Accions

Autor

Nelson Goodman

De Wikisofia

Goodman.jpg

Avís: El títol a mostrar «Nelson Goodman» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Goodman, Nelson».

Filòsof americà nascut a Massachusetts el 7 d'agost de 1906, d'orientació analítica i fenomenista. Va ocupar la càtedra del Departament de Filosofia de la Universitat Harvard. Casat amb una pintora, va compaginar les seves investigacions filosòfiques amb la seva dedicació al món de l'art. Els seus escrits sobre qüestions de teoria del coneixement, filosofia del llenguatge i filosofia de la ciència han exercit una considerable influència. Va morir el 25 de novembre de 1998.

En una de les seves aportacions més conegudes planteja el que es coneix amb el nom de «nou problema de la inducció» (veg. text sobre el predicat «verlau») o també «paradoxa de Goodman», pertanyent juntament amb la de Hempel, a les paradoxes de la confirmació, que presenta en la seva obra Fact, Fiction and Forecast [1].

Conjuntament amb Stanislaw Lesniewski, Goodman és el fundador de la variant contemporània del nominalisme. El nominalisme de Goodman va ser impulsat bàsicament per consideracions ontològiques referides, sobretot, al fonament de les matemàtiques i de la lògica que havia experimentat dues crisis: 1) la crisi de la teoria de conjunts com a fonament de les matemàtiques, que a partir de l'any 1933 havia estat desacreditada per Russell i Whitehead com el seu únic fonament, i 2) la crisi del programa formalista de David Hilbert, que a partir de 1936, amb el teorema de Gödel, també s'havia vist insuficient per reconstruir aquest fonament a partir d'axiomes lògics.

Durant bastant temps Goodman i Quine van col·laborar estretament i ambdós van escometre la crítica a les formulacions platòniques (on el terme "platòniques" es refereix, en aquest context, a l'ús de termes com classes, nombres, propietats i relacions; en definitiva, tot allò que no sigui concret), per desenvolupar unes reduccions nominalment acceptables. Els exemples més senzills i les seves resolucions són ben conegudes avui. "La classe A està inclosa a la classe B" es pot representar com "Tot el que és un A és un B" (on "A" i "B" representen els predicats adequats, en lloc de les classes). La "classe C té dos membres", o "el nombre de Cs és 2", es representa com "Hi ha dos Cs ", i es formalitzen com:

[math]\exists x \exists y (x\neq y\wedge \forall z(Cz\equiv (z=x\vee y=y)))[/math]


A partir d'aquí, i de desenvolupaments posteriors, Goodman i Quine construeixen una sintaxi per al llenguatge de la teoria de conjunts i una teoria de la prova basada en el "càlcul d'individus". La llarga col·laboració de Goodman amb Quine[2], en la qual els dos autors van mostrar les dificultats de la fonamentació de la lògica i les matemàtiques, va conduir, per una part, a Quine a abandonar els dispositius ad hoc que distingien les matemàtiques de la ciència (de manera que la filosofia de les matemàtiques i la filosofia de la ciència es van fusionar en una forma quasi-empirista), i, per altra part, i a partir de 1951 Goodman[3], va desenvolupar i revisar la seva primera versió del càlcul Goodman-Leonard[4] i va crear un "càlcul dels individus" que és el punt de partida de la variant nord-americana de la mereologia.


També va fer notables contribucions a la teoria de la confirmació d'hipòtesi, a l'estudi dels condicionals contrafàctics i a la teoria relativista de la «construcció de mons», que va desenvolupar en la seva obra de 1978 Ways of Worldmaking [Maneres de fer mons]. En aquesta obra assenyala, des d'un cert relativisme, que el món de les nostres vivències i percepcions és diferent del món fisicalista dels àtoms, partícules i camps, com és diferent del món pictòric romàntic o és diferent del món musical barroc, per exemple. El món perceptiu és una versió distorsionada dels fets físics, com el físic és una versió artificiosa dels fets percebuts o dels qualia. Tanmateix, això no suposa un relativisme absolut, ja que en tots els mons hi ha criteris de correcció (millor que criteris de veritat). Amb aquesta posició Goodman s'oposa al realisme ingenu que creu que el món està estructurat per si mateix i que ens limitem a descobrir els seus entramats, com si aquesta estructura fos plenament independent de les nostres construccions conceptuals.


El meu relativisme sosté que hi ha moltes versions-del-món correctes, algunes d'elles en conflicte amb les altres, però insisteix en la distinció entre versions correctes i incorrectes. El nominalisme, deixant completament oberta la qüestió de l'elecció del seu fonament, imposa una restricció sobre com es pot construir una versió correcta a partir d'un fonament. Una versió correcta ha d'estar ben feta i per al nominalisme això requereix la construcció de totes les entitats com a individus.[5]


La filosofia de Goodman és anti-fundacionalista i irrealista. L'anti-fundacionalisme és una característica del seu treball sobre la inducció, la metafísica, la lògica i fins i tot de la seva concepció dels llenguatges de l'art, desenvolupant una forma de relativisme i d'irrealisme que insisteix què hi ha sistemes de representació cognitivament tant o més valuosos que les ciències com els llenguatges de l'art. El seu antifundacionalisme és, tant una reafirmació que no hi ha cap substrat per al coneixement, com la concepció segons la qual no hi ha objectes ontològics fonamentals, que no hi ha principis lògics fonamentals, i que no hi ha sistemes de representació privilegiats.[6] El nominalisme de Goodman no rebutja tots els objectes abstractes: a The Structure of Appearance, accepta els qualia com a objectes abstractes, alguns dels quals, diu, són universals. El nominalisme de Goodman, des de L'estructura de l'aparença en endavant és un rebuig de l'ús de conjunts (i objectes construïts a partir d'ells), i no un rebuig general a tots els universals o detalls abstractes. Igualment Goodman també es nega a reconèixer propietats i altres objectes no extensionals degut a al seu estricte requisit d'extensionalitat. En sentit estricte, però, el nominalisme per Goodman consisteix en la negativa a utilitzar termes de classe en un sistema constructiu.


Per altra part, pel que fa al seu irrealisme, diu Goodman:


«l'irrealisme no sosté que tot sigui irreal, o fins i tot que alguna cosa ho sigui, però considera que el món es dissol en les versions i que les versions fan mons; proporciona una ontologia evanescenet i s'ocupa d'investigar allò que converteix en correcta a una versió i fa que un món estigui ben construït»[7].


Nelson Goodman insisteix que el seu irrealisme no nega les pretensions de veritat de les teories científiques i epistemològiques en general (inclosos els sistemes filosòfics que s'ocupen de la realitat). Certament, les teories conformen de manera metòdica conjunts d'hipòtesis, afirmacions i contrastacions que fan vertaders o falsos els seus postulats sobre el món (o, com diu Goodman, sobre cert món). Però al mateix temps aquesta construcció teòrica és també una construcció de la veritat. Aquesta construcció de la veritat de les teories implica una disposició de les seves assercions i una vasta filigrana d'entramats retòrics que realitzen desplaçaments, síntesi, conjuncions i disjuncions, generalitzacions, particularitzacions, etcètera, que, afirma Goodman, no difereixen de les que realitza l'art al moment de crear els seus mons.


La ciència no és l'únic camí que condueix al progrés del coneixement. La pràctica, la percepció i les diferents arts constitueixen igualment mitjans per obtenir coneixement i formar-se una idea d'alguna cosa. L'opinió ingènua segons la qual la ciència busca la veritat, mentre que l'art busca la bellesa, és errònia en molts sentits. La ciència busca els principis més importants, significatius i aclaridors, rebutjant freqüentment veritats trivials o complicades en excés, en favor de potents aproximacions unificadores. I l'art, de la mateixa manera que la ciència, proporciona la comprensió de noves afinitats i contrastos, fa desaparèixer categories usuals per establir noves organitzacions, així com visions noves dels mons que habitem.[8])


Aquestes estretes relacions que existeixen entre la construcció epistemològica de les teories i l'estètica, condueixen, des de la perspectiva de Goodman, a redirigir el tema del coneixement a la construcció dinàmica de la veritat. Les teories donen versions del món i, en fer-ho, construeixen un món amb les seves pròpies determinacions de la bivalència vertader - fals; ja que "el que hi ha consisteix en el que fem"[9]. Així mateix, "És evident que podem fer que les estrelles ballin, així com Galileu i Bruno van fer que la Terra es mogués i el sol romangués quiet, sense necessitat de recórrer a cap força física, sinó a la creació verbal"[10]. Més encara:" l'activitat de fer mons ... no és un fer amb les mans, sinó un fer amb les ments, o millor amb els llenguatges o altres sistemes de símbols ".[11]

L'obra on desenvolupa en extens la seva teoria dels símbols és Llenguatges de l'Art[12], obra en la qual Goodman declara recollir les aportacions que van fer teòrics com Peirce, Cassirer, Morris o Langer, però que ell orienta vers l'anàlisi dels símbols en funció de l'ús cognitiu que en fem. En la seva anàlisi de l'art Goodman no pretén dir "què és art?" (intentant determinar les qualitats estètiques de l'objecte artístic), sinó que vol investigar "quan és art?" i estudiar les característiques simbòliques que proporcionen el coneixement característic d'aquest objecte. D'aquesta manera vol evitar caure en falsos dilemes i falses distincions entre coneixement científic i estètica ja que per Goodman, ambdues disciplines no són sinó mitjans complementaris de configurar i entendre el nostre món.

Malgrat les diferents tradicions de les què procedeixen, hi ha elements comuns entre la filosofia de Goodman i la de Jacques Derrida. Ambdós qüestionen la tradició segons la deconstrucció (Derrida) i el nominalisme (Goodman), seguint la doble perspectiva del joc de les diferències i de l'ordre en el cas de Derrida i del múltiple (la multiplicat de mons) en el cas de Goodman. Ambdós també tenen una semblant concepció de la veritat. [13]


Veg. constructivisme


Obres de Nelson Goodman

  • The Structure of Appearance, tercera edició (1977) D. Reidel Publishing Co. (primera edició, 1951).
  • Fact, Fiction, and Forecast, quarta edició (1983) Harvard University Press (primera edició, 1954).
  • Languages of Art, segona edició, (1976) Hackett Puhlishing Co. (primera edició, 1968).
  • Problems and Projects, Hackett Puhlishing Co., 1972.
  • Ways of Worldmakin, segunda reimpresión (1981) Hackett Publishing Co. (primera edición, 1978).
  • Of Mind and Other Matters, Harvard University Press, 1984.

Traduccions al castellà

  • Los lenguajes del arte. Una aproximación a la teoría de los símbolos, Paidós, Barcelona 2010 (Barcelona, Seix Barral, 1974)
  • De la mente y otras materias, Visor, Madrid, 1995 /Antonio Machado, 1995.
  • Hecho, ficción i pronóstico, Síntesis, Madrid, 2004.
  • Maneras de hacer mundos, Visor, Madrid, 1990 / Antonio Machado, 2013.



  1. Hecho, ficción y pronóstico, Ed. Síntesis, 2004,1955
  2. N. Goodman i W.V. Quine, “Steps Toward a Constructive Nominalism”, Journal of Symbolic Logic, 12:105–22, 1947.
  3. Goodman, N., The Structure of Appearance, Harvard UP, 1951
  4. Nelson Goodman i Henry S. Leonard, "The Calculus of Individuals and Its Uses", Journal of Symbolic Logic, 1940, 5:45–55.
  5. De la mente y otras materias, Visor, Madrid, pàg.91.
  6. En aquest sentit s'ha dit que el programa de Goodman no és un contraposició al del neopositivisme de Carnap, sinó, en certa forma, una continuació d'aquest que desenvoluparia els famosos principis de tolerància de Rudolf Carnap (Carnap 1934): tolerància pel que fa a ontologia, als principis lògics i als sistemes de representació en general. Vegeu: https://plato.stanford.edu/entries/goodman/#MytGivExp
  7. vegeu, Nelson Goodman, De la mente y otras materias, Madrid: Visor, 1995, pàg. 57.
  8. Nelson Goodman, De la mente y otras materias, Madrid: Visor, 1995, p. 20.
  9. N. Goodman, De la mente y otras materias, p. 57.
  10. N. Goodman, De la mente y otras materias, p. 76.
  11. N. Goodman, De la mente y otras materias, pàg. 76.
  12. Languages of Art, Hacket, Indianapolis, 1976.
  13. Aurélien Barrau, Chaos multiples. Derrida et Goodman face à l'ordre et à l'un, París, Galilèe, 2017.