Accions

Llenguatge, filosofia del

De Wikisofia

En general, tota filosofia que fa del llenguatge el tema central de les seves reflexions. Encara que la filosofia s'ha ocupat des dels seus orígens de problemes relatius al llenguatge, només en el s. XX s'ha produït el que s'ha donat a anomenar el «gir lingüístic» (R. Rorty) o aquell «canvi de marxa» (J. Ferrater Mora) en filosofia, que ha fet del llenguatge, no merament un objecte d'estudi com a instrument o mitjà de comunicació, sinó el mitjà mateix en què ocorre el coneixement, arribant-se fins a identificar llenguatge i coneixement: en aquesta època, «el coneixement s'ha tornat oracional», segons s'expressa Ian Hacking, en preguntar-se Per què el llenguatge importa a la filosofia? (veg. citació). La paternitat d'aquest gir lingüístic s'atribueix justificadament, d'una banda, al desenvolupament de la lògica matemàtica, iniciat amb les investigacions de G. Frege, que van suscitar l'aparició de Principia Mathematica (1910-1913), obra amb la qual Whitehead i Russell intenten fundar la matemàtica en la lògica i, per l'altre, a la publicació del Curs de lingüística general (pòstum, 1916), de Ferdinand de Saussure, base de la lingüística estructural que desenvolupen l'Escola de Praga (1929) i el Cercle lingüístic de Copenhaguen (1931). Mai, al llarg de la tradició filosòfica, han estat de poca importància les qüestions sobre el llenguatge, encara que han estat més aviat tractades de forma puntual i aïllada; així succeeix, per exemple, en la qüestió de la relació entre les coses i el seu nom, plantejada en els començaments de la filosofia en el diàleg Cràtil, de Plató (veg. citació); la mateixa teoria de la veritat per adequació, d'Aristòtil, la qüestió dels universals, estudiada pels lògics medievals, i els tractats escolàstics sobre el significat (veg. citació) fins als plantejaments, ja més fonamentals, del s. XVII, quan amb el racionalisme de Descartes i la Lògica de Port-Royal, escrita per Antoine Arnauld i Pierre Nicole, es desenvolupa una teoria del coneixement que fa de les idees les representacions de les coses (l'anomenada teoria del mirall o del reflex: les idees són el reflex de la realitat), de la qual l'empirisme, per obra sobretot de Locke, extreu una primera teoria semiòtica que interpreta que les paraules són els signes de les idees (veg. citació).

Aquests problemes sobre el llenguatge són exemples concrets d'una actitud filosòfica general i tradicional, que ho considera com a instrument i vehicle de comunicació i de coneixement. Existeix, no obstant això, una altra tradició filosòfica, sorgida principalment als segles XVIII i XIX a Alemanya, que supera el concepte instrumental del llenguatge i veu en ell una font de coneixement de la realitat i del que és l'home. Aquesta concepció es basa en les investigacions lingüístiques inspirades en la Il·lustració i en el romanticisme alemany de J.G. Herder i Karl Wilhem von Humboldt, sobretot, per als quals el llenguatge no és un mer producte o obra de l'home (un ergon), sinó una energia (enérgeia) de l'esperit, on s'encarna la concepció del món pròpia d'una nació, i modela i domina la subjectivitat de l'individu; es produeix aquí no només el començament dels estudis de lingüística històrica i comparada, sinó, des del punt de vista filosòfic, el salt de perspectiva segons el qual el llenguatge deixa de ser un simple objecte (d'estudi) i es converteix en un element estructurador del que és l'home i alhora realitat primària en la qual l'home es troba immers i anterior a ell, de manera que la comprensió que l'home aconsegueix del món i de si mateix no pot fer-se sinó per mitjà del llenguatge. Per aquesta línia han anat les investigacions d'autors com Husserl, Heidegger, Cassirer, Merleau-Ponty, Gadamer i uns altres. Els estudis etnològics del segle actual van reafirmar aquesta relació entre llenguatge i home, mitjançant la confirmació empírica de la relació que existeix entre el llenguatge i la cultura o societat; l'anomenada hipòtesi de Sapir-Whorf estableix que el món real de cadascun està modelat de forma inconscient pels hàbits lingüístics del grup a què pertany, és a dir, que el llenguatge configura la nostra experiència del món. Des de la filosofia, els estudis es van orientar cap al problema del significat, perquè aquest és l'ànima de la paraula i, segons Frege, el significat comú i públic amb què la humanitat transmet el «tresor comú de pensaments» d'una generació a una altra (veg. citació). En aquesta època, que Ian Hacking anomena de l'«apogeu del significat», fa la seva aparició una de les formes fonamentals de filosofia del llenguatge actual, la filosofia analítica, conjunt de tendències filosòfiques diverses que mantenen com a característica comuna el punt de vista que els problemes filosòfics sorgeixen d'un mal ús del llenguatge, i que la seva solució consisteix en un procés de clarificació del significat dels enunciats, recorrent per a això a mètodes de lògica formal, o als usos de les paraules en el llenguatge comú.

El llenguatge s'ha convertit en les primeres dècades del s. XX en un dels temes fonamentals d'estudi de la filosofia, o potser el principal i dominant, en atribuir-se-li la capacitat configuradora del que és l'ésser humà o en considerar-ho com la forma en què s'expressa el coneixement, identificant-ho amb el coneixement mateix i amb el que Popper anomena el coneixement objectiu.

En general, la filosofia del llenguatge pren en consideració tres realitats bàsiques fonamentals: els parlants, el llenguatge i el món, i el seu objectiu és aclarir les relacions que regeixen entre ells (veg. text). Tres maneres d'enfocar les diverses qüestions que suscita aquest intent de clarificació han donat lloc a tres corrents fonamentals contemporanis de filosofia del llenguatge: la de la filosofia analítica, amb els seus dos vessants, formalista i del llenguatge ordinari, la de l'hermenèutica i la de l'estructuralisme.

Book3.gif Bibliografia


Dues imatges de la Torre de Babel, símbol mític de la incomunicació originada per la diversificació de llengües.Babely.gif


Babelx.gif