Accions

Feminisme

De Wikisofia

 En sentit ampli, el conjunt d'esforços, sorgits específicament durant els segles XIX i XX, en pro de l'emancipació de la dona i de la igualtat de drets en tots dos sexes. El terme comença a usar-se com a neologisme a França (Charles Fourier, en 1837), d'on passa als països anglosaxons com womanism, per a aplicar-se en general als moviments de reivindicació empresos per la dona. A Espanya, el terme apareix cap a 1899 en un llibre d'Adolfo Posada, titulat Feminisme.

El concepte de feminisme es va divulgar al segle XIX, gràcies sobretot als escrits de Ch. Fourier, per a qui el grau d'emancipació de la dona representa una mesura de l'emancipació general de tota la societat. Com a moviment social, el moviment feminista lluita per la superació del domini masculí sobre la dona i la corresponent transformació de les relacions socials quotidianes i estructurals, tradicionalment dominades pels homes amb supòsits jeràrquics. El feminisme, com a moviment, forma part, juntament amb els moviments estudiantils i de protesta dels anys seixanta, dels anomenats «nous moviments socials». Com ideologia, suposa d'una banda, la denúncia de l'opressió i explotació del sexe femení pel masculí, o de la dona per l'home, així com de tota forma de discriminació pel gènere i d'expressió social de patriarcat, tradicionalment admesos per la societat i, per l'altre, el convenciment implícit o explícit que la lluita per la igualtat de drets i l'autonomia de la dona és una causa justa. D'aquí deriva la lluita per l'alliberament de la dona contra la idea que els rols socials i la distribució del treball siguin els que es consideren «propis de cada sexe», i la creença, pròpia d'èpoques passades de la història de la humanitat dominades pel criteri de l'home, o també de l'actualitat, en formes més o menys encavalcades, que tal assignació sigui alguna cosa «natural».

La història del feminisme abasta dos grans períodes. El primer, denominat amb el terme de «primera ona», s'estén de 1860 a 1920, és gairebé un fenomen exclusiu dels Estats Units i Gran Bretanya i està representat pels moviments de dones que lluiten per la igualtat de drets: les sufragistes. El segon període, el feminisme anomenat de la «segona ona», sorgeix a la fi dels anys seixanta i s'estén per Europa; representa un canvi qualitatiu respecte de l'anterior –encara que gira també inicialment entorn del dret del vot– i adquireix una major força organitzativa. En el reforçament del feminisme d'aquesta segona fase té molt a veure la independència econòmica adquirida per les dones en aquesta època i el seu major nivell educatiu.

Mary Wollstonecraft

El feminisme modern, entès com un moviment que uneix a les dones entorn de la lluita per la igualtat entre els sexes, comença amb el sufragisme, o lluita pel dret al vot de la dona, i té la seva carta fundacional en la convenció coneguda com a «Declaració de Sèneca Falls», de l'estat de Nova York, en els Estats Units, en 1848. Després de la Guerra de Secessió, les sufragistes es radicalitzen i organitzen de forma independent de les ideologies polítiques i s'agrupen constituint l'Associació Nacional pro Sufragi de la Dona (1868), branca radical en la qual exerceix un papi important Elisabeth Cady Stanton (1815-1902), i l'Associació Americana pro Sufragi de Dona (1869), branca més moderada en la qual destaca Lucy Stone (1818-1893); ambdós corrents es reunifiquen en la National American Suffrage Association, en 1890. A part del text fundacional de Seneca Falls, el llibre A Vindication of the Rights of Women [Vindicació dels drets de la dona] (1792), així com la figura de la seva autora, Mary Wollstonecraft, poden considerar-se veritables antecedents del pensament feminista. A Anglaterra, l'important assaig de John Stuart Mill, The Subjection of Women [La subordinació de les dones] (1869), dóna una nova embranzida i una nova fonamentació doctrinal al pensament feminista, vinculant-ho al liberalisme. Un text anterior, a causa d'Olympe de Gouges (1748-1793), Els droits de la femme et de la citoyenne (1791), constitueix un autèntic manifest d'inspiració rousseauniana, en els temps de la Revolució Francesa, que reivindica el dret al vot de la dona, la igualtat de drets, la llibertat d'opinió i expressió i la substitució del matrimoni per un contracte social.

Els Estats Units van reconèixer el dret al vot de la dona en 1920; a Gran Bretanya, on van sorgir organitzacions sufragistes similars a les americanes (Unió Nacional de Societats per al Sufragi de les Dones), relacionades també amb el rearmament moral, aquest dret va ser reconegut en 1928. A Espanya, el sufragi universal es va obtenir en 1931, durant la Segona República, encara que després va ser eliminat per la guerra i la dictadura de Franco. La Institució Lliure de l'Ensenyament (1875), d'inspiració krausista, va promoure l'educació de la dona i va afavorir indirectament el sorgiment d'idees feministes; les iniciadoras del feminisme espanyol són, no obstant això, Emilia Pardo Bazán i Concepción Arenal.

Després de la Segona Guerra Mundial sorgeix un nou feminisme, que vincularà la ideologia d'aquest moviment amb el pensament socialista (en les seves diverses formes de socialisme utòpic, anarquisme, libertarisme o marxisme), que ja havia exercit anteriorment la seva influència a través sobretot del text d'Engels L'origen de la família, la propietat i l'Estat (1884). Textos fundacionals, significatius en un primer moment d'aquest nou feminisme de «segona ona», són: El segon sexe (1949), de Simone de Beauvoir, considerés l'obra fonamental del discurs feminista, i, La mística de la feminitat (1963), de Betty Friedan, fundadora de l'Organització Nacional de Dones (1966). A aquests cal afegir obres alguna cosa posteriors, però igualment fites fonamentals de la literatura feminista: La dialèctica del sexe, de Shulamith Firestone (1970), L'eunuc femella, de Germaine Greer (1970), La condició de la dona, de Juliet Mitchell (1971), Política sexual, de Kate Millet (1971), La política de l'alliberament de la dona, de Jo Freeman (1975), (sense oblidar l'anterior Tres guineas, de Virginia Woolf, 1938).

Des de finals dels anys seixanta els feminismes ofereixen molt diverses i variades tendències, i es distingeix entre feminisme acadèmic, cultural, liberal, lèsbic, radical, psicoanalític, social, etc.; cadascun d'ells atribueix a una diferent causa la raó del domini de l'home sobre la dona. El tema central del feminisme dels anys setanta gira entorn de la igualtat de drets entre tots dos sexes, mentre que la reivindicació de la legalització de l'avortament es converteix en un dels motius fonamentals de les mobilitzacions feministes. Els sociòlegs redueixen a quatre les aspiracions comunes de les feministes occidentals: igualtat de salari, educació i oportunitats, llibertat de contracepció i d'avortament i facilitat de guarderies; de fet aquestes són les reivindicacions reclamades, en 1971, per la primera de les grans manifestacions promogudes pel moviment feminista britànic a Londres. A Gran Bretanya, l'avortament es legalitza en 1967, i aquest mateix any es funda el Women's Liberation Movement i, en 1970, el Comitè Nacional de Coordinació dels grups del moviment d'alliberament de la dona; en 1975, entren en vigor la Sex Discrimination Act i la Equal Pay Act, que reconeixen la igualtat absoluta de tots dos sexes.

Simone de Beauvoir

Per aquests mateixos anys sorgeixen en diversos països europeus moviments feministes organitzats: en 1970, es funda a Itàlia el Movimento di Liberazione della Donna i el Parlament aprova la llei de divorci. A França, i per les mateixes dates, sorgeix el Mouvement de Libération des Femmes. En aquest país, l'abril de 1971, Simone de Beauvoir, Jeanne Moreau i Marguerite Dures signen, juntament amb uns centenars de feministes, un manifest amb el qual reclamen la legalització de l'avortament; en 1974, el Parlament francès aprova la nova llei de l'avortament, presentada per la diputada Simone Veil. Igual tipus de reivindicacions s'estenen per altres països: a Alemanya federal, el moviment Aktion 218 demana la legalització de l'avortament; a Àustria, apareix Acció de Dones Independents, amb iguals demandes. A Itàlia, en 1975, se celebra la primera conferència nacional sobre l'avortament, organitzada pel moviment feminista i el Partit Radical.

A Espanya, el feminisme de la «segona ona», iniciat a Europa a la fi dels seixanta i començaments dels setanta, va trobar una molt ràpida repercussió. En 1975, del 6 al 9 de desembre, se celebren a Madrid les «Primeres Jornades per l'Alliberament de la Dona» –fet que representa la presentació pública del moviment feminista a Espanya– i, en 1976, a Barcelona, «Les Primeres Jornades Catalans de la Dona», celebrades ambdues en èpoques de ràpids canvis i grans esperances. L'advocada i periodista d'esquerres, Lidia Falcón, funda en 1976 la revista «Vindicació Feminista» i en 1977 el Partit Feminista. La Constitució de 1978 estableix el principi de no discriminació pel sexe. Aquest mateix any es despenalitzen els anticonceptius, s'aprova la llei de divorci l'abril de 1981 i, en 1983, el govern socialista presenta al Parlament la llei de despenalització de l'avortament. Aquest mateix any es crea l'Institut de la Dona.

D'entre les diverses orientacions dels grups feministes destaquen el feminisme radical i el feminisme socialista. El primer, forma predominant en els EUA, lligat a l'origen al moviment antiracista, es caracteritza per veure en el patriarcat, o la societat patriarcal, l'origen de la desigualtat i l'opressió i la font de qualsevol altra forma de dominació; tendeix al «separatisme» de la dona i a l'autonomia i exclusivitat de la cultura femenina: el feminisme com a diferència. Kate Millet, autora de Flying i de Política sexual, és una de les ideòlogues radicals més influents del feminisme radical en els EUA A Europa, Luz Irigaray (Blaton, Bèlgica 1930) és una de les pensadores més importants del femení com a «diferència sexual»: la relació que pot establir-se entre el femení i el pensament de la diferència és anàloga a la relació que s'estableix entre el masculí i la identitat. El feminisme social, per part seva, aprofundeix les seves arrels en el marxisme, critica i veu l'origen de la desigualtat i de l'opressió en la classe social, que relaciona dialècticament amb el concepte de gènere: l'opressió i subordinació de la dona respecte de l'home es deu a una dinàmica d'opressió subjacent en l'estructura social. El moviment ideològic anomenat de la «Nova esquerra» (l'expressió «New Left» va ser encunyada pel sociòleg americà Charles Wright Mills-, nascut també en els EUA, ha donat expressió a diverses formes de neofeminisme. El feminisme cultural dels anys setanta, derivat del feminisme radical americà, veu en la sexualitat de la dona (sexe i capacitat de procrear) –amb una orientació tant biologicista com psicologicista– l'objecte de desig i domini de la societat en el sistema patriarcal. Enfront d'això, la «revolució de la dona» suposa un canvi en les relacions de poder. El feminisme ecopacifista i l'ecofeminisme, variants del feminisme cultural o del radical, reivindiquen l'alliberament de la dona des de col·lectius influïts per les idees pacifistes i antimilitaristes o ecologistes. A grans trets i de manera esquemàtica, s'estableix la distinció general entre feminismes de la igualtat, inspirats en ideologies d'esquerra i feminismes de la diferència, que insisteixen en l'escissió que suposen en la humanitat els dos vessants de la diferenciació sexual.

El feminisme, en les seves diferents formes, és considerat per la sociologia, no només una lluita per un alliberament psicològic i desemmascaradora dels rols socials assignats a cada gènere, sinó també una força poderosa de transformació social.


Book3.gif Bibliografia