Accions

Bogeria

De Wikisofia

Locos.gif

En el seu ús general actual, és un terme psicològic que expressa alguna disfunció mental que comporta la pèrdua del judici o de la raó. També denota un estat d'exaltació o que excedeix l'ordinari. En aquest sentit la bogeria suposa una cosa extraordinària, lligada a l'arravatament, al furor i a l'entusiasme.

En el primer sentit, és a dir, com a pèrdua de la raó, la bogeria suposa també un procés d'estranyament, d'escissió o d'alienació i, en aquest aspecte, el boig és aquell que no és amo de si mateix. Entesa així, la bogeria és l'afecció de la ment, i el boig és el dement, o aquell que actua de forma incomprensible. Però la noció de bogeria entesa com a malaltia mental és tan ambigua que, en la pràctica psicoterapèutica i en les teories psicopatològiques, ha deixat d'usar-se. En el seu lloc, s'utilitza el terme grec mania, adjectivat. D'aquesta manera es parla d'una megalomania, de mania persecutòria , toxicomania, monomania, etc. A més de deixar-se d'usar per la manca de fonamentació que té qualificar sota un mateix títol les diverses disfuncions mentals, també s'ha prescindit del seu ús per altres dues raons: per a comportar un caràcter pejoratiu i perquè, a partir de la psicoanàlisi de Freud, la distinció entre bogeria i salut mental –nocions ambigües i poc definides– és difícil d'establir.

Però, tal com mostra la segona accepció d'aquest terme (lligada a l'extraordinari, a l'exaltació, a l'arravatament, entusiasme i furor), la noció de bogeria entesa com a malaltia no és l'única possible. De fet, en la història de la filosofia s'ha considerat des de diverses perspectives, no totes elles amb connotacions pejoratives. En primer lloc, s'ha parlat d'una bona bogeria, d'una bogeria d'origen diví entesa com a exaltació que condueix a la creació artística. D'aquesta manera, Plató ( 533d, Menó, 98b, Fedre 244a, 240-250) afirma que aquesta forma de bogeria és la base de la creació artística i, especialment, de la poesia, o la base de l'impuls amorós i la tendència cap al bell. En el Fedre, Plató parla de quatre sentits de la bogeria:

1r- la bogeria profètica,

2n- la bogeria purificadora (base de les purificacions i dels ritus d'iniciació),

3r- la bogeria poètica, fruit de la inspiració de les muses (vegeu la citació), i

4t- la bogeria amorosa que és pròpiament el fonament de l'impuls amorós o impuls d'Eros que aspira a la bellesa i a l'autèntic ser. Aquesta és, segons Plató, la quarta espècie de bogeria: «Quan un home percep la bellesa d'aquí sota i s'acorda de la bellesa veritable, a la seva ànima li creixen ales i desitja volar. Però en advertir la seva impotència, eleva com un ocell els ulls al cel, deixa a un costat les ocupacions del món i veu com li diuen insensat». En aquest cas, s'entén com una possessió d'un déu o d'un daimon, com el que «parlava» a Sòcrates (veg. text més ampli Fedre, 249-250 ).

També en el sentit d'una bogeria bona pensava Erasme en escriure el seu Encomium moriae o Elogi de la bogeria, encara que més aviat l'entenia com a simplicitat i amor a la vida. Sense la bogeria entesa com a tornada a la simplicitat no seria possible –afirma Erasme– pensar de forma sana: qui no sap prendre's les coses amb una mica de bogeria, diu, no sap viure. D'aquesta manera entén la bogeria com un bon sentit comú oposat a les alambinades concepcions dels teòlegs.

La bogeria també s'ha relacionat amb l'èxtasi místic i amb l'entusiasme creador derivat d'alguna inspiració. Des d'aquest punt de vista s'ha relacionat amb el geni. Artaud, Nerval, Van Gogh, Nietzsche o Hölderlin (que justament va escriure Empèdocles, o de la bogeria), són casos paradigmàtics d'aquesta relació. Ja Aristòtil havia sustentat que la base de la bogeria és l'excés de la bilis negra, la mateixa que, en proporcions adequades, està en l'arrel dels processos creatius.

En l'època moderna la noció de bogeria tendeix a entendre's en el primer dels sentits que hem assenyalat al començament, és a dir, com un enfosquiment de la raó deguda a alguna malaltia. És des d'aquesta concepció que el terme bogeria s'emparenta amb l'accepció del terme alienació, entès com a desdoblament del jo o estranyament de la personalitat.

D'altra banda, la bogeria s'ha entès també de vegades com a procedent d'un impuls irracional o desordre de les passions. Des d'aquesta perspectiva va ser contemplada pels filòsofs estoics, per als quals l'ideal del savi és l'apatia o absència de passions. Aquesta idea d'origen estoic va ser represa pels filòsofs del segle XVII, i la van unir a la noció moderna de les passions, d'aquesta manera va sorgir la idea de lligar la bogeria a un origen moral. Des d'aquesta perspectiva el boig podia passar a ser considerat un malalt moral. La unió d'aquesta perspectiva amb la qual considera la bogeria com una malaltia contrària a la «normalitat» (el que suposa l'acceptació prèvia d'una norma i un cànon de racionalitat), ha conduït, juntament amb una politització de la moral, a considerar al boig com un ser associal. Per això, en determinades societats altament repressives, en les quals s'identifica raó amb raó d'Estat, s'ha considerat com un boig el qui s'oposa a la política de l'Estat, convertint els manicomis en presons polítiques. En tant que la bogeria s'entengui lligada als «desordres» morals, el boig és considerat no només un malalt, sinó un depravat. D'aquí arrenca una tradició clínica, denunciada per Foucault i Deleuze, que condueix a la instauració de manicomis-presó. Segons Foucault el gran internament dels bojos és contemporani del racionalisme cartesià, i és l'equivalent a la segregació dels leprosos en l'edat mitjana. A partir dels inicis de la modernitat, la institució psiquiàtrica tanca i aparta a tots aquells que manifesten una conducta incompatible amb les normes socials metge-legals. Per això, sovint també es tancava als inadaptats a la família, al treball, així com als llibertins i als rodamons, juntament amb tots aquells el discurs dels quals s'apartés de les normes considerades racionals. De la seva teràpia, encaminada a la reinserció social, i generalment coactiva, s'encarreguen funcionaris representants de l'ordre: policies, psiquiatres o psicòlegs. Malgrat els intents reformadors de les institucions psiquiàtriques, efectuats a partir del segle XIX, la tendència a considerar al boig com un desviat es manté a partir de la consideració del punt de vista de l'ordre establert. En aquest sentit Foucault i Deleuze denunciaran també la tendència a la medicalització de tota la societat, amb la qual cosa la seva denúncia apunta al control mèdic-policial de tota la societat, que considera unes pautes de conducta com a normals i aparta fora de si tot el que aparegui com a diferent. A partir d'aquesta posició cap més aviat considerar la bogeria com una realitat antropològica, com l'altre de la raó.

En aquest sentit, cal entendre també el concepte de bogeria com s'entenia en determinades societats primitives, és a dir, com a estat que provoca que el subjecte que l'experimenta parli i es comporti de forma no ordinària, sense que això impliqui una connotació pejorativa sinó que, fins i tot al contrari, s'afirmi que els bojos revelen una altra veritat, en la mesura en què la raó apareix en ells interrogada per la seva negació.

D'altra banda, seguint a Deleuze i Foucault, si s'entén la bogeria com a forma extrema de l'alienació, es pot considerar com un rebuig de les normes socials «normals», com una protesta inconscient cap al discurs normatiu. Així, en tant que la bogeria és expressió d'un rebuig social, no hi ha per a ella solució purament psiquiàtrica, sinó que cal un canvi social. Aquesta és la posició que va adoptar el moviment de l'antipsiquiatria.