Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Universals, disputa dels»

De Wikisofia

m (bot: - individus, res hi ha d'universal + individus, no hi ha res d'universal)
m (bot: - idees exemplars, (tesi + idees exemplars (tesi)
 
(Hi ha 7 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren)
Línia 2: Línia 2:
 
Rep aquest nom el problema, clàssic en filosofia, de determinar quin tipus d'[[entitat|entitat]], o [[real|realitat]], els competeix als termes [[universals|universals]]. Què ''és'', en realitat, «humanitat»? Què ''és ''veritablement «home»? Després d'aquests interrogants, es troba com a teló de fons, la pregunta sobre quines classes de [[cosa|coses]] existeixen. Com de certes coses és obvi afirmar que existeixen, el problema es va centrar, teòricament, en aquelles l'existència de les quals o inexistència era problemàtic afirmar. [[Autor:Quine, Williard Van Orman|W.V.O. Quine]] formula una qüestió similar preguntant-se, en un conegut treballo, «sobre el que hi ha» <ref>W.V.O. Quine, ''Acerca de lo que hay'', en ''Desde un punto de vista lógico'', Ariel, Barcelona 1962, p. 25. </ref>. La resposta de [[Autor:Plató|Plató]] era: «les Idees existeixen»; la d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], que «existeixen substàncies compostes de matèria i forma».
 
Rep aquest nom el problema, clàssic en filosofia, de determinar quin tipus d'[[entitat|entitat]], o [[real|realitat]], els competeix als termes [[universals|universals]]. Què ''és'', en realitat, «humanitat»? Què ''és ''veritablement «home»? Després d'aquests interrogants, es troba com a teló de fons, la pregunta sobre quines classes de [[cosa|coses]] existeixen. Com de certes coses és obvi afirmar que existeixen, el problema es va centrar, teòricament, en aquelles l'existència de les quals o inexistència era problemàtic afirmar. [[Autor:Quine, Williard Van Orman|W.V.O. Quine]] formula una qüestió similar preguntant-se, en un conegut treballo, «sobre el que hi ha» <ref>W.V.O. Quine, ''Acerca de lo que hay'', en ''Desde un punto de vista lógico'', Ariel, Barcelona 1962, p. 25. </ref>. La resposta de [[Autor:Plató|Plató]] era: «les Idees existeixen»; la d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], que «existeixen substàncies compostes de matèria i forma».
  
Històricament, la polèmica sorgeix en el s. XI, en el si de l'[[escolàstica, escolasticisme|filosofia escolàstica]] medieval, però els seus antecedents històrics es troben en els comentaris de [[Autor:Porfiri|Porfiri]] (''Isagoge'') a Aristòtil, i en els comentaris de [[Autor:Boeci|Boeci]] a Porfiri. El primer planteja inicialment el problema: si els universals existeixen; si existeixen, existeixen separats de les coses o no; si existeixen separats de les coses, què són. Boeci -«últim dels romans»-, considerat el punt d'enclavament entre el món antic i el medieval, transmet les preguntes que van suscitar, en la ment dels medievals, l'existència separada de les [[Autor:Plató|formes platòniques]]. Les postures adoptades davant la qüestió, en temps medievals i en l'actualitat, són les tres següents:
+
Històricament, la polèmica sorgeix en el s. XI, en el si de la [[escolàstica, escolasticisme|filosofia escolàstica]] medieval, però els seus antecedents històrics es troben en els comentaris de [[Autor:Porfiri|Porfiri]] (''Isagoge'') a Aristòtil, i en els comentaris de [[Autor:Boeci|Boeci]] a Porfiri. El primer planteja inicialment el problema: si els universals existeixen; si existeixen, existeixen separats de les coses o no; si existeixen separats de les coses, què són. Boeci –«últim dels romans»–, considerat el punt d'enclavament entre el món antic i el medieval, transmet les preguntes que van suscitar, en la ment dels medievals, l'existència separada de les [[Autor:Plató|formes platòniques]]. Les postures adoptades davant la qüestió, en temps medievals i en l'actualitat, són les tres següents:
  
 
'''a)''''' Realisme extrem o platonisme'': l'afirmació que els universals existeixen realment, com les idees platòniques.
 
'''a)''''' Realisme extrem o platonisme'': l'afirmació que els universals existeixen realment, com les idees platòniques.
Línia 8: Línia 8:
 
'''b)''' ''Realisme moderat o conceptualisme'': l'afirmació que només existeixen com a entitats [[mental|mentals]] o conceptes, als quals en la realitat corresponen [[propietat|propietats]] de les coses.
 
'''b)''' ''Realisme moderat o conceptualisme'': l'afirmació que només existeixen com a entitats [[mental|mentals]] o conceptes, als quals en la realitat corresponen [[propietat|propietats]] de les coses.
  
'''c)''''' Nominalisme'': l'afirmació que els universals no són més que noms; només existeixen individus (i, si per ventura, per a la filosofia moderna, algunes entitats abstractes -les menys possibles-, com les [[classe (lògica)|classes]]).
+
'''c)''''' Nominalisme'': l'afirmació que els universals no són més que noms; només existeixen individus (i, si per ventura, per a la filosofia moderna, algunes entitats abstractes –les menys possibles–, com les [[classe (lògica)|classes]]).
  
 
El primer autor medieval que va opinar sobre la qüestió va ser [[Autor:Roscelin|Roscelin]], que va sostenir la tesi que els universals són només una «emissió de veu», accentuant que els [[predicables|predicables]] no són sinó sons, (''flatus vocis''),'' noms'' (fonemes). [[Autor:Abelard, Pere|Abelard]], deixeble primer de Roscelin i després de [[Autor:Champeaux, Guillem de|Guillem de Champeaux]], es va oposar tenaçment a la postura de realisme exagerat sostinguda per aquest últim. Per a Abelard, només existeix l'individual, i només les paraules poden ser universals; és el [[significat|significat]] el que els dóna universalitat.
 
El primer autor medieval que va opinar sobre la qüestió va ser [[Autor:Roscelin|Roscelin]], que va sostenir la tesi que els universals són només una «emissió de veu», accentuant que els [[predicables|predicables]] no són sinó sons, (''flatus vocis''),'' noms'' (fonemes). [[Autor:Abelard, Pere|Abelard]], deixeble primer de Roscelin i després de [[Autor:Champeaux, Guillem de|Guillem de Champeaux]], es va oposar tenaçment a la postura de realisme exagerat sostinguda per aquest últim. Per a Abelard, només existeix l'individual, i només les paraules poden ser universals; és el [[significat|significat]] el que els dóna universalitat.
  
El realisme moderat, inspirat en Aristòtil i [[Autor:Avicenna|Avicenna]], i el representant del qual més notable és [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]], sosté que els universals existeixen com [[forma|formes]] -essència, naturalesa- de les coses individuals. Aquesta postura suposa una elaborada teoria de  l'[[abstracció|abstracció]] i de la constitució de les coses per [[hilemorfisme|matèria i forma]], d'inspiració aristotèlica. El resultat és que l'universal no existeix separat de les coses, però existeix com [[essència|essència]] o naturalesa de cada cosa de la qual s'afirma: la «humanitat» no existeix separada; només existeix en la naturalesa de Pere, Joan i Anna. Pel mateix, l'universal és també un [[concepte|concepte]] abstracte, perquè pel seu mitjà coneixem ''el que són ''(''quo est'') els individus, els únics ''que són ''(''quod est''). A això s'uneix l'afirmació que els universals existeixen també en la ment divina, a manera d'[[arquetip|arquetips]], o idees exemplars, (tesi ja defensada per [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|sant Agustí]]), ordenats a la [[creació|creació]].
+
El realisme moderat, inspirat en Aristòtil i [[Autor:Avicenna|Avicenna]], i el representant del qual més notable és [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]], sosté que els universals existeixen com [[forma|formes]] –essència, naturalesa– de les coses individuals. Aquesta postura suposa una elaborada teoria de  l'[[abstracció|abstracció]] i de la constitució de les coses per [[hilemorfisme|matèria i forma]], d'inspiració aristotèlica. El resultat és que l'universal no existeix separat de les coses, però existeix com [[essència|essència]] o naturalesa de cada cosa de la qual s'afirma: la «humanitat» no existeix separada; només existeix en la naturalesa de Pere, Joan i Anna. Pel mateix, l'universal és també un [[concepte|concepte]] abstracte, perquè pel seu mitjà coneixem ''el que són ''(''quo est'') els individus, els únics ''que són ''(''quod est''). A això s'uneix l'afirmació que els universals existeixen també en la ment divina, a manera d'[[arquetip|arquetips]], o idees exemplars (tesi ja defensada per [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|sant Agustí]]), ordenats a la [[creació|creació]].
  
Al realisme s'oposa la nova lògica de [[Autor:Occam, Guillem d'|Guillem d'Occam]]. Igual com sostenien els nominalistes anteriors, no existeix res fora de la ment que sigui universal; tot el que existeix és individual. Per explicar, no obstant això, el coneixement, a més de crear una nova teoria del coneixement [[intuïció|intuïtiu]] del singular, crea una teoria lingüística dels termes lògics. Un terme, un nom, és una ''vox ''(veu), en el sentit de producte fonètic, o un ''sermo'', o ''vocabulum'', emissió de veu amb significat; aquest converteix una ''vox'' en un ''sermo''. El significat li arriba a un terme per la ''suppositio simplex ''[sobre aquesta teoria vegeu [[Autor:Occam, Guillem d'|Occam]]]: capacitat d'un terme per significar a molts individus concrets. La [[ment|ment]] posseeix la capacitat natural de convertir en signe de molts el que ha estat conegut intuïtivament com un objecte particular. Així, l'universal és només mental i, en els individus, no hi ha res d'universal o comú, de la mateixa manera que no hi ha «essències». A un universal de la ment només li correspon, d'una banda un ''nom ''i, per una altra, una col·lecció d'individus.
+
Al realisme s'oposa la nova lògica de [[Autor:Occam, Guillem d'|Guillem d'Occam]]. Igual com sostenien els nominalistes anteriors, no existeix res fora de la ment que sigui universal; tot el que existeix és individual. Per a explicar, no obstant això, el coneixement, a més de crear una nova teoria del coneixement [[intuïció|intuïtiu]] del singular, crea una teoria lingüística dels termes lògics. Un terme, un nom, és una ''vox ''(veu), en el sentit de producte fonètic, o un ''sermo'', o ''vocabulum'', emissió de veu amb significat; aquest converteix una ''vox'' en un ''sermo''. El significat li arriba a un terme per la ''suppositio simplex ''[sobre aquesta teoria vegeu [[Autor:Occam, Guillem d'|Occam]]]: capacitat d'un terme per a significar molts individus concrets. La [[ment|ment]] posseeix la capacitat natural de convertir en signe de molts el que ha estat conegut intuïtivament com un objecte particular. Així, l'universal és només mental i, en els individus, no hi ha res d'universal o comú, de la mateixa manera que no hi ha «essències». A un universal de la ment només li correspon, d'una banda un ''nom ''i, per una altra, una col·lecció d'individus.
  
Entre els filòsofs moderns es repeteixen les postures clàssiques dels escolàstics -que es redueixen en la pràctica a dues: realisme i nominalisme- en l'intent de respondre a la pregunta sobre «quines coses, de les quals parlem, existeixen»; qüestió, d'altra banda, relacionada amb els problemes del [[realisme científic|realisme científic]].
+
Entre els filòsofs moderns es repeteixen les postures clàssiques dels escolàstics –que es redueixen en la pràctica a dues: realisme i nominalisme– en l'intent de respondre a la pregunta sobre «quines coses, de les quals parlem, existeixen»; qüestió, d'altra banda, relacionada amb els problemes del [[realisme científic|realisme científic]].
  
 
Entre els autors realistes, cal esmentar a [[Autor:Peirce, Charles Sanders|Charles Sanders Peirce]], [[Autor:Frege, Gottlob|Gottlob Frege]], [[Autor:Moore, George Edward|George E. Moore]], [[Autor:Russell, Bertrand|Bertrand Russell]] i [[Autor:Carnap, Rudolf|Rudolf Carnap]], entre els principals. Entre els nominalistes, poden enumerar-se, també com a més significats, [[Autor:Wittgenstein, Ludwig|Ludwig Wittgenstein]], [[Autor:Austin, John Langshaw|John L. Austin]], [[Autor:Strawson, Peter Frederick|Peter F. Strawson]], [[Autor:Quine, Williard Van Orman|Willard Van Orman Quine]] i [[Autor:Goodman, Nelson|Nelson Goodman]] ([[Recurs:Armstrong, D.M.: nominalisme i realisme|veg. text]]).
 
Entre els autors realistes, cal esmentar a [[Autor:Peirce, Charles Sanders|Charles Sanders Peirce]], [[Autor:Frege, Gottlob|Gottlob Frege]], [[Autor:Moore, George Edward|George E. Moore]], [[Autor:Russell, Bertrand|Bertrand Russell]] i [[Autor:Carnap, Rudolf|Rudolf Carnap]], entre els principals. Entre els nominalistes, poden enumerar-se, també com a més significats, [[Autor:Wittgenstein, Ludwig|Ludwig Wittgenstein]], [[Autor:Austin, John Langshaw|John L. Austin]], [[Autor:Strawson, Peter Frederick|Peter F. Strawson]], [[Autor:Quine, Williard Van Orman|Willard Van Orman Quine]] i [[Autor:Goodman, Nelson|Nelson Goodman]] ([[Recurs:Armstrong, D.M.: nominalisme i realisme|veg. text]]).

Revisió de 17:11, 1 nov 2017

 Rep aquest nom el problema, clàssic en filosofia, de determinar quin tipus d'entitat, o realitat, els competeix als termes universals. Què és, en realitat, «humanitat»? Què és veritablement «home»? Després d'aquests interrogants, es troba com a teló de fons, la pregunta sobre quines classes de coses existeixen. Com de certes coses és obvi afirmar que existeixen, el problema es va centrar, teòricament, en aquelles l'existència de les quals o inexistència era problemàtic afirmar. W.V.O. Quine formula una qüestió similar preguntant-se, en un conegut treballo, «sobre el que hi ha» [1]. La resposta de Plató era: «les Idees existeixen»; la d'Aristòtil, que «existeixen substàncies compostes de matèria i forma».

Històricament, la polèmica sorgeix en el s. XI, en el si de la filosofia escolàstica medieval, però els seus antecedents històrics es troben en els comentaris de Porfiri (Isagoge) a Aristòtil, i en els comentaris de Boeci a Porfiri. El primer planteja inicialment el problema: si els universals existeixen; si existeixen, existeixen separats de les coses o no; si existeixen separats de les coses, què són. Boeci –«últim dels romans»–, considerat el punt d'enclavament entre el món antic i el medieval, transmet les preguntes que van suscitar, en la ment dels medievals, l'existència separada de les formes platòniques. Les postures adoptades davant la qüestió, en temps medievals i en l'actualitat, són les tres següents:

a) Realisme extrem o platonisme: l'afirmació que els universals existeixen realment, com les idees platòniques.

b) Realisme moderat o conceptualisme: l'afirmació que només existeixen com a entitats mentals o conceptes, als quals en la realitat corresponen propietats de les coses.

c) Nominalisme: l'afirmació que els universals no són més que noms; només existeixen individus (i, si per ventura, per a la filosofia moderna, algunes entitats abstractes –les menys possibles–, com les classes).

El primer autor medieval que va opinar sobre la qüestió va ser Roscelin, que va sostenir la tesi que els universals són només una «emissió de veu», accentuant que els predicables no són sinó sons, (flatus vocis), noms (fonemes). Abelard, deixeble primer de Roscelin i després de Guillem de Champeaux, es va oposar tenaçment a la postura de realisme exagerat sostinguda per aquest últim. Per a Abelard, només existeix l'individual, i només les paraules poden ser universals; és el significat el que els dóna universalitat.

El realisme moderat, inspirat en Aristòtil i Avicenna, i el representant del qual més notable és Tomàs d'Aquino, sosté que els universals existeixen com formes –essència, naturalesa– de les coses individuals. Aquesta postura suposa una elaborada teoria de l'abstracció i de la constitució de les coses per matèria i forma, d'inspiració aristotèlica. El resultat és que l'universal no existeix separat de les coses, però existeix com essència o naturalesa de cada cosa de la qual s'afirma: la «humanitat» no existeix separada; només existeix en la naturalesa de Pere, Joan i Anna. Pel mateix, l'universal és també un concepte abstracte, perquè pel seu mitjà coneixem el que són (quo est) els individus, els únics que són (quod est). A això s'uneix l'afirmació que els universals existeixen també en la ment divina, a manera d'arquetips, o idees exemplars (tesi ja defensada per sant Agustí), ordenats a la creació.

Al realisme s'oposa la nova lògica de Guillem d'Occam. Igual com sostenien els nominalistes anteriors, no existeix res fora de la ment que sigui universal; tot el que existeix és individual. Per a explicar, no obstant això, el coneixement, a més de crear una nova teoria del coneixement intuïtiu del singular, crea una teoria lingüística dels termes lògics. Un terme, un nom, és una vox (veu), en el sentit de producte fonètic, o un sermo, o vocabulum, emissió de veu amb significat; aquest converteix una vox en un sermo. El significat li arriba a un terme per la suppositio simplex [sobre aquesta teoria vegeu Occam]: capacitat d'un terme per a significar molts individus concrets. La ment posseeix la capacitat natural de convertir en signe de molts el que ha estat conegut intuïtivament com un objecte particular. Així, l'universal és només mental i, en els individus, no hi ha res d'universal o comú, de la mateixa manera que no hi ha «essències». A un universal de la ment només li correspon, d'una banda un nom i, per una altra, una col·lecció d'individus.

Entre els filòsofs moderns es repeteixen les postures clàssiques dels escolàstics –que es redueixen en la pràctica a dues: realisme i nominalisme– en l'intent de respondre a la pregunta sobre «quines coses, de les quals parlem, existeixen»; qüestió, d'altra banda, relacionada amb els problemes del realisme científic.

Entre els autors realistes, cal esmentar a Charles Sanders Peirce, Gottlob Frege, George E. Moore, Bertrand Russell i Rudolf Carnap, entre els principals. Entre els nominalistes, poden enumerar-se, també com a més significats, Ludwig Wittgenstein, John L. Austin, Peter F. Strawson, Willard Van Orman Quine i Nelson Goodman (veg. text).


___________________________________________________

  1. W.V.O. Quine, Acerca de lo que hay, en Desde un punto de vista lógico, Ariel, Barcelona 1962, p. 25.