Marx: l'alienació religiosa
De Wikisofia
El fonament de la crítica irreligiosa és: l'home fa la religió; la religió no fa a l'home. I la religió és, ben entès, l'autoconsciència i l'autosentiment de l'home que encara no s'ha adquirit a si mateix o ja ha tornat a perdre's. Però l'home no és un ésser abstracte, agotnat fora del món. L'home és el món dels homes, l'Estat, la societat. Aquest Estat, aquesta societat, produeixen la religió, una consciència del món invertida, perquè ells són un món invertit. La religió és la teoria general d'aquest món, el seu compendi enciclopèdic, la seva lògica sota una forma popular, el seu punt d'honor espiritualista, el seu entusiasme, la seva sanció moral, el seu solemne complement, la seva raó general de consolació i justificació. És la fantàstica realització de l'essència humana, perquè l'essència humana manca de veritable realitat. La lluita contra la religió és, per tant, indirectament, la lluita contra aquell món que té en la religió la seva aroma espiritual.
La misèria religiosa és, d'una part, l'expressió de la misèria real, i, d'una altra part, la protesta contra la misèria real. La religió és el sospir de la criatura atabalada, l'estat d'ànim d'un món sense cor, perquè és l'esperit dels estats de coses mancades d'esperit. La religió és l'opi del poble.
La superació de la religió com la felicitat il·lusòria del poble és l'exigència de la seva aquesta real. Exigir sobreposar-se a les il·lusions sobre un estat de coses val tant com exigir que s'abandoni un estat de coses que necessita il·lusions. La crítica de la religió és, per tant, en germen, la crítica de la vall de llàgrimes que la religió envolta d'un halo de santedat. [...] La crítica no arrenca de les cadenes les flors imaginàries perquè l'home suporti les ombrívoles i escarides cadenes, sinó perquè se les sacsegi i puguin brollar les flors vives. La crítica de la religió desenganya a l'home perquè pensi, perquè actuï i organitzi la seva realitat com un home desenganyat i que ha entrat en raó, perquè giri entorn de si mateix i al seu sol real. La religió és solament el sol il·lusori que gira entorn de l'home mentre aquest no gira entorn de si mateix.
La missió de la història consisteix, doncs, una vegada que ha desaparegut el més enllà de la veritat, a esbrinar la veritat del més ençà. I, en primer lloc, la missió de la filosofia, que es troba al servei de la història, consisteix, una vegada que s'ha desemmascarat la forma de santedat de l'autoalienació humana, a desemmascarar l'autoalienació en les seves formes no santes. La crítica del cel es converteix en crítica de la terra; amb això, la crítica de la religió, en la crítica del dret; la crítica de la teologia, en la crítica de la política.
| Critica de la filosofía del derecho de Hegel, Grijalbo, México 1962, p. 21-22. |
Original en castellà
El fundamento de la crítica irreligiosa es: el hombre hace la religión; la religión no hace al hombre. Y la religión es, bien entendido, la autoconciencia y el autosentimiento del hombre que aún no se ha adquirido a sí mismo o ya ha vuelto a perderse. Pero el hombre no es un ser abstracto, agazapado fuera del mundo. El hombre es el mundo de los hombres, el Estado, la sociedad. Este Estado, esta sociedad, producen la religión, una conciencia del mundo invertida, porque ellos son un mundo invertido. La religión es la teoría general de este mundo, su compendio enciclopédico, su lógica bajo forma popular, su pundonor espiritualista, su entusiasmo, su sanción moral, su solemne complemento, su razón general de consolación y justificación. Es la fantástica realización de la esencia humana, porque la esencia humana carece de verdadera realidad. La lucha contra la religión es, por tanto, indirectamente, la lucha contra aquel mundo que tiene en la religión su aroma espiritual.
La miseria religiosa es, de una parte, la expresión de la miseria real, y, de otra parte, la protesta contra la miseria real. La religión es el suspiro de la criatura agobiada, el estado de ánimo de un mundo sin corazón, porque es el espíritu de los estados de cosas carentes de espíritu. La religión es el opio del pueblo.
La superación de la religión como la dicha ilusoria del pueblo es la exigencia de su dicha real. Exigir sobreponerse a las ilusiones acerca de un estado de cosas vale tanto como exigir que se abandone un estado de cosas que necesita de ilusiones. La crítica de la religión es, por tanto, en germen, la crítica del valle de lágrimas que la religión rodea de un halo de santidad. [...] La crítica no arranca de las cadenas las flores imaginarias para que el hombre soporte las sombrías y escuetas cadenas, sino para que se las sacuda y puedan brotar las flores vivas. La crítica de la religión desengaña al hombre para que piense, para que actúe y organice su realidad como un hombre desengañado y que ha entrado en razón, para que gire en torno a sí mismo y a su sol real. La religión es solamente el sol ilusorio que gira en torno al hombre mientras éste no gira en torno a sí mismo.
La misión de la historia consiste, pues, una vez que ha desaparecido el más allá de la verdad, en averiguar la verdad del más acá. Y, en primer lugar, la misión de la filosofía, que se halla al servicio de la historia, consiste, una vez que se ha desenmascarado la forma de santidad de la autoenajenación humana, en desenmascarar la autoenajenación en sus formas no santas. La crítica del cielo se convierte en crítica de la tierra; con ello, la crítica de la religión, en la crítica del derecho; la crítica de la teología, en la crítica de la política.