Accions

Amor

De Wikisofia

En la seva forma paradigmàtica, en filosofia, l'eros de Plató, que fa de l'amor com a desig amorós o passió –tal com s'entenia en el grec clàssic, enfront d'altres sentiments semblants, com els designats amb els termes philia, amistat, agapè, amor en general, i philantropía, o amor a l'home en general–, expressió de la tendència fonamental i constant de l'home cap al (veg. text). Com aquest anhel de fusió amb el bé no és possible més que per via del coneixement, l'eros és, alhora, vehicle de paideia o educació de l'home. Plató dedica al tema de l'amor dos dels seus diàlegs: Banquet i Fedre. En el Banquet l'identifica inicialment amb el sentiment d'atracció física en què es basa el model d'educació grega, en l'amor del mestre pel deixeble, ho compara a la mateixa filosofia i ho personifica en la figura de Sòcrates: l'amor neix del desig humà del bell i el bé (kalós kai agathós), de l'ànsia de felicitat i immortalitat, i en el tracte amb els homes; només els homes estimen (no els déus) perquè Eros és fill de Porus (recurs) i Penia (pobresa). És, doncs, manca i desig. Però, perquè es realitza per homes i entre els homes, és creador; només per la creació/generació, en la bellesa, s'aconsegueix la immortalitat. És el camí de la dialèctica en el qual el coneixement és amor, perquè l'un i l'altre neixen de la manca i el desig (veg. text).

__Plató__

En el Fedre, Plató descriu l'amor com a bogeria o deliri de l'home pel coneixement, com a record o reminiscència d'un saber ja adquirit per l'ànima, que l'home recupera anant, a través de la multiplicitat del percebut pels sentits, cap a la unitat de la idea o del concepte (veg. text). Aristòtil es refereix a l'amor entre els homes més com philia, amistat (de la qual parla en els llibres VIII i IX d'Ètica a Nicòmac), que com eros, encara que atribueix a tot l'univers l'antiga idea de l'amor com a força còsmica dels presocràtics, d'Empèdocles, sobretot, segons la qual la naturalesa sencera estima al Primer Motor, com s'estima el que és fi i el que és perfecte.

La filosofia grega, la platònica sobretot, dóna a l'amor una orientació ontològica i epistemològica alhora, segons la qual es tendeix al bé subsistent que és, alhora, coneixement. Quan, amb els estoics i els neoplatònics, l'anteriorment transcendent es torna immanent a la naturalesa, es difon la idea d'un amor universal a tot home, en la mesura en què en tot home hi ha una mica de la divinitat.

El cristianisme continua la perspectiva ontològica de l'amor, perquè, segons la fe cristiana, «Déu és amor» (1 Jn 4, 8), però afegeix al cosmopolitisme dels estoics l'amor com a manament per successos esdevinguts dins de la història, o del temps. Per a la Ciutat de Déu, de sant Agustí, el sentit de la vida humana individual i el de tota la humanitat no és un altre que la lluita o antagonisme entre dos amors: l'amor a Déu i l'amor a si mateix. D'aquesta doble direcció de l'amor sorgeix la distinció medieval, entre els escolàstics, d'amor de benevolència, desinteressat, i amor de concupiscència, egoista, que combina la concepció ontològica de l'amor amb un començament de plantejament psicològic, predominant encara en aquesta època la comprensió de l'amor explicat des de la causa última. L'època moderna, donada ja a la investigació de les causes immediates del que succeeix tant en l'experiència externa com en la interna, entén que l'amor és un fenomen de la consciència que s'explica des de les seves causes psicològiques. Així, per a Descartes, l'amor és «una emoció de l'ànima» (veg. text) i, per a Hobbes, un moviment voluntari de la mateixa naturalesa que el desig (veg. text). Spinoza accentua el component racional de l'amor amb la seva teoria de l'amor Dei intellectualis, que també pot entendre's com l'amor intel·lectual a la naturalesa, és a dir, el desig apassionat de conèixer la naturalesa: la culminació de la vida ètica és la racionalitat. Els uns i els altres, no obstant això, a diferència del que succeeix durant el Renaixement que veu en l'amor, per força de les idees neoplatòniques, una força còsmica, accentuen el plantejament psicològic: «l'amor és una emoció, una acció unitiva de la voluntat», es llegeix en Les passions de l'ànima (1649), de Descartes. La literatura posterior del s. XVIII i XIX construeix monuments perennes a la passió amorosa.

__Freud__

Dues aportacions de notable influència en diversos camps en la qüestió de l'amor són la psicoanàlisi de Freud i l'existencialisme de Sartre. Segons Freud, al costat d'un instint (pulsió) de vida, l'eros, hi ha un instint (pulsió) de mort, que després es va anomenar de thanatos. Encara que aquests noms siguin, una vegada més, simbòlics, metàfores de la vida que és barreja d'amor i mort, amb major precisió pot dir-se que l'amor és, a un temps, desig i sofriment –com il·lustren, d'altra banda, tantes obres de la literatura universal–, i que les pulsions amoroses aspiren a una eternitat i terme absolut que constantment els és negat.

__Sartre__

Per a Sartre, l'amor és una empresa contradictòria condemnada per endavant al fracàs. L'home, que en el sistema de Sartre és l'«ésser per a si» (consciència) és també «ser per a un altre». L'altre apareix en l'àmbit de la consciència com algú que contempla des de fora la nostra pròpia subjectivitat. La força de la seva mirada desconcerta i tendim a fer de l'altre un objecte de consciència, enfonsant-ho en la subjectivitat, per a evitar sentir-nos sotmesos a la seva mirada. Com la llibertat de l'altre és irreductible, hem d'assumir, com a projecte la idea de fer-nos estimar per l'altre: si desitgem posseir als altres, no n'hi ha prou en posseir el cos, cal ensenyorir-se de la subjectivitat, és a dir, de l'altre subjecte en la mesura que estima. «Estimar és, en essència, el projecte si es fes estimar». L'empresa és impossible i sempre condemnada al fracàs, perquè fer-se amb la subjectivitat de l'altre és fer-se amb la seva llibertat, i oferir-se a la llibertat de l'altre és constituir-se en objecte, alienar la pròpia llibertat. És una empresa de déus, impossible per a l'home, i per això «l'home és una passió inútil».