Accions

Analogia

De Wikisofia

(del grec αναλογíα , analogia, correspondència, proporció, derivat de ana lógon, segons proporció, proporcional). Originàriament el terme analogia pertany a l'àmbit de la matemàtica, on significa proporció o igualtat de dues raons (Ex: 1/2 = 3/6). El terme procedeix dels escrits dels pitagòrics, on significa proporció matemàtica (veg. citació), concepte que apliquen tant a l'harmonia musical com a les magnituds del cosmos.

Vegeu cita↓

Els primers pitagòrics coneixien les tres proporcions matemàtiques següents

1) La proporció aritmètica

[math]a-b=b-c \frac{a-b}{b-c}= \frac{a}{a}= \frac{b}{b}= \frac{c}{c}=1 b=\frac{a+c}{2}[/math]

«El primer terme excedeix al segon en la mateixa quantitat que aquest excedeix al tercer»:

2) La proporció geomètrica

«El primer terme és al segon com aquest és al tercer»

[math]\frac{a}{b} = \frac{c}{d} b^2 = ac \frac{a-b}{b-c}= \frac{a}{b}= \frac{b}{c} b= \sqrt[2]{ac} [/math]

3) La proporció harmònica

«Sigui el que sigui la part de si mateix que el primer terme excedeix al segon, el segon excedeix al tercer en una part igual d'aquest tercer»

[math]a = b+\frac{a}{n} b = c+\frac{c}{n} \frac{1}{c}-\frac{1}{b}= \frac{1}{a} \frac{a-b}{b-c}= \frac{a}{c} b= \frac{2ac}{a+c}[/math]

A.Pichot, La naissance de la science, 2 vols., Gallimard, París 1991, vol. 2, p. 143

veg. citació

De manera més general la analogia és la semblança que s'estableix entre termes, conceptes o coses que es comparen. Mitjançant l'analogia, de vegades entesa en sentit metafòric, poden agrupar-se diferents conjunts de coses de les quals s'afirma una característica comuna per semblança: el nen, el riu, el vi o el vinagre i fins a la llengua tenen tots «mare»; l'aspecte, el clima o l'aliment són «sans», però en un sentit que alhora coincideix i que difereix, encara que en realitat tot predicat ha d'entendre's analògicament, quan no es fa abstracció de la realitat: parlar de la vida vegetal i de la vida animal és un ús analògic del terme, que s'aplica en realitat de forma diferent a un vegetal o a un animal.

La filosofia grega va estendre el seu ús per a significar tant la relació entre quatre termes quantitatius (el 2 és a l'1, com el 6 és al 3 o com el 8 és al 4) com la relació entre quatre termes qualitatius (així Plató ensenya que el Bé i el sol són anàlegs perquè el Bé és al món intel·ligible, com el sol és al món visible [República VI, 507 D - 508 C]). El nom analogia va adquirir així un nou significat: el de proporció de relacions.

Plató utilitza la noció d'analogia com a proporció (matemàtica) per a explicar sobretot la funció del en la seva teoria fonamental dels dos mons («el que és el sol al món visible és el bé al món invisible»; (veg. citació), així com per a assenyalar el grau de claredat i veritat que posseeixen els segments a què es refereix la metàfora de la línia (veg. text).

El concepte l'analogia que ha estat objecte de tractament específic (a partir d'Aristòtil) en filosofia clàssica és el de ser. La proporció a què es refereix l'etimologia, i que ha fonamentat el seu ús tant en el llenguatge ordinari com en el filosòfic, és la proporció matemàtica, anomenada pròpiament geomètrica, que s'expressa segons la seqüència a:b::b:c, en la qual el primer terme es refereix al segon igual com aquest al tercer; cadascun d'aquests termes es diu analogat; la relació o proporció, quantitativa en origen, va passar després a ser qualitativa. Aristòtil en diversos llocs defineix l'analogia com el fet que el segon terme sigui al primer com el quart al tercer; per exemple, la copa és a Dionís com l'escut a Ares.[1]

Aristòtil, a més d'utilitzar-la com a mètode comparatiu en ètica i biologia –iniciant així l'ús de l'argument d'analogia– funda la teoria de l'analogia del ser (veg. text), que es convertirà en punt fonamental de la metafísica de l'filosofia escolàstica medieval, que estableix una relació metafísica o ontològica, pel mateix motiu d'alguna manera real, entre els analogats.

A partir de l'aristotelisme Tomàs d'Aquino desenvolupa el concepte d'analogia a partir de les fonts aristotèliques que posseeix a través de la filosofia àrab, però distingeix dos usos diversos del terme analogia: el de la unitat d'analogia i el dels noms analògics

Després de perdre aquesta càrrega metafísica, no té en l'actualitat l'analogia més que usos molt específics en camps determinats del pensament, com la lingüística (metàfora), la biologia (analogia-homologia) o la lògica (isomorfisme, models, argument d'analogia).

Respecte de l'argumentació analògica cal dir que en la filosofia moderna (com a mínim a partir de Kant), i en la filosofia contemporània hi ha hagut un creixent interès per l'estudi de l'analogia com una modalitat pròpia i diferent de raonar. Mitjançant el raonament analògic es conclou, de manera versemblant o probable, alguna cosa d'un objecte particular a partir d'un altre objecte particular, en virtut de la igualtat de relacions inherents a dos objectes diversos que es consideren semblants. L'esquema del raonament analògic és el següent: si A posseeix la característica b, i A és semblant a A ', és probable o versemblant que A' també posseeixi la característica b. La major o menor versemblança de la conclusió depèn de la congruència de la relació entre allò que fonamenta la semblança i la característica b. Kant defensava que la inducció i l'analogia eren dos maneres diverses d'inferència del judici. L'analogia conclou de la semblança particular de dues coses a la semblança total d'acord amb el principi d'especificació. La inducció, en canvi, conclou del particular a l'universal d'acord amb el principi de generalització: allò que convé a moltes coses d'un gènere convenen també a les altres. [2]

Hi ha força autors que defensen que el raonament per analogia combina els caràcters de la inducció i de la deducció. Peirce, en canvi, descriu el raonament per analogia com un raonament que combina els caràcters de la inducció i de l'abducció, entesa aquesta darrera com un raonament hipotètic, és a dir una forma d'inferència que estableix una hipòtesi que dóna raó d'una sèrie de fets. Al contrari de la inducció i de la deducció, la conclusió del raonament abductiu, que és la hipòtesi, no està continguda en les dades a partir de les quals s'estableix. Per això assenyala que l'abducció no és més que una conjectura. La manera d'entendre l'abducció per part de Peirce fa que alguns autors sostinguin la identitat entre raonament pe analogia i abducció. En ambdós cassos veiem que entre les premisses i la conclusió no es dóna necessitat lògica sinó un grau de probabilitat o versemblança més o menys alt i es basen en semblances i comparacions per intentar assolir una certa universalitat.



Exemple

Les analogies que estableix Plató entre el sol i el Bé poden veure's en la següent taula, que abasta les característiques del Sol i del Bé, del món intel·ligible i del món sensible, descrites en Plató, La república, 508-509:


[math]\frac{el~ sol}{m\acute{o}n~ visible}=\frac{el~ B\acute{e}}{mon ~intel·ligible}[/math]

__________________________________________________________

Cf. Plató, La République, trad. i notes de R. Baccou, Flammarion, París 1968, n. 437, p. 436

cita


  1. Poètica, 21, 1457 b 18; Poètica, 22. 1459 a 5-10; Retòrica, III, 10, 1411 a 1-5; Retòrica, III, 2, 1405 a 10-15; Retòrica, III, 11, 1411 b 20-1412 a 10; Ètica a Nicòmac, I, 6, 1096 b 27-29).
  2. Logik: § 84

Bibliografía:

  • Beuchot, Mauricio, Tratado de hermenéutica analógica. Ítaca-UNAM, México, 1997.
  • Beuchot, Mauricio, Hermenéutica, analogía y símbolo. Herder, Barcelona, 2015, 2 ed.
  • Gambra Gutiérrez, J. M., La analogía en general: síntesis tomista de Santiago M. Ramírez, EUNSA, Pamplona 2002
  • Monatgnes, Bernard, L'analogie de l'être d'après Saint Thomas d'Aquin. Cerf, Paris, 2008, 2 ed.
  • Nubiola, J., El valor cognitivo de las metáforas, en Pérez-Ilzarbe, P. — Lázaro, R. (edd.), Verdad, bien y belleza. Cuando los filósofos hablan de los valores, Cuadernos de Anuario Filosófico n° 103, Pamplona 2000, 73-84.
  • Igual, Vicent, La analogía. PPU, Barcelona, 1989.
  • Rivadulla, A., Metáforas y modelos en ciencia y filosofía, «Revista de Filosófica» 31 (2006) 189-202
  • Seguró, Miquel, Sendas de finitud. Analogía y diferencia. Herder, Barcelona, 2015.