Accions

Eros

De Wikisofia


Eros.gif

El déu «amor» en la mitologia grega, entès com a «desig passional». La cosmogonia d'Hesíode, originari de Beòcia, regió on es donava culte a Eros, ho presenta com la força còsmica que presideix la constitució de l'univers, que procedeix per unió de contraris o per separació de contraris prèviament units, donant com a resultat elements naturals als quals –encara– se'ls dóna noms de déus (veg. text). En les cosmogonies òrfiques, en canvi, en les quals l'univers comença amb la separació en dues meitats d'un ou primigeni, per a formar el cel i la terra, Eros neix d'ell (veg. text) per a donar origen als déus immortals i amb la funció, pel que sembla, de reunir d'alguna manera les dues meitats del cel i la terra, o d'unir el mortal amb l'immortal. En la literatura mitològica grega, Eros apareix entès segons dues maneres diferents: l'olímpica i la mística.

La primera, que es correspon amb la narració d'Hesíode, representa el principi cosmològic de separació dels elements naturals i imposa entre el diví i l'humà una separació insalvable, mentre que la segona, que correspon a la narració òrfica de l'origen del món, és favorable a la unió d'homes i déus. El Banquet de Plató esmenta ambdues concepcions, però el discurs de Diotima, per boca de Sòcrates, destaca el caràcter d'intermediari -de daimon- de l'amor: és el vincle que uneix déus amb homes i manté tot unit com un continu (veg. text); aquest paper d'intermediari, atribuït a l'amor, dóna motiu a l'explicació del seu origen mitjançant el mite del naixement d'Eros per la unió de Porus i Penía, i a adoptar-ho com a símbol de la filosofia, que ocupa també un lloc intermedi entre el saber, propi dels déus, i la ignorància, atès que és desig intens de saber, com l'amor.

Sigmund Freud

En la psicoanàlisi Freud recorre al nom d'Eros per a designar el conjunt d'instints o pulsions –sexuals, d'autoconservació, de la libido, del jo, del principi del plaer, etc.– que, a partir de Més enllà del principi del plaer (1920) identifica com a pulsió de vida, que la seva característica és la tendència a la conservació de la vida, funció que coincideix «amb l'"eros" dels poetes i filòsofs, que mantenen unit tot l'animat». A l'Eros, o pulsió de vida, oposa frontalment la pulsió de mort, a la qual també denomina Thanatos, i entre la tensió i lluita que es crea entre tots dos discorre la vida, no només de l'individu, sinó de la mateixa societat humana.