Accions

Metàfora

De Wikisofia

(del grec μεταφορά, metaforá, canvi)

Substitució d'una expressió per una altra amb la qual té almenys un tret semàntic en comú. Aquesta transposició pot basar-se en les similituds d'aspecte extern, funció i ús. La relació entre el terme metafòric i l'objecte que ell designa habitualment queda destruïda i la metàfora funciona per la supressió d'una part dels semes constitutius de la paraula emprada (veg. text). La metàfora és més freqüent entre substantius i relativament freqüent entre verbs i adjectius.

Es distingeix entre metàfora impura, quan estan presents els dos termes de la igualtat.

(Veg. exemple ↓)

Nuestras vidas son los ríos

que van a dar a la mar

que es el morir

(Jorge Manrique)

i metàfora pura, quan el terme real està absent i això exigeix un esforç addicional de comprensió.

(Veg. exemple ↓)

Coged de vuestra alegre primavera

el dulce fruto antes que el tiempo airado

cubra de nieve la hermosa cumbre

(Garcilaso de la Vega)

Es parla de metàfora irracionalista en el cas que la relació de semblança no sigui objectiva sinó subjectiva.

(Veg. exemple ↓)

Su risa era un nardo

de sal y de inteligencia

(F.G. Lorca)

Des del punt de vista filosòfic, la metàfora és més que un recurs retòric. La concepció d'Aristòtil és l'origen de la manera tradicional d'entendre-la com a «transposició» del significat d'una cosa a una altra, que no ha d'entendre's com el seu simple canvi de nom (metonímia: «toga», per advocacia); no és un simple canvi de significant, sinó la integració, o transport, en el significat d'un terme, d'una part del significat d'un altre per mitjà d'una imatge.

(veg. citació d'Aristòtil ↓)

Metàfora és la transposició del nom d'una cosa a una altra; transposició que fa del gènere a l'espècie, de l'espècie al gènere, de l'espècie a l'espècie o seguint una relació d'analogia.

Aristòtil Poètica, cap. 21, 1457b (Obres, Aguilar, Madrid 1973, p. 97).

Segons J.A. Richardson, mitjançant una sola paraula la metàfora manté actius dos pensaments diferents, la qual cosa permet a Paul Ricoeur afirmar, en el context de la seva teoria hermenèutica, que la metàfora és un enunciat que, en el marc d'un discurs, i mitjançant una predicació no pertinent, apel·la a una nova pertinència fundada sobre la semblança i engendra una redescripció heurística de la realitat. Per això, Ricoeur interpreta el significat metafòric com un augment cognitiu obtingut per la identitat de significats amb permanència de la diferència (identitat de la diferència). També R. Jakobson considera la metàfora com la similitud d'un referent que figura en la realitat descrita per un altre referent, mitjançant el nom del qual se la designa.


Freud7.gif

A causa d'aquest caràcter de desplaçament de la metàfora, aquesta noció té un lloc important en la psicoanàlisi, i el punt de partida d'aquesta importància està en la interpretació dels somnis efectuada per Freud. El propòsit dels somnis, així com els mecanismes de condensació i de desplaçament, han conduït a J. Lacan a afirmar que la condensació és una metàfora on es diu com a subjecte el sentit reprimit del seu desig, i el desplaçament és una metonímia en la qual s'assenyala allò que constitueix el desig, que sempre és desig d'alguna cosa que falta. Així, la metàfora és el sorgiment d'una cadena significant, d'un significant que arriba des d'una altra cadena. Aquest significant és capaç de franquejar la barrera (o resistència) per a pertorbar amb la seva irrupció el significat de la primera cadena, produint un efecte de no-sentit en posar de manifest que el sentit sorgeix des d'abans del subjecte. També els símptomes són, segons Lacan, exemple de metàfores i, especialment, ho és la figura paterna.


Des d'una altra perspectiva Cassirer parla d'una metàfora mítica dels pobles primitius, que consisteix en la identificació de l'expressió metafòrica amb el seu objecte. Per part seva, H.G. Gadamer creu que la metàfora és expressió d'una facultat fonamental del llenguatge, la capacitat metafòrica, que és una forma pròpia, lògica i lingüística, de construcció de conceptes.

(veg. citació de Gadamer ↓)

Importa reconèixer que no és sinó el prejudici d'una teoria lògica aliena al llenguatge el que ha induït a considerar l'ús transpositiu o figurat d'una paraula com un ús inautèntic [...]. La transposició d'un àmbit a un altre no només posseeix una funció lògica sinó que es correspon amb el metaforisme fonamental del llenguatge mateix. La coneguda figura estilística de la metàfora no és més que l'aplicació retòrica d'aquest principi general de formació, que és al mateix temps lingüístic i lògic. Així podrà dir Aristòtil: «Fer bé les metàfores és percebre bé les relacions de semblança» (Poètica, cap. 22, 1459a).

H.G. Gadamer, Verdad y método, Sígueme, Salamanca 1977, p. 515-516.

Altres autors neguen el valor de veritable enunciat a l'expressió metafòrica (D. Davidson), o la consideren un enunciat intencional amb la intenció de produir un determinat efecte en l'oïdor (P. Grice).