Accions

Autor

Empèdocles

De Wikisofia

Empedocles001.jpg

(en grec ᾿Εμπεδοκλῆς)

Filòsof, místic, taumaturg i metge grec presocràtic. Va néixer a Agrigent, ciutat en la qual va ser un destacat dirigent de la facció democràtica. Després d'anar-se'n de la seva ciutat natal per motius polítics, Empèdocles es va establir en el Peloponès i va recórrer totes les ciutats de l'Àsia Menor com a orador i mag, fent créixer la seva fama de taumaturg. Segons la llegenda, per a demostrar el seu caràcter diví i immortal, es va llançar al cràter de l'Etna, encara que, segons uns altres, va desaparèixer durant la celebració d'un sacrifici. L'aspecte extraordinari d'aquest autor va inspirar a Hölderlin una exaltada obra: Empèdocles, o de la bogeria.

Va escriure en vers (com Parmènides) i es conserven fragments de dues obres seves, que aparentment semblen contradictòries, ja que en una d'elles (Sobre la naturalesa) exposa una filosofia de tipus naturalista, mentre que en l'altra (Poema lustral, o Purificacions) l'orientació és més aviat de tipus místic i semblant a l'orfisme. Sobre la base d'això, alguns autors han sostingut que la filosofia d'Empèdocles ha d'interpretar-se plenament com una guia d'iniciació als misteris òrfics però, actualment, tendeix novament a sostenir-se que ha d'entendre's el seu pensament com un intent de superar els problemes suscitats per la metafísica de Parmènides. De fet, en Sobre la naturalesa, intenta reconciliar les doctrines enfrontades dels eleates i les d'Heràclit. Empèdocles va acceptar dels eleates la tesi de la immutabilitat de l'ésser i la inexistència del no-ser.

Temple de la Concòrdia a Agrigent

D'aquesta manera, res pot deixar de ser, ja que el no-ser no és. No obstant això, va acceptar d'Heràclit la tesi de l'esdevenir, del perpetu fluir i del canvi continu. Per a reconciliar aquestes dues posicions, va afirmar que totes les coses de l'univers estan constituïdes per quatre tipus de principis: terra, aigua, aire i foc, que ell va denominar arrels de tot i va identificar amb Zeus, Hera, Edoneo i Nestis. El naixement de les coses no és més que la unió i combinació d'aquests elements, mentre que la mort és la seva separació. Però, en tot procés, les quatre arrels romanen inalterables. Així, podia coincidir amb Parmènides i negar que existís un autèntic naixement (adveniment en ser) i negar també la mort (entesa com deixar de ser): només existeixen unions i separacions de les arrels eternes. El monisme parmenídeo dóna lloc, doncs, a un pluralisme.

A diferència del arkhé (ἀρχή) dels milesis –que pensaven que dit arkhé es convertia en totes les coses i experimentava canvis qualitatius–, Empèdocles afirmava que aquestes arrels romanien sempre qualitativament iguals i immutables, com correspon al que és, segons els eleates. Aquesta tesi és la que està a la base de la noció d'element, entès com alguna cosa qualitativament immutable i intransformable, que posteriorment va desenvolupar Aristòtil (veg. text).

Empèdocles també va preparar el camí a la posterior concepció aristotèlica d'una causa eficient, en assenyalar que allò que determina que aquests principis s'uneixin i se separin són dues forces a les quals denomina Amor (Afrodita o philía) i Odi (Neikos), respectivament. Així, a més d'entendre els principis del cosmos (ϰόσμος) des d'una perspectiva material que es pregunta pels seus constituents (causa material, l'anomena Aristòtil), introdueix la necessitat d'unes forces o causes (causa eficient en la terminologia aristotèlica) que actuïn sobre les arrels. L'Amor i l'Odi actuen mecànicament: el primer tendeix a unir el que és diferent, mentre que el segon tendeix a separar-ho. Si predominés plenament l'Amor, la realitat tota seria com una esfera perfecta (tal com Parmènides i Melissos concebien el ser); si, en canvi, predominés completament l'Odi, el cosmos deixaria de ser tal per a esdevenir pur caos. Però tot està sotmès a un procés, de manera que l'evolució del món segueix uns cicles que es repeteixen eternament: al principi, per l'acció de l'Amor, tot està unit i compacte formant aquella esfera, no obstant això, a poc a poc, va penetrant l'Odi i les partícules es van separant, formant les coses, fins que tot queda disgregat, moment en què comença a actuar de nou a l'Amor. El procés intermedi és el que origina el cosmos que coneixem, en el qual es mostra la varietat i la multiplicitat dels diferents éssers, que són manifestació de l'acció parcial d'aquelles dues forces. A més, Empèdocles va elaborar una teoria del coneixement, regida per la màxima que es coneix el semblant pel semblant, i en la qual afirma que les coses exhalen fluxos o efluvis pels seus porus, que són els que permeten el seu coneixement per contacte amb els sentits, que penetren fins al cor, al que considera la seu del pensament.

Aquesta explicació mecanicista del món (ja que no persegueix cap fi ni està orientada per res exterior a la physis mateixa) contrasta amb l'expressat en la seva altra obra, Les purificacions, on afirma, seguint la tradició òrfico-pitagòrica, l'existència de l'ànima que segueix un cicle de reencarnacions. Aquesta ànima és un daimon d'origen diví que va ser expulsada de l'estatge dels déus per un pecat original, però que, si aconsegueix la purificació, podrà tornar al seu origen diví. No obstant això, el contrast entre aquestes dues obres és més aparent que real, doncs en la seva concepció cíclica, dominada per l'alternança de l'Amor i de l'Odi, es va gestant un procés evolutiu en el qual els diferents éssers passen per diverses etapes, la qual cosa encaixa amb la defensa de la metempsicosi.