Accions

Funcionalisme

De Wikisofia

En general, tendència a donar explicacions funcionalistes, és a dir, basades a mostrar la funció que exerceixen les coses, o com funcionen les coses, en termes generalment de relacions de causa i efecte. Pot parlar-se d'un funcionalisme en els àmbits de l'estètica, de la lingüística, de la psicologia, i en els de la sociologia i l'antropologia cultural. En l'àmbit de l'estètica, designa la concepció que posa la bellesa en l'adaptació d'un element artístic a la funció que exerceix. L'«enfocament funcionalista» en lingüística entén l'estudi de la llengua com la investigació de les funcions exercides pels elements, termes, les classes i els mecanismes que intervenen en ella. Així fa, per exemple, el cercle de Praga.


Funcionalisme en psicologia i en filosofia de la ment

En l'àmbit de la psicologia designa dos corrents psicològics diferents. Ambdues interpreten també els fenòmens i processos psicològics en la seva relació amb el tot i tenint en compte la interdependència amb altres fenòmens, però les seves perspectives són essencialment diferents. Es distingeix entre la psicologia funcionalista, de finals del segle XIX i començaments del XX, i el funcionalisme psicològic contemporani, lligat a la filosofia de la ment, a la intel·ligència artificial, a les neurociències i a les ciències cognitives. Des d'aquesta última perspectiva, i davant el problema de la relació ment-cos, el funcionalisme psicològic representa una orientació contrària a la de l'antic conductisme, en la mesura que sosté que la ment és necessària per a l'explicació de la conducta externa, i el seu punt de partida és que els fenòmens mentals són estats mentals interns, que s'expliquen segons les causes que els provoquen, els efectes que tenen sobre la conducta i les relacions que estableixen entre ells mateixos. Es distingeix així mateix de les teories materialistes de la ment, o teories de la identitat ment-cervell, en tant que un estat mental o un procés mental no s'identifica simplement amb un estat físic-cerebral, sinó que representa un estat funcional de l'organisme.

Hilary Putnam i Jerry Fodor són els seus principals representants, encara que ambdós han evolucionat en les seves visions i Putnam va acabar combatent-lo.

Hilary Putnam

Putnam (Psychological Predicates, 1967) recorre a la noció d'autòmat probabilístic i de màquina de Turing per a explicar la seva manera d'entendre el terme funció, que identifica amb el d'organització funcional d'un sistema. Fodor (Psychological Explanation, 1969) destaca l'error de perspectiva del reduccionisme materialista, que s'interessa més per saber de què estan fets el que considerem processos mentals, que per saber el paper que exerceixen tals processos mentals dins de l'organisme considerat com un tot.

En les seves últimes obres Putnam, sense renunciar completament al funcionalisme, es decanta per a subratllar la importància del mitjà en els processos mentals: sociofuncionalisme.


(Veg. psicologia funcionalista i funcionalisme psicològic). Vegeu un text crític de Ned Block: Què és el funcionalisme?


Funcionalisme en sociologia i en antropologia cultural

En sociologia, el funcionalisme explica les institucions socials mostrant les funcions que realitzen; les funcions són aquí les conseqüències que se segueixen de tals institucions. Es considera que la societat està formada per un conjunt de sistemes socials, que s'estudien en termes de relacions d'una part amb una altra de la societat o amb tota la societat. L'anàlisi funcionalista, inspirat en un model biològic, va ser introduït en sociologia per Emile Durkheim, a França, i Herbert Spencer, a Anglaterra. En l'antropologia cultural el funcionalisme ha estat un enfocament metodològic que emfatitza la part que cada unitat cultural exerceix en la totalitat d'una cultura determinada.


Aquest terme va ser encunyat per Bronislaw Malinowski (1884-1942), per a definir la seva concepció de l'antropologia, en oposició a l'evolucionisme cultural. Segons ell, cada cultura està constituïda per una sèrie de trets integrats dins d'un sistema total, de manera que cadascun d'aquests trets particulars o parts guarden una relació amb el tot. Així, cada cultura corresponent a una determinada societat constitueix un conjunt coherent i orgànic en el qual cada element, o tret, serveix a la funció del conjunt. Cadascuna de les parts pot tenir la seva pròpia forma específica (una eina de conreu, un arc, un atuell, una forma de contracte matrimonial, una subvenció cultural, o una llança, per exemple), però cap d'aquestes parts o elements culturals existiria com a unitat aïllada, sinó que cadascuna d'elles ocupa un determinat paper dins de la totalitat de la cultura de la qual és part. D'aquesta manera, interpretar un fet o tret cultural suposa interpretar-ho com un fenomen social que ha d'explicar-se en funció del que aporten al conjunt de la cultura i la societat. La manera de relacionar-se cadascuna de les diferents parts, així com les seves influències mútues, constitueixen l'estructura de la cultura. L'aportació de cada part al sistema constitueix la seva funció. Així, a través de les categories de forma, estructura i funció, el funcionalisme, fa especial recalcament en la dinàmica interna d'una cultura, i considera la funció com el principi organitzador. Els funcionalistes distingeixen també entre el treball de l'etnògraf (que descriu els aspectes parcials d'una cultura) i el de l'etnòleg (que crea una síntesi funcional i interpreta les dades etnogràfiques sobre la base de les nocions de forma, estructura i funció) (veg. funció).

Aquest corrent funcionalista inaugurat per Malinowski va ser seguida també, amb certes matisacions, per F. Boas (1858-1942) i R. Radcliffe Brown (1881-1955), encara que aquest autor va generalitzar el funcionalisme fins a convertir-lo en una forma d'estructuralisme. De vegades, també es consideren funcionalistes els membres de l'escola sociològica francesa, com M. Mauss i I. Durkheim.

D'una banda, el funcionalisme de Malinowski va contribuir decisivament a una millora del treball de camp dels etnòlegs, que a partir de la metodologia funcionalista van tenir especial cura en la recol·lecció de les seves dades. Però, d'altra banda, aquest enfocament presenta problemes epistemològics importants. El principal d'ells és el de saber (i validar) si s'han interpretat adequadament les funcions dels trets culturals i institucions. A més, el funcionalisme de Malinowski mantenia una forta inclinació antihistoricista (recordem que va sorgir com a reacció contra l'evolucionisme cultural), i –sota la influència de Durkheim–, no acceptava la concurrència d'explicacions d'índole psicològica.

Robert K. Merton
Robert King Merton (1910 - 2003), un dels fundadors de la sociologia de la ciència, va criticar aquesta forma absoluta de funcionalisme. En el seu lloc, va proposar un funcionalisme relativitzat caracteritzat per aplicar-se, més que a elements culturals o socials, a conseqüències observables, o conseqüències objectives (una necessitat funcional s'interpreta no com un fi que ha d'aconseguir-se, sinó com una conseqüència que guarda correspondència objectiva amb les necessitats de l'organisme social). Dels fets socials, s'estudien, per tant, les seves conseqüències en relació amb el grup més ampli de la societat.

L'estructural-funcionalisme de Merton desenvolupa nous enfocaments de la noció de funció: eufunció i disfunció, funció latent i funció manifesta. Les eufuncions són aquelles conseqüències observables que contribueixen al funcionament de la societat. Les disfuncions, en canvi, l'obstaculitzen o pertorben. Les funcions manifestes són aquelles conseqüències objectives l'aportació positiva de les quals a la societat és compresa i desitjada. Les funcions latents no són ni desitjades ni admeses. La majoria de sociòlegs funcionalistes segueixen en l'actualitat la correcció del funcionalisme feta per R. Merton.