Accions

Autor

Avicenna (Abû 'Alî a l'Husayn Ibn Sinâ)

De Wikisofia


AVICENA.jpg

Avicena3.gif
Avicena5.gif

(de l'àrab Abû 'Alî a l'Husayn Ibn Sinâ)

Filòsof i metge persa, nascut a Afshana, prop de Bujâra, que el seu nom els medievals pronunciaven «Aben Sina», fill d'un alt funcionari de la dinastia samaní; és un dels cims de la filosofia àrab. Nen precoç, al que es va donar una educació enciclopèdica –sabia gramàtica, geometria, física, medicina, dret i teologia–, a disset anys va ser portat a la cort on va guarir al príncep Nuh ibn Mansûr, i allí va poder disposar d'una gran biblioteca per als seus estudis. Segons explica en la seva Autobiografia, després de llegir quaranta vegades la Metafísica d'Aristòtil, només va arribar a entendre-la perquè va arribar a les seves mans Disseny de la metafísica, d'al-Fârâbî; a divuit anys coneixia ja tota la cultura de la seva època. Va exercir el càrrec polític de visir més d'una vegada, va ser metge de prínceps i va residir en moltes ciutats de l'Iran i va servir en diverses corts, però va trobar temps per a deixar una obra amb més de dos-cents títols. Destaca entre ells Cànon de medicina,obra d'enorme influència històrica, El llibre del judici imparcial, del que queden només fragments però que representava la seva lectura anotada de filòsofs anteriors en 20 volums, i sobretot El llibre de la curació, enciclopèdia en quatre parts: lògica, filosofia de la naturalesa, matemàtiques i metafísica, la seva obra més coneguda pels escolàstics cristians.

La traducció al llatí de part de les seves obres, en el s. XII, suposa un nou ingrés d'Aristòtil en occident, encara que en la versió que sol anomenar-se neoplatònica, i la renovació dels coneixements filosòfics que els escolàstics tenien de la filosofia grega. En la mateixa línia helenizante del-Fârâbî, desenvolupa els seus mateixos temes: reintrodueix la idea del «ser en tant que ser», d'Aristòtil, com a objecte de la metafísica i a ell deu l'occident cristià l'orientació «essencialista» de la filosofia que segueixen autors com Duns Escot; una concepció de l'ànima, que presagia la de Descartes, entesa com a substància immaterial que pot conèixer-se a si mateixa (com subratlla en el seu experiment mental de l'«home que vola», suspès en l'aire, amb els braços estesos i els ulls embenats: no té més coneixement de si mateix que el que existeix); la distinció entre essència i existència, entesa aquesta com a accident o qualitat d'aquella, en la qual Tomàs d'Aquino basarà la seva tercera via, o de la contingència. No és, doncs, d'estranyar que s'afirmi que Avicenna és el primer filòsof medieval que desenvolupa un sistema veritablement metafísic.


Vegeu avicenisme i filosofia àrab.