Accions

Analítica transcendental

De Wikisofia

La revisió el 07:48, 18 set 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - (veure [[Recurs:Kant: + (veg. [[Recurs:Kant:)
Kant15.gif

Part de la Crítica de la raó pura que tracta de l'anàlisi del que l'enteniment coneix abans de tota experiència.Kant divideix la Lògica transcendental en «lògica de la veritat» (Analítica transcendental) i en «lògica de l'aparença» (Dialèctica transcendental). Al seu torn, l'Analítica es divideix en «Analítica dels conceptes» i «Analítica dels principis» (veure gràfic).

En ella es tracta d'un doble problema: «Com és possible la física “pura”?, o bé Com són possibles els judicis sintètics a priori en la física?, i Quines condicions a priori suposa el coneixement intel·lectual?

Si l'Estètica transcendental s'ocupa de les condicions a priori que fan possible intuir un objecte, l'Analítica transcendental tracta de les condicions a priori que fan possible pensar un objecte. Propi de la sensibilitat és sentir objectes; propi de l'enteniment, pensar-los. Enfront de la passivitat de la sensibilitat, l'enteniment (veg. text) posseeix espontaneïtat i creativitat. La crítica a la raó suposa investigar quins són els elements a priori de l'enteniment, o quines són les condicions necessàries que s'afegeixen a les de la sensibilitat per constituir l'experiència; els principis a priori que fan possible pensar l'experiència fan també possible el coneixement científic de la naturalesa, això és la física.

L'enteniment pensa mitjançant judicis, o enunciats, composts al seu torn per conceptes. Un concepte és la síntesi (veg. text) d'una multiplicitat i varietat: la multiplicitat i la varietat que la sensació unifica és portada per la imaginació cap a una síntesi superior, mitjançant els conceptes de l'enteniment. Pensem mitjançant conceptes enllaçats en judicis, que es componen de conceptes empírics, els quals al seu torn són possibles pels conceptes purs de l'enteniment (categories). Un concepte empíric, per exemple, «poma», és una forma d'organitzar i ordenar la varietat i multiplicitat de les impressions sensibles, però al mateix temps una «regla», una norma, per a aplicar aquest concepte a unes altres varietats i multiplicitats semblants. Hi ha regles, no obstant això, i per la mateixa raó, conceptes que no provenen de l'experiència: el de «substància», per exemple, que ens permet dir «això és una poma» o bé «això és un home», segons una regla que pertany només a l'enteniment; és un concepte pur, o bé una «categoria», pel mitjà de la qual jutgem –això és, pensem– sobre els objectes sensibles intuïts: a res podem anomenar «poma» a menys d'haver pensat prèviament el concepte de «substància».Ha d'haver-hi tantes regles de pensar, o categories, com a maneres bàsiques de fer judicis, o de pensar sobre les coses. Per això dedueix Kant les categories de les dotze classes de judicis, que la lògica del seu temps classifica en quatre grups de tres, en un esquema amb reminiscències aristotèliques: quantitat, qualitat, relació i modalitat (veg. text).

A l'explicació de què són les categories i quantes són l'anomena Kant deducció metafísica de les categories. El «fil conductor» d'aquesta deducció, la classificació dels judicis segons la lògica del seu temps, ofereix sens dubte una justificació o una explicació artificiosa. A la demostració que les categories són condicions necessàries per a la comprensió intel·lectual dels fenòmens, o de l'experiència, a la prova, en definitiva, que tret que pensem d'acord amb les categories l'experiència no tindria sentit o no seria possible, anomena Kant deducció transcendental de les categories. Tret que pensem prèviament de les coses que són «substàncies» que romanen malgrat les variacions al fet que es veuen sotmeses, que s'interrelacionen unes amb altres com a «causa i efecte», que interaccionen en «reciprocitat» unes amb unes altres, que pertanyen a la «realitat» o no, que ser una cosa és «no ser totes les altres», que les coses són «unes», o «moltes» o que configuren una «totalitat», o que són «possibles» o «existents» o fins a «necessàries» -a menys, en fi, que pensem d'acord amb totes aquestes categories-, no serà possible cap síntesi intel·lectual, cap comprensió del percebut sensorialment: no podrem anomenar al nostre conèixer «coneixement objectiu». Aquestes són, segons Kant, les idees fonamentals de la nostra ment que, per a Descartes i Leibniz, són idees innates i que, per a ell, són conceptes purs de l'enteniment i, per tal raó, condicions a priori universals i necessàries de tot conèixer pròpiament humà.

Així com espai i temps, les formes a priori de la sensibilitat, fan possible intuir un objecte, així també els conceptes purs de l'enteniment fan possible pensar un objecte. En cas de no ser així, la ment humana no superaria l'animal, per la qual només existeixen objectes intuïts i no pensats –sensacions i perceptes, però no conceptes–, de la mateixa forma que, per a l'animal no humà, no existeix una naturalesa compresa. Si el món percebut per l'home no ha de ser absurd i confús, ha de sotmetre's també a la seva manera de pensar, igual com se sotmet a la seva forma de percebre tot objecte sensiblement conegut. L'experiència objectiva només és possible mitjançant l'ús de les categories, o formes a priori de l'enteniment.

I. Kant

Tot coneixement d'un objecte –tota síntesi d'una multiplicitat– el duu a terme un subjecte: alguna cosa és objecte perquè s'enfronta a una consciència que actua com a subjecte, que realitza la unitat. Res és objecte conegut –fins i tot empíric, una poma, per exemple– sense la consciència que, percebent-ho, unifica el conjunt diversificat de la seva olor, el seu sabor, la seva forma, el seu color, el seu pes, etc. De la mateixa manera, també quan es tracta, no del coneixement empíric d'alguna cosa, sinó de la mera possibilitat que alguna cosa existeixi com a objecte d'experiència, cal pressuposar una consciència que ha de ser (lògicament) anterior a l'objecte. Condició prèvia a tot objecte possible de l'experiència és, per tant, l'existència d'una consciència que sigui raó i origen de la unitat i de la síntesi. A aquesta exigència lògica de tot conèixer l'anomena Kant «unitat transcendental de la consciència», «unitat sintètica i originària de l'apercepció», «jo transcendental» (per diferenciar-lo d'un «jo empíric», que és el que pot experimentar-se en qualsevol moment donat), o també, remetent-se a Descartes, simplement el «jo penso», del que diu que «ha de poder acompanyar totes les meves representacions» (veg. text 1 i text 2 ). Cap experiència de coneixement és possible sense l'existència d'aquest jo transcendental, punt cap a on convergeixen, a través de successives síntesis, la multiplicitat i dispersió de l'experiència. Les categories o els conceptes purs de l'enteniment són el mitjà com el jo realitza tal síntesi. Per això mateix, no hi ha objecte possible de l'experiència si no és per l'ús de les categories i, en general, no hi ha cap objecte possible sense un possible subjecte: la seva unitat originària és, en definitiva, el responsable últim de la possibilitat que siguin possibles els judicis sintètics a priori. Aquest és l'origen de l'objectivitat o del coneixement objectiu: tot el que és objecte de coneixement ho és perquè és alguna cosa susceptible de ser pensat segons les categories de l'enteniment. I, per la mateixa raó, també aquest és l'origen de la intersubjectivitat i de la possibilitat de la ciència.

D'aquesta manera l'enteniment es converteix en legislador de la naturalesa: perquè imposa les regles o lleis (a priori) a les quals està sotmesa l'experiència (vegeu la citació). No precisament les lleis empíriques de la naturalesa –les de Newton, per exemple–, que provenen de l'observació o d'algun coneixement empíric, sinó les transcendentals, que fan possibles aquelles, i fins impulsen la ment humana a trobar-les (veg. text).

Així com el coneixement és objectiu perquè les categories són «objectivament vàlides», així també les categories només poden utilitzar-se per construir la realitat objectiva. La deducció transcendental de les mateixes -a saber, que siguin necessàriament constitutives del coneixement- delimita l'àmbit en què poden utilitzar-se. El coneixement es compon de dos elements: el concepte amb què es pensa un objecte i la intuïció per la qual rebem aquest objecte (veg. text). Si falta un dels dos elements, ens trobem o davant una intuïció cega o davant un concepte buit. Per això mateix, el coneixement que proporcionen les categories constitueix, certament, l'experiència, però no pot aplicar-se més enllà d'ella mateixa. Anar més enllà de l'experiència -temptació constant del racionalisme- és aventurar-se a «volar en el buit» amb només idees, això és, a no moure's del lloc (vegeu la citació).

La segona part de l'Analítica transcendental s'ocupa de com s'apliquen les categories als fenòmens. En altres paraules, de com a partir de les categories de l'enteniment poden formular-se judicis sintètics a priori sobre l'experiència. La resposta la dóna Kant en dos passos: amb la doctrina de l'esquematisme dels conceptes purs i el sistema dels principis de l'enteniment.

És el bon judici el que ens permet aplicar a una diversitat d'objectes tan variats com, per exemple, a tota la dispersa gamma de «mobles que són seients amb respatller» el concepte de «cadira», amb el qual se sintetitza la seva pluralitat d'exemples. La ment recorre a la plasticitat de la imaginació per concebre un esquema o una figura imaginada de cadira -intermèdia entre el sensible i el conceptual- que l'ajudi en el moment d'aplicar el concepte de «cadira» a un objecte adequat, per molt variable i diferent que sigui d'un altre objecte semblant. D'igual forma, l'enteniment necessita un pont entre la intuïció sensible, multiforme i variada, i la categoria corresponent de «substància» o «causa», per exemple. Aquesta missió està reservada al judici de la ment que encerta en l'ús d'aquesta o una altra categoria, gràcies a un esquema, o figura, de la imaginació, mitjança entre el fenomen i la categoria: els esquemes són conceptes sensibles, o intuïcions pures, que consisteixen en diverses maneres de captar el temps en un fenomen, en el bé entès que el temps és la «forma de la intuïció» (veg. text). Així, per als fenòmens que pensem segons la categoria de «substància», la imaginació modula un esquema basat en una «durada o permanència en el temps», manera com la consciència viu internament la substància mentre comprèn el fenomen corresponent; per als fenòmens la relació dels quals sigui de «causa i efecte», l'esquema és el temps viscut com a «successió de fenòmens diversos sotmesos a una regla», etc. (veg. text).

Els esquemes no només permeten l'aplicació de les categories als fenòmens, fent-los objectius, sinó que, a més, limiten l'ús de les categories als fenòmens (veg. text).

1ª ed. de la Crítica de la raó pura

Sobre els esquemes es construeix el sistema de tots els principis de l'enteniment (veg. text); en ells es recolzen els principis generals que l'enteniment aplica a la naturalesa per fer-la comprensible a través de la necessitat i la universalitat. Kant aplica als quatre grups de categories quatre principis diferents: als dos primers grups (de quantitat i qualitat) anomena categories matemàtiques, i els seus principis reben el nom d'«axiomes de la intuïció» i «anticipacions de la percepció» respectivament; als dos últims grups (de relació i modalitat), anomena categories dinàmiques i als seus principis els denomina «analogies de l'experiència» i «postulats del pensament empíric», respectivament. Els dos primers principis es refereixen a l'existència o constitució d'alguna cosa com a objecte en l'experiència; els segons, a la interrelació dels fenòmens. Els primers són principis constitutius d'experiència; tot el que cau dins de l'experiència posseeix magnitud i intensitat, i tals principis són, per tant, dos judicis sintètics a priori que ens subministren el primer que podem saber sobre qualsevol objecte de l'experiència. Els segons es refereixen a la relació dinàmica existent entre els fenòmens i signifiquen que l'immediatament successiu que podem saber sobre la naturalesa en general és que tot el que hi esdevé ha de ser o un fenomen que es relaciona amb la permanència en el temps, una successió segons una regla, o una simultaneïtat o acció recíproca. Són les «analogies de l'experiència», principis regulatius del coneixement -no constitutius del coneixement dels fenòmens-; amb ells els fenòmens se sotmeten a regles, no es constitueixen en fenòmens. Per això no es refereixen directament als fenòmens més que a priori; tot el que succeeix ha de conformar-se a alguna de les analogies, però el coneixement concret d'una successió de fenòmens, per exemple, com a causa i efecte és un coneixement empíric, a posteriori.

S'ha vist en les «analogies de l'experiència» de Kant el moment concret en què la Crítica de la raó pura es posa al servei de la física de Newton, per donar una fonamentació filosòfica a les lleis del moviment de Newton: els tres axiomes de la mecànica newtoniana, les tres lleis del moviment de Newton (veg. text), es «fonamentarien» correlativament en les tres analogies de l'experiència de Kant, això és, en tres judicis sintètics a priori sobre la naturalesa en el seu conjunt.

Els postulats del pensament empíric, finalment,són també regulatius. Res empíric és conegut a priori com a posible, real o necessari,però és un principi regulatiu dels fenòmens de la naturalesa que tot el que hi esdevé, quan és conegut per l'enteniment, el sigui segons una d'aquestes tres modalitats (veg. text).

El sistema dels principis de l'enteniment és també el sistema de la unitat de la naturalesa i de la unitat que representa el coneixement. L'enteniment construeix un món, o una naturalesa, perquè la seva labor consisteix a aconseguir la síntesi de la diversitat. A la síntesi que la subjectivitat humana duu a terme, en l'Estètica transcendental, unificant la multiplicitat del donat mitjançant les formes de l'espai i el temps, s'afegeix, com a culminació, la síntesi ulterior que aquesta mateixa subjectivitat humana realitza, en l'Analítica transcendental, mitjançant l'enteniment i l'ús de les categories i dels principis de l'enteniment. Aquesta unificació definitiva es diu experiència o naturalesa, i sobre ella imposa l'enteniment les seves lleis: aquelles de les quals diu Kant en el pròleg: «només coneixem a priori de les coses el que nosaltres mateixos posem en elles» (vegeu la citació). ja que, tant pel que fa a la sensibilitat com a l'enteniment, es tracta de la imposició d'una forma transcendental (que es correspon amb l'estructura racional del subjecte) imposada a l'experiència, existeix una sola experiència i existeix una sola naturalesa, que és la que es correspon amb la capacitat unificadora i legisladora de la raó humana, quan raó pura; com només existeix, pet la mateixa raó, un sol jo transcendental.

Kant acaba aquesta secció advertint que «els principis de l'enteniment pur no són una altra cosa que principis a priori de la possibilitat de l'experiència i que a aquesta es refereixen totes les proposicions sintètiques a priori». Però la ment humana tendeix a usar-los més enllà de l'experiència, tractant el que és noümen o cosa en si com si fos alguna cosa percebut per la intuïció, com si fos fenomen, portada pel mateix impuls que l'obliga, en la seva tasca impossible i necessària a l'hora de fer metafísica, a plantejar-se preguntes que no pot rebutjar, però que tampoc pot respondre.

Veure estètica transcendental, dialèctica transcendental

Termes relacionats

Plantilla:Proc


Criticaraopura.PNG