Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Constructivisme»

De Wikisofia

Línia 56: Línia 56:
 
Un dels exponents més coneguts i influents del construccionisme social el representen Peter Bergen i  Thomas Lukmann <ref>Berger, Peter L.; Luckmann, Thomas (1986). ''La construcción social de la realidad''. Buenos Aires: Amorrortu</ref>. Berger i Luckmann sostenen que tot el coneixement, incloent-hi el sentit comú, el coneixement més bàsic tingut per ferm de la realitat diària, es deriva i es manté per les interaccions socials. Quan la gent interactua, comprenen que les seves opinions de la realitat estan relacionades, i com ella actua sobre aquesta comprensió del seu sentit comú, la percepció de realitat es reforça. Ja que aquest coneixement del sentit comú és compartit per la gent; caracteritzacions humanes, significat i institucions socials es presenten com a part d'una realitat objectiva. És en aquest sentit que pot ser dit que la realitat és construïda socialment.
 
Un dels exponents més coneguts i influents del construccionisme social el representen Peter Bergen i  Thomas Lukmann <ref>Berger, Peter L.; Luckmann, Thomas (1986). ''La construcción social de la realidad''. Buenos Aires: Amorrortu</ref>. Berger i Luckmann sostenen que tot el coneixement, incloent-hi el sentit comú, el coneixement més bàsic tingut per ferm de la realitat diària, es deriva i es manté per les interaccions socials. Quan la gent interactua, comprenen que les seves opinions de la realitat estan relacionades, i com ella actua sobre aquesta comprensió del seu sentit comú, la percepció de realitat es reforça. Ja que aquest coneixement del sentit comú és compartit per la gent; caracteritzacions humanes, significat i institucions socials es presenten com a part d'una realitat objectiva. És en aquest sentit que pot ser dit que la realitat és construïda socialment.
  
==La noció de gènere i el '''constructivisme de gènere'''==
+
==La noció de gènere i el constructivisme de gènere==
  
 
Un àmbit especialment rellevant és el constructivisme de gènere i la mateixa noció de gènere. El [[gènere]] és una construcció social i cultural, que segons alguns es basa en les diferències donades pel sexe biològic, a partir de les quals se socialitza diferencialment a homes i dones dirigint-los cap a ideals tradicionals d'home-masculí i dona-femenina, en un sistema binari tancat.
 
Un àmbit especialment rellevant és el constructivisme de gènere i la mateixa noció de gènere. El [[gènere]] és una construcció social i cultural, que segons alguns es basa en les diferències donades pel sexe biològic, a partir de les quals se socialitza diferencialment a homes i dones dirigint-los cap a ideals tradicionals d'home-masculí i dona-femenina, en un sistema binari tancat.

Revisió del 18:37, 30 oct 2019

En un sentit general, pres de l'ús d'aquest concepte en matemàtiques, en lògica i en art, el constructivisme és una aplicació del principi enunciat per G.B. Vico, verum ipsum factum, que pot interpretar-se com «l'home entén només el que ell mateix ha fet».

Actualment, el terme constructivisme es refereix a una postura filosòfica per a la qual tota realitat només es pot conèixer per categories prèvies. En alguns sentits, el constructivisme és una forma d'anti-realisme i defensa que en cap cas no podem anar directament a la realitat en si. El nostre món està sempre pre-construït amb filtres, marcs de referència, sistemes de representació o formes d'actuar que donen forma al nostre registre dins d'ell i la nostra interacció amb ell.

Es podria dir que, apart de la sentencia de Vico, hi ha precedents històrics ben antics, com la famosa fórmula, atribuïda a Protàgores, que diu que "l'home és la mesura de totes les coses", sentència que es torna a llegir avui com l'afirmació que no hi ha per a l'home coneixement que no sigui humà, és a dir, alliberat dels sistemes de representació antropològics, que serveixen tant per fabricar coneixement com transmetre'l. Una forma de constructivisme també pot ser entesa com una interpretació dels plantejaments d' I. Kant, que afirma, genèricament, que «només coneixem a priori de les coses el que nosaltres mateixos posem en elles» (veg. citació de Kant) i d'una manera concreta, en especificar la forma de conèixer pròpia de les matemàtiques, que és característica seva construir els seus propis objectes (vegeu el text de Kant).

El constructivisme és també una herència del nominalisme medieval, que considera que el real és massa divers, massa multidimensional, indeterminat, perquè puguem aprehendre'l com a tal. Utilitzem filtres, esquemes intel·lectuals, etc., per esbrinar al món real un món que es pot viure a la nostra mida. El llenguatge que parlem, ja sigui el llenguatge ordinari o l'especialitzat, contribueix enormement a aquest efecte tamís que fa que l'infinit caòtic que ens envolta sigui un món estable i reconfortant. Pensadors tan diversos com Jean Piaget, Hilary Putnam, Thomas Kuhn i Nelson Goodman han contribuït a la reformulació dels arguments nominalistes. També la tradició pragmàtica americana (William James, John Dewey i Richard Rorty), suggereix que una representació de la realitat deriva la seva estabilitat des de la seva efectivitat en l'acció.


En art, el moviment estètic, iniciat a Rússia cap a 1919 (Tatlin, Rodchenko), s'orienta a la construcció del mateix objecte artístic que inventa lliurement, i que no és una còpia de la naturalesa, accentuant el seu aspecte geomètric, universal i objectiu.


En psicoanàlisi, construcció és aquell aspecte de la teràpia analítica, entesa com a interpretació, que persegueix recrear en la consciència del subjecte les condicions inicials origen del conflicte psicològic.



Constructivisme matemàtic

El constructivisme matemàtic (i l'intuïcionisme matemàtic, que és una variant del constructivisme matemàtic) sosté que només han d'admetre's les entitats matemàtiques efectivament demostrades, és a dir, aquelles que puguin construir-se com a objectes matemàtics segons regles admeses. És a dir, en la concepció constructivista de les matemàtiques es concep que les mateixes matemàtiques són el resultat d'una activitat constructiva mental més que no pas el descobriment de principis fonamentals i es considera tot objecte matemàtic com a producte de la ment humana, per tant, l'existència d'un objecte és equivalent a la possibilitat de la seva construcció. El constructivisme requereix per a la prova de l'existència d'un objecte matemàtic, que aquest pugui ser "trobat" o "construït". Per a aquesta escola no és suficient la prova per contradicció clàssica (reducció a l'absurd) basada en la Llei del Terç Exclòs, ja que si suposem com a premissa que un objecte X no existeix, i a partir d'aital suposició es dedueix una contradicció, la matemàtica no constructivista accepta això com a prova de l'existència de X (ja que, si X no existís, s'arribaria a un absurd), però els constructivistes no ho accepten, ja que en realitat ni s'ha "trobat" ni s'ha "construït" tal objecte i, per tant, consideren que la seva existència no està realment provada. Per això, per l'intuïcionisme matemàtic, variant del construccionisme, els objectes matemàtics són construïts i operats mentalment pel matemàtic i és impossible definir les propietats dels objectes matemàtics establint simplement un conjunt d'axiomes. En aquest sentit, l'intuïcionisme s'oposa frontalment al formalisme.

Epistemologia

A principis del segle XX l'anomenada escola d'Erlangen, centrada entorn de Paul Lorenzen (n. 1915), defensava una teoria constructivista de la ciència i de l'ètica, basada en una metodologia constructivista, el lema fonamental de la qual és que «només entenem allò que podem construir». El que, per a aquest fi, es construeix és precisament una sintaxi racional, o una lògica, a manera de metallenguatge, l'objectiu del qual és poder comprendre el nostre propi pensament i el nostre llenguatge ordinari. Veg. escola d'Erlangen.

En filosofia de la ciència i epistemologia també es denomina constructivisme o constructivisme epistemològic (de vegades s'anomena constructivisme radical) a un corrent de pensament sorgit cap a mitjan segle XX, de la mà d'investigadors de disciplines molt diverses , que involucra a filòsofs, matemàtics, psicòlegs, lingüistes i sociòlegs. De manera molt simplificada i esquemàtica es pot dir que per aquest pensament constructivista (influenciat per Kant i per J-B. Vico), tot el que podem conèixer és una construcció en certa manera «creada» pel subjecte cognoscent. [1] En seguiment de la distinció kantiana entre fenomen i noümen es pot dir que no és possible conèixer la realitat tal com és, doncs sempre, en conèixer alguna cosa, ordenem les dades obtingudes de la realitat (encara que siguin percepcions bàsiques) en un marc teòric o mental. De tal manera, aquest objecte o realitat no és pròpiament conegut (com no podem conèixer les coses en si, diu Kant), no tenim un «reflex especular» del que està «allà fora de nosaltres», sinó que tot el que coneixem és quelcom que hem construït amb base a les nostres percepcions i dades empíriques.

Alguns dels principals portaveus d'aquesta concepció han estat el científic austríac Paul Watzlawick, que en el seu llibre La realidad inventada [2] , publicat el 1981, reuneix deu assajos de diferents autors entorn de l'anomenat «pensament constructivista» i von Glasersfeld, un altre pensador austríac. En el cas de von Glaserfeld, es tracta el procés constructiu del coneixement com un mecanisme evolutiu que permet la millor adaptació a l'entorn per part dels subjectes cognoscents.

Altres autors que es vinculen a aquest corrent són: Gregory Bateson, Ilya Prigogine, Niklas Luhmann, Edgar Morin i Humberto Maturana, entre molts. (Veg. autopoiètic). Destaca també la influència de Jean Piaget i la seva epistemologia genètica (o genèsica) en aquest corrent que Piaget comenta en Tratado de lógica y conocimiento científico [3] on tracta sobre les epistemologies constructivistes i la seva epistemologia genètica. L'epistemologia genètica de Piaget sosté la construcció per part del nen de les idees d'objecte i realitat, i les nocions fonamentals de causalitat, espai i temps, durant l'estadi denominat de les operacions concretes.

Vegeu també Nelson Goodman.

El constructivisme en les ciències socials

Durant les darreres dècades el constructivisme s'ha convertit en una perspectiva dominant per a moltes científiques i molts científics socials, i ha passat a ser una noció central en els corrents postmoderns. Com a tal, es refereix tant a la negativa de l'acceptació d'una naturalesa humana i d'una realitat social naturalitzada per un discurs oficial (religió, estat, ciutadans, científics ...) i el desig de trencar amb l'epistemologia de les ciències humanes anterior (el funcionalisme i l'estructuralisme, concebuts de manera reductora com avatars del positivisme). El treball de pensadors que deconstrueixen la categorització dels sistemes de pensament occidentals (Michel Foucault, Jacques Derrida) han jugat un paper decisiu en la cristal·lització del constructivisme com una postura epistemològica.

En els corrents postmoderns es fa palesa també la influència del segon Wittgenstein i la seva concepció dels jocs del llenguatge. Un exponent d'aquesta tendència ens l'ofereix Rorty, el qual defensa també posicions de tipus constructivista afirmant que si un fet existeix, és únicament perquè nosaltres l'hem creat i construït en relació al nostre sistema conceptual, per exemple, creant amb les nostres descripcions l'existència de les girafes com a girafes[4]. Proposa així que el món és el que és únicament dependent del llenguatge que emprem per referir-nos a ell. Les proposicions sobre el món poden ser veritables o falses, però sempre en relació al sistema epistemològic que els serveix de marc. La realitat tal com és en si mateixa queda anul·lada, i ara la realitat mateixa és també una construcció. Construïm la realitat per mitjà de la nostra manera de parlar, i si aquesta realitat pot o no donar-nos la raó serà únicament com a part d'un joc lingüístic. Pel que fa a aquests jocs, emprarem una forma o una altra d'expressió per raons purament pragmàtiques.

Més radical, i menys estès, és un constructivisme ontològic, que nega l'existència de la realitat. És a aquest nivell que el nominalisme ontològic o el constructivisme són sovint denunciats pels realistes com una forma de relativisme fort, és a dir, un escepticisme radical sobre la nostra capacitat per obtenir un contacte amb la realitat o l'accés a veritats, fins i tot provisional. Pocs pensadors han afirmat el relativisme (Richard Rorty o Peter Hacker, per exemple), ja que l'auto-refutació (d'una forma simplista) d'aquesta doctrina és clara: si no hi ha veritat, llavors la declaració "no hi ha veritat" és insostenible en si. No obstant això, des de la dècada de 1970, han sorgit diverses formes d'anti-realisme que se centren en els aspectes no racionals (és a dir, que no es basen en la verificació experimental o falsació) de producció de coneixement: per exemple, els consensos col·lectius de David Bloor i el "programa fort" en la sociologia de la ciència, la naturalesa contingent de certs descobriments científics (per adaptar-se a les condicions materials addicionals, però determinants)[5].

La irrupció de les explicacions sociològiques o tècniques per avaluar l'èxit d'una teoria científica ha generat un trencament persistent entre científics i filòsofs "naturalistes" i, d'altra banda, epistemòlegs i sociòlegs "constructivistes". Aquests expressen escepticisme sobre la neutralitat ideològica del treball científic, especialment en àmbits com la medicina, la psiquiatria, i més encara en les ciències socials. Destaquen l'efecte normatiu de les categoritzacions i el seu efecte en les poblacions classificades. També Ian Hacking proposa anomenar "constructisme social" en comptes del constructivisme aquesta postura complexa. Implica al mateix temps un qüestionament dels efectes de l'autoritat en la producció científica, una postura sociològica més aviat interaccionista (un acord s'estabilitza gradualment per les negociacions dins d'un sistema d'actors -que no són tots estudiosos), un nominalisme centrat en la "construcció social" dels objectes del coneixement, i una negativa a pronunciar-se sobre el valor de la veritat i l'estabilitat dels "descobriments".

Constructivisme i construccionisme social

En l'àmbit de la sociologia el constructivisme apareix també en dues direccions: el constructivisme social d'orientació més psicològica, i el conctruccionisme social, més pròpiament sociològic.

El construccionisme social s'oposa a l'essencialisme, que defineix fenòmens específics en funció d'altres termes trans-històrics, independents dels éssers conscients que determinen l'estructura categòrica de la realitat. Una construcció social o un constructe social és una entitat institucionalitzada o un artefacte en un sistema social creat o "construït" per membres d'una cultura o societat particular que existeix en la mesura que la gent accedeix a comportar-se tal com si existís, o acorden seguir certes regles convencionals, o comportar-se com si tal acord o regles existissin.

De fet, ja des de Marx, i la seva elaboració dels conceptes d'estructura i superestructura, així com el concepte d'ideologia, i la seva anàlisi dels fenòmens social com a condicionats pels modes de producció, es poden concebre tots els fenòmens socials i institucions, com a construccions socials generades a partir dels interessos de les classes dominants. També des de Durkheim i de Pierre Bourdieu, s'han estudiat les estructures socials que s'imposen als individus des de fora de si mateixos, i es manifesta com el fet d'actuar i el fet de pensar humà estan condicionats per allò que la societat els ensenya.

Un objectiu fonamental del construccionisme social és destapar les formes en les quals els individus i els grups participen en la creació de la seva percepció social de la realitat. Aquesta tasca suposa examinar les maneres com els fenòmens socials són creats, institucionalitzats i convertits en tradicions pels éssers humans. La realitat social construïda és un procés dinàmic que va generant nous constructes, que es reprodueixen per l'acció de la gent i per les seves interpretacions i coneixements quotidians en les diferents àrees socials.

Un dels exponents més coneguts i influents del construccionisme social el representen Peter Bergen i Thomas Lukmann [6]. Berger i Luckmann sostenen que tot el coneixement, incloent-hi el sentit comú, el coneixement més bàsic tingut per ferm de la realitat diària, es deriva i es manté per les interaccions socials. Quan la gent interactua, comprenen que les seves opinions de la realitat estan relacionades, i com ella actua sobre aquesta comprensió del seu sentit comú, la percepció de realitat es reforça. Ja que aquest coneixement del sentit comú és compartit per la gent; caracteritzacions humanes, significat i institucions socials es presenten com a part d'una realitat objectiva. És en aquest sentit que pot ser dit que la realitat és construïda socialment.

La noció de gènere i el constructivisme de gènere

Un àmbit especialment rellevant és el constructivisme de gènere i la mateixa noció de gènere. El gènere és una construcció social i cultural, que segons alguns es basa en les diferències donades pel sexe biològic, a partir de les quals se socialitza diferencialment a homes i dones dirigint-los cap a ideals tradicionals d'home-masculí i dona-femenina, en un sistema binari tancat.

És fonamental remarcar que cal no identificar sexe i gènere: el sexe és biològic i conté qualitats físiques, genètiques i anatòmiques que es tradueixen en la distinció biològica entre homes i dones. Al contrari, el gènere o (de vegades es parla de sexe social), és una construcció social, és a dir, no té gairebé res a veure amb característiques físiques ni amb la genètica. El gènere es crea en els primers anys de la vida de la persona d'acord amb les diferents propietats que l'entorn social atribueix tant als homes com a les dones. Actualment, però, hi ha corrents de pensament que, com la que representa Judith Butler, defensen que ni tan sols hi ha realment una naturalitat de partida que correspongui al sexe, i empra la noció de gènere per criticar la concepció del sexe com "naturalesa" entenen el gènere com la forma social de definir els cossos sexuats. És important destacar que Butler no vol dir que el sexe no existeixi, sinó que la idea d'un "sexe natural" organitzat d'acord amb dues posicions oposades i complementàries és un dispositiu mitjançant el qual el gènere s'ha estabilitzat dins la matriu heterosexual i patriarcal (heteropatriarcal) que caracteritza a les nostres societats. .

En els orígens de la concepció constructivista del gènere, i en contra la concepció que el sexe determina les característiques del masculí i del femení destaca Simone de Beauvoir que va proclamar: «no es neix dona: s'arriba a ser-ho» [7]. Aquesta sentència es pot considerar la base seminal de les posteriors teoritzacions sobre la noció de gènere com a constructe social. La feminitat i la masculinitat serien, doncs, per Beauvoir, constructes que s'imposen sobre l'individu, que socialment determinen un ésser previ. També Foucault, en la seva obra Història de la sexualitat [8] objecta la idea de la "naturalitat" del sexe i parla, així mateix, de la seva construcció relativa al saber i poder, al biopoder, lligat als discursos de la medicina, la psiquiatria i la moral. Així, doncs, el constructivisme de Beauvoir juntament amb la genealogia de Foucault i la seva concepció del poder incorporat en les pràctiques i els cossos, són dos dels grans fonaments de les concepcions del constructivisme de gènere. Butler empra també la categoria de performativitat per concretar la manera en què opera socialment el gènere.

Podem llavors dir que el gènere és: en primer lloc una construcció social i cultural que les persones internalitzem de diverses formes durant tota la vida identificant-nos amb models per imitació i observació construint a partir d'ells un autoconcepte basat en atributs estereotipats. En segon lloc és també una construcció psicològica que suposa el desenvolupament, maduració i interacció de processos cognitius, morals, afectius i socials. I, finalment, és també una construcció ideològica que fa referència a processos polítics i a diversitat de vivències fundades. Es podria, doncs, definir el concepte gènere com els conjunts de pràctiques de naturalesa social tals com pràctiques corporals, lingüístiques, habilitats, formes de vestir ..., etc., que s'atribueixen socialment els sexes socialment admesos a l'home i la dona.

A partir de Butler el gènere ja no serà l'expressió d'un ésser interior o la interpretació d'un sexe biològic que existeix abans del gènere creat. Com diu l'autora, l'estabilitat del gènere, que torna intel·ligibles els subjectes en el marc de la heteronormativitat, depèn d'una alineació entre sexe, gènere i sexualitat.

Butler, recorre a la producció teòrica d'Austin i Derrida, en especial la teoria dels actes de parla i al concepte de performativitat tal com l'entenen els deconstruccionistes per poder explicar els mecanismes de poder i la importància de la producció d'identitats, per part dels poders normatius

A partir de la teoria feminista i la teoria queer, Butler reflexiona sobre les normes que administren el gènere, que vinculades a les restriccions creen una "naturalesa" identificable de subjecte. Butler ha tingut una vital repercussió en el conjunt de corrents que representen una nova política com moviments afins a l'inter-sexe, a la transsexualitat, al trans-gènere i les seves complexes relacions amb la teoria feminista i ha donat peu a models feministes post-identitaris, com el moviment Queer.

J. Butler nega la naturalesa, l'essència, la substància, i en definitiva, la seva visió és postmetafísica en el sentit que qualsevol acostament que tinguem al que existeix serà sempre des de les "dades" produïdes per la cultura i mai podrem col·locar-nos en el lloc on el cultural no intervingui per accedir al biològic o al sexe natural directament.


Amb tot, els crítics amb la interpretació de Butler objecten que hi ha proves genètiques, fisiològiques i sociològiques, que mostren que l'orientació sexual i la classificació sexual no poden ser simplement o merament considerades construccions socials, sinó que hi ha una base biològica, sovint hereditària, que determina gran part de la formació de la conducta sexual. En aquest aspecte, el conegut cas de David Reimer, podria ser entès com una refutació de la concepció estrictament constructivista del gènere o almenys -com ho prova el cas de David Reimer-, no ho seria en tots els casos, encara que es pogués admetre que en determinats tipus d'orientació sexual aquest factor de construcció social pugui ser específicament important .[9]


Vegeu construcció, constructe.


  1. J. Rawls s'ha referit al "constructivisme kantià" per marcar les distàncies respecte dels que accepten la tesi d'un ordre moral preexistentref
  2. Vegeu Ceberio, M., Watzlawick, P., La construcción del universo. Conceptos introductorios y reflexiones sobre epistemología, constructivismo y pensamiento sistémico. Herder, Barcelona, 2006.
  3. «Tratado de lógica y conocimiento científico, Paidós Ibérica, Buenos Aires, 1979»
  4. Rorty R., Philosophy and Social Hope. Nova York, Penguin, 1999, p.xxvi. Segons Rorty, descrivim les girafes de la manera que ho fem com a girafa, degut a les nostres necessitats i interessos. Parlem un llenguatge que inclou la paraula girafa perquè això s'ajusta als nostres propòsits.
  5. Per exemple el famós llibre d'Andrew Pickering, Constructing Quarks (1986)
  6. Berger, Peter L.; Luckmann, Thomas (1986). La construcción social de la realidad. Buenos Aires: Amorrortu
  7. Beauvoir, S., (1998), El segundo sexo, vol. 1 Cátedra, Madrid.
  8. Foucault M.,(2012), Historia de la Sexualidad I La Voluntad de Saber, Biblioteca Nueva, Madrid. I Foucault, M., (2012) Vigilar y castigar, Biblioteca nueva, Madrid.
  9. Bruce Reimer va nèixer al Canadà l'any 1965. A causa d'una circumcisió mal feta quan Reimer tenia vuit mesos va perdre el penis. Els pares van recórrer al Dr. John Money, un psicòleg conegut pels seus treballs sobre els rols de gènere i el desenvolupament sexual que impulsava la teoria de la neutralitat de gènere, sostenint que la identitat de gènere es construïa des de la infància per aprenentatge social. John Money va aconsellar una intervenció quirúrgica de canvi de sexe a Reimer quan tenia vuit mesos d'edat, extirpant-li els testicles i donant-li una aparença femenina i canviant-li el nom per Brenda. Tota la intervenció, des de l'operació quirúrgica, fins a la socialització de Reimer com a noia (que mai va acceptar ja des del principi), les visites amb el Dr. Money i el suport psiquiàtric per tal que el noi Reimer s'acceptés com a noia van ser un fracàs total. Els pares de Bruce / Brenda Reiner, en veure que Reimer, que mai s'havia sentit noia i que mai va voler comportar-se com suposadament ho fan les noies, que sempre s'havia sentit masculí, i que va amenaçar els seus pares si seguien les visites al Dr. Money, li van explicar la veritat del seu cas. Immediatament va decidir reprendre la seva identitat masculina i es va fer operar per reimplantar-se òrgans sexuals masculins, i es va canviar el nom a David. El Dr. Money, que havia vist una gran oportunitat per utilitzar a Brenda Reimer com a part d'un experiment per tal de provar el seu punt de vista segons el qual la identitat de gènere no és innata, sinó que està determinada per la criança (i, a més, tenia com a element de contrast l'existència d'un germà bessó de gènere masculí per anar comparant l'evolució de l'adquisició del gènere), no va voler acceptar mai que tot el procés havia estat un fracàs absolut. David Reimer, que no va voler saber res més de John Money, va contactar amb el doctor Milton Diamond, que va fer públic el cas. (Veg. https://ca.wikipedia.org/wiki/David_Reimer, i https://es.wikipedia.org/wiki/David_Reimer). Judith Butler parla del cas David Reimer en el seu llibre Desfer el gènere (Undoing Gender, Routletge, 2004) però altres autors critiquen el punt de vista de Butler i destaquen que el gènere no és només una mera construcció social. Un del crítics és el mateix Milton Diamond, que va ser el primer que va explicar públicament el cas quan el jove Reimer va contactar amb ell com a especialista sexòleg, (vegeu www.sigla.org.ar/index.php?option=com_content&view=article&id=347:lo-innato-y-lo-posnatal-en-la-identidad-de-genero#_ftn9). Diamond critica el punt de vista de Butler i a més mostra com aquesta autora ataca les seves tesis falsejant la seva posició, com quan Butler li atribueix que estigui a favor de la cirurgia en els casos d'infants intersexuats (pàgs. 63-65 del llibre de Butler), mentre que, ben al contrari, Diamond junt amb un col·lega seu van ser els primers de tot el món a argumentar que aquestes cirurgies havien de ser desterrades tant pe motius mèdics com ètics. De la mateixa manera havia argumentat a bastament sobre el fet que les condicions d'intersexualitat són formes diferents de desenvolupament sexual, però no suposen cap desordre.
    • Butler, Judith, Undoing Gender. New York: Routledge, 2004 / 2015. Traducció al castellà: Deshacer el género, Barcelona, Paidós, 2006.
    • Colapinto, John (2001a). As Nature Made Him: The Boy Who Was Raised as a Girl. New York: HarperCollins, 2001 i 2006.
    • Diamond, Milton; Sigmundson, H. Keith (1997). "Sex Reassignment at Birth: Long-Term Review and Clinical Implications". Archives of Pediatrics and Adolescent Medicine. 151 (3): 298–304. doi:10.1001/archpedi.1997.02170400084015. University of Hawaii, 1997.