és pensar (veg. text).

Normalment s'entén a la manera d'una expressió intuïtiva de l'evidència que el subjecte té dels seus actes mentals. Encara que la seva formulació sembla expressar una conseqüència, «existir» (sum) i «pensar» (cogito) són més aviat dues intuïcions que semblen simultànies. Descartes exposa l'evidència que té de si mateix com a pensament en Discurs del mètode (IV part: «jo penso, per tant sóc»); en Els principis de la filosofia (I, 7) i en Meditacions metafísiques (Meditació II: «jo sóc, jo existeixo», «jo sóc una cosa que pensa»).


Segons manté la filosofia analítica, l'enunciat de Descartes ha d'analitzar-se des de la perspectiva de la funció performativa del llenguatge. Un enunciat és performatiu quan es fa veritable en el moment de pronunciar-se («jo penso, jo existeixo»); i, en aquest sentit, sosté Descartes que el seu «cogito» és necessàriament veritable, sempre que ho diu o pensa (Meditació II). Si això és així, llavors, diuen els analítics, de qualsevol enunciat pot deduir-se l'existència de qui el pronuncia: «Riu, per tant existeixo» serveix tant com a «Penso, per tant existeixo». La lliçó de Descartes, no obstant això, consisteix que és possible dubtar de tot el que no és només pensament. L'evidència immediata de la pròpia existència va unida, segons ell, només al fet de pensar, no al contingut del que es pensa. L'expressió cartesiana té un precedent històric en Agustí d'Hipona, qui va recórrer a enunciats semblants per a combatre l'escepticisme del seu temps (veg. text).


L'apercepció transcendental de Kant (veg. text) es remet al «cogito» cartesià, com a subjecte a priori que és de tot coneixement possible: ser conscient d'alguna cosa, o conèixer alguna cosa, implica com condició de possibilitat no només un objecte, sinó també un subjecte, com consciència, on s'unifiquin tots els coneixements. La diferència fonamental entre Kant i Descartes és que, per al primer, aquest subjecte –com a substància pensant– no pot ser conegut, sinó només pensat, mentre que, per a Descartes, la res cogitans és la primera veritat del seu sistema i el primer que és conegut com una idea clara i distinta.