Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Raó»

De Wikisofia

(Es crea la pàgina amb «{{ConcepteWiki}} <small>(del llatí ''ràtio'', càlcul i, en sentit derivat, raó, explicació, justificació, argumentació, teoria)</small> És el terme amb...».)
 
 
(29 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 2: Línia 2:
 
<small>(del llatí ''ràtio'', càlcul i, en sentit derivat, raó, explicació, justificació, argumentació, teoria)</small>
 
<small>(del llatí ''ràtio'', càlcul i, en sentit derivat, raó, explicació, justificació, argumentació, teoria)</small>
  
És el terme amb que la tradició filosòfica llatina ha traduït el grec [[logos|''logos'']] ([[Grec::λόγος]]), que fonamentalment significa justificació o explicació (mentre que el ''logos'' que va passar a la tradició teològica va ser traduït com ''Verbum'': «Al principi ja existia la Paraula»: Joan 1,1). Bàsicament, el seu sentit ho determina la definició aristotèlica d'home com a «animal racional» ([[Recurs:Aristòtil: l'home, únic animal que té logos|veure text]]). Raó és, així, la característica definitòria que distingeix a l'home del ser vivent sensible (animal). L'expressió que utilitza [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] posseeix certa vaguetat que permet traduir-la també com a «animal dotat de llenguatge», o «animal que dóna raó de les coses»; la referència al [[llenguatge|llenguatge]] fa suposar, ja en el mateix Aristòtil, que la [[racionalitat|racionalitat]] humana té relació amb la naturalesa comunitària de l'home, raó per la qual és també un «animal social» o «animal polític» (''zoon politikon''). El poder adonar de les coses, perquè les hi comprèn i perquè es posseeix paraula per expressar-ho, apunta cap a la naturalesa social de la raó humana i a la característica interna de la raó, que consisteix en la comprensió d'alguna cosa que està més enllà del conèixer immediat del [[sensible|sensible]], per arribar a saber detodo això a través dels [[concepte|conceptes]], les [[idea|idees]] i els [[raonament|raonaments]]; això és, a través del [[pensament|pensament]]. Com a nucli de la racionalitat i expressió de la naturalesa humana, els diferents sistemes filosòfics han deixat en la seva manera d'entendre la raó la petjada peculiar de les seves idees centrals o problemes fonamentals.
+
És el terme amb què la tradició filosòfica llatina ha traduït el grec [[logos|''logos'']] ([[Grec::λόγος]]), que fonamentalment significa justificació o explicació (mentre que el ''logos'' que va passar a la tradició teològica va ser traduït com ''Verbum'': «Al principi ja existia la Paraula»: Joan 1,1). Bàsicament, el seu sentit el determina la definició aristotèlica d'home com a «animal racional» ([[Recurs:Aristòtil: l'home, únic animal que té logos|veg. text]]). Raó és, així, la característica definitòria que distingeix a l'home del ser vivent sensible (animal). L'expressió que utilitza [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] posseeix certa vaguetat que permet traduir-la també com a «animal dotat de llenguatge», o «animal que dóna raó de les coses»; la referència al [[llenguatge|llenguatge]] fa suposar, ja en el mateix Aristòtil, que la [[racionalitat|racionalitat]] humana té relació amb la naturalesa comunitària de l'home, raó per la qual és també un «animal social» o «animal polític» (''zoon politikon''). Poder donar compte de les coses, perquè hom les comprèn i perquè posseeix paraules per a expressar-ho, apunta cap a la naturalesa social de la raó humana i a la característica interna de la raó, que consisteix en la comprensió d'alguna cosa que està més enllà del conèixer immediat del [[sensible|sensible]], per a arribar a saber de tot això a través dels [[concepte|conceptes]], les [[idea|idees]] i els [[raonament|raonaments]]; això és, a través del [[pensament|pensament]]. Com a nucli de la racionalitat i expressió de la naturalesa humana, els diferents sistemes filosòfics han deixat en la seva manera d'entendre la raó la petjada peculiar de les seves idees centrals o problemes fonamentals.
  
[[Autor:Heràclit d'Efes|Heràclit]] assenyala per vegada primera el caràcter universal de la raó ([[Recurs:Heràclit: el logos és comú|veure text]]); [[Autor:Plató|Plató]] i [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] distingeixen en ella una doble funció: la discursiva ([[diánoia|''diánoia'']]) i la intuïtiva ([[nous|''nous'']]), i Aristòtil, a més, posa en la raó, com a capacitat de l'animal social que parla, la definició d'home ([[Recurs:Aristòtil: l'home, únic animal que té logos|veure text]]); els [[estoïcisme|estoics]] funden la seva ètica en la consonància entre raó, [[virtut|virtut]] i [[naturalesa|naturalesa]] ([[Recurs:Diògenes Laerci: l'ètica estoica|veure text]]); l' [[escolàstica, escolasticisme|filosofia escolàstica]] segueix, d'una banda, la distinció clàssica entre ''raó ''i [[enteniment|''enteniment'']]i, per l'altre, s'esforça treballosament per harmonitzar la [[fe|fe]] amb la raó i viceversa([[Recurs:Tomàs d'Aquino: raó i enteniment|veure text]]).La filosofia moderna, amb [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], veu en ella, identificada amb el pensar, l'essència mateixa de l'home, i la capacitat de penetrar en  l'[[essència|essència]] oculta de les coses, inclosa la del mateix subjecte que pensa ([[Recurs:Descartes: l'home, substància que pensa|veure text]]). Els [[empirisme|empiristes]] anglesos s'interessen pels límits de la raó humana, que fan coincidir amb l' [[experiència|experiència]], fins al límit de no veure en ella cap substància: la raó és la capacitat d'interpretar l'observació i l'experiència ([[Recurs:Hume: la ment no és una substància|veure text]]). La distinció que estableix [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] entre [[raó teòrica |raó teòrica]], [[raó pura|raó pura]] i raó pràctica i la propietat que atribueix al subjecte de participar activament en la constitució ([[a priori |''a priori'']]) d'allò mateix que coneix ([[Recurs:Kant: revolució copernicana|veure text]]), suposa una orientació i un gir radical a la filosofia. El [[idealisme|idealisme]] alemany, del que la [[dialèctica|dialèctica]] de [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] és el principal exponent, aprofitant la idea romàntica de l'esdevenir, constitueix a la raó -idea o pensament- en origen i substància de la història; és raó, subjecte que pensa i al mateix temps cusi pensada, [[idea|idea]], substància, naturalesa i [[historia|història]], i fins a [[sistema|sistema]] complet del tot; les paraules d'Hegel, «allò que és racional és real, i el que és real és racional» ([[Recurs:cita Hegel 3|veure cita]]), són ressò d'aquelles de [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides]], segons les quals «ser i pensar són el mateix». El [[marxisme|marxisme]] recorre a la [[raó dialèctica|raó dialèctica]] no per entendre la lògica abstracta de les idees, sinó per comprendre les [[contradicció|contradiccions]] de la realitat, i amb elles la marxa i el sentit de la història i la [[societat|societat]]. Al [[idealisme absolut|idealisme absolut]] d'Hegel succeeixen, en contra o al marge del mateix, d'una banda la raó que ha de construir-se sobre la ciència i, per l'altre, la raó que ha d'integrar el «[[irracional|irracional]]»: el [[positivisme|positivisme]] de [[Autor:Comte, Auguste|Comte]], el [[vitalisme|vitalisme]] de [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]] i l'[[inconscient|inconscient]] de [[Autor:Freud, Sigmund|Freud]]. La «crítica a la raó històrica», de [[Autor:Dilthey, Wilhelm|Dilthey]], que estableix un ''distingeixo'' entre raó científica i raó històrica, entre ''entendre'' i ''comprendre'', és també un intent d'integrar en el racional les vivències humanes, i la vida mateixa, menys penetrables per l'enteniment (en aquest mateix context, ha de veure's la [[raciovitalisme|raó vital]], de [[Autor:Ortega i Gasset, José|Ortega i Gasset]]). A començament dels anys trenta del present segle, el [[neopositivisme|neopositivisme]], mogut pels recents canvis científics de la física, insta a una nova comprensió de la raó, basant-se en l'[[empirisme|empirisme]] i la lògica moderna. La racionalitat neopositivista exclou de l'abast de la raó la metafísica, la mística, la teologia, el sentiment, etc., i redueix el que té sentit al que és expressable en enunciats [[tautologia|tautològics]] o [[verificabilitat|verificables]].
+
[[Autor:Heràclit d'Efes|Heràclit]] assenyala per primera vegada el caràcter universal de la raó ([[Recurs:Heràclit: el logos és comú|veg. text]]); [[Autor:Plató|Plató]] i [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] distingeixen en ella una doble funció: la discursiva ([[diànoia|''diànoia'']]) i la intuïtiva ([[nous|''nous'']]), i Aristòtil, a més, posa en la raó, com a capacitat de l'animal social que parla, la definició d'home ([[Recurs:Aristòtil: l'home, únic animal que té logos|veg. text]]); els [[estoïcisme|estoics]] funden la seva ètica en la consonància entre raó, [[virtut|virtut]] i [[naturalesa|naturalesa]] ([[Recurs:Diògenes Laerci: l'ètica estoica|veg. text]]); la [[escolàstica, escolasticisme|filosofia escolàstica]] segueix, d'una banda, la distinció clàssica entre ''raó ''i [[enteniment|''enteniment'']] i, per l'altre, s'esforça treballosament per a harmonitzar la [[fe|fe]] amb la raó i viceversa ([[Recurs:Tomàs d'Aquino: raó i enteniment|veg. text]]). La filosofia moderna, amb [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], veu en ella, identificada amb el pensar, l'essència mateixa de l'home, i la capacitat de penetrar en  l'[[essència|essència]] oculta de les coses, inclosa la del mateix subjecte que pensa ([[Recurs:Descartes: l'home, substància que pensa|veg. text]]). Els [[empirisme|empiristes]] anglesos s'interessen pels límits de la raó humana, que fan coincidir amb l'[[experiència|experiència]], fins al límit de no veure en ella cap substància: la raó és la capacitat d'interpretar l'observació i l'experiència ([[Recurs:Hume: la ment no és una substància|veg. text]]). La distinció que estableix [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] entre [[raó teòrica |raó teòrica]], [[raó pura|raó pura]] i raó pràctica i la propietat que atribueix al subjecte de participar activament en la constitució ([[a priori |''a priori'']]) d'allò mateix que coneix ([[Recurs:Kant: revolució copernicana|veg. text]]), suposa una orientació i un gir radical a la filosofia. L'[[idealisme|idealisme]] alemany, del que la [[dialèctica|dialèctica]] de [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] és el principal exponent, aprofitant la idea romàntica de l'esdevenir, constitueix a la raó –idea o pensament– en origen i substància de la història; és raó, subjecte que pensa i al mateix temps cosa pensada, [[idea|idea]], substància, naturalesa i [[història|història]], i fins a [[sistema|sistema]] complet del tot; les paraules de Hegel, «allò que és racional és real, i el que és real és racional» ([[Recurs:cita Hegel 3|veg. citació]]), són ressò d'aquelles de [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides]], segons les quals «ser i pensar són el mateix». El [[marxisme|marxisme]] recorre a la [[raó dialèctica|raó dialèctica]] no per a entendre la lògica abstracta de les idees, sinó per a comprendre les [[contradicció|contradiccions]] de la realitat, i amb elles la marxa i el sentit de la història i la [[societat|societat]]. A l'[[idealisme absolut|idealisme absolut]] de Hegel succeeixen, en contra o al marge del mateix, d'una banda la raó que ha de construir-se sobre la ciència i, per l'altre, la raó que ha d'integrar l'«[[irracional|irracional]]»: el [[positivisme|positivisme]] de [[Autor:Comte, Auguste|Comte]], el [[vitalisme|vitalisme]] de [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]] i l'[[inconscient|inconscient]] de [[Autor:Freud, Sigmund|Freud]]. La «crítica a la raó històrica», de [[Autor:Dilthey, Wilhelm|Dilthey]], que estableix un ''distingeixo'' entre raó científica i raó històrica, entre ''entendre'' i ''comprendre'', és també un intent d'integrar en el racional les vivències humanes, i la vida mateixa, menys penetrables per l'enteniment (en aquest mateix context, ha de veure's la [[raciovitalisme|raó vital]], d'[[Autor:Ortega y Gasset, José|Ortega y Gasset]]). A començament dels anys trenta del present segle, el [[neopositivisme|neopositivisme]], mogut pels recents canvis científics de la física, insta a una nova comprensió de la raó, basant-se en l'[[empirisme|empirisme]] i la lògica moderna. La racionalitat neopositivista exclou de l'abast de la raó la metafísica, la mística, la teologia, el sentiment, etc., i redueix el que té sentit a allò que és expressable en enunciats [[tautologia|tautològics]] o [[verificabilitat|verificables]].
  
Enfront d'aquesta «raó científica» i a la importància que ha de donar-se als «[[fet|fets]]», sorgeix, en el panorama filosòfic europeu, la reacció de la [[fenomenologia|fenomenologia]] de [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]], i després de l'[[existencialisme|existencialisme]]. En tots dos casos, la raó és abans de res «[[consciencia|consciència]]»: la fenomenologia insisteix en la [[intencionalitat|intencionalitat]] de la consciència i l'existencialisme en la vivència de la pròpia [[existència|existència]] com a dada primordial de la consciència.
+
Enfront d'aquesta «raó científica» i a la importància que ha de donar-se als «[[fet|fets]]», sorgeix, en el panorama filosòfic europeu, la reacció de la [[fenomenologia|fenomenologia]] de [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]], i després de l'[[existencialisme|existencialisme]]. En tots dos casos, la raó és abans de res «[[consciència|consciència]]»: la fenomenologia insisteix en la [[intencionalitat|intencionalitat]] de la consciència i l'existencialisme en la vivència de la mateixa [[existència]] com a dada primordial de la consciència.
 +
 
 +
De fet les nocions de raó  i racionalisme, poden fins i tot resultar equívoques. Pot ser que sota les invocacions a una certa raó abstracta o suposadament universal, poden amagar-se mecanismes de dominació summament perillosos. <ref>De fet [[Autor:Engels, Friedrich|Engels]] va assegurar, de manera una mica esquemàtica, que el món de la raó dels il·lustrats no era més que «el regne idealitzat de la ideologia burgesa».</ref> Determinats usos del racionalisme cientifista per part del capitalisme i l'imperialisme  europeu, tipifiquen com a «irracionals» les actituds d'oposició i rebuig a aquests; per això defensar la raó també és combatre contra els que oculten sota les aparences de la raó els seus abusos de poder, o que se serveixen de les  armes de la raó per justificar un domini arbitrari. Un racionalisme qüestionable d'aquest tipus és el vinculat al neoliberalisme, que parteix d'un subjecte calculador i responsable, capaç d'aplicar una lògica econòmica universal a qualsevol terreny o esfera de la realitat (salut, educació, política, etc.). La racionalitat no ha d'entendre's, doncs, com a mera norma d'actuació dels individus o tracte per a jutjar la mateixa i dividir-los en racionals o irracionals; cal partir que els agents socials no duen a terme actes gratuïts. La qual cosa significa que parlar de racionalitat té a veure més amb l'explicació dels fets i processos que amb la intencionalitat dels agents, encara que tampoc exclogui a aquesta de les seves consideracions.
  
  

Revisió de 13:06, 2 juny 2020

 (del llatí ràtio, càlcul i, en sentit derivat, raó, explicació, justificació, argumentació, teoria)

És el terme amb què la tradició filosòfica llatina ha traduït el grec logos (λόγος), que fonamentalment significa justificació o explicació (mentre que el logos que va passar a la tradició teològica va ser traduït com Verbum: «Al principi ja existia la Paraula»: Joan 1,1). Bàsicament, el seu sentit el determina la definició aristotèlica d'home com a «animal racional» (veg. text). Raó és, així, la característica definitòria que distingeix a l'home del ser vivent sensible (animal). L'expressió que utilitza Aristòtil posseeix certa vaguetat que permet traduir-la també com a «animal dotat de llenguatge», o «animal que dóna raó de les coses»; la referència al llenguatge fa suposar, ja en el mateix Aristòtil, que la racionalitat humana té relació amb la naturalesa comunitària de l'home, raó per la qual és també un «animal social» o «animal polític» (zoon politikon). Poder donar compte de les coses, perquè hom les comprèn i perquè posseeix paraules per a expressar-ho, apunta cap a la naturalesa social de la raó humana i a la característica interna de la raó, que consisteix en la comprensió d'alguna cosa que està més enllà del conèixer immediat del sensible, per a arribar a saber de tot això a través dels conceptes, les idees i els raonaments; això és, a través del pensament. Com a nucli de la racionalitat i expressió de la naturalesa humana, els diferents sistemes filosòfics han deixat en la seva manera d'entendre la raó la petjada peculiar de les seves idees centrals o problemes fonamentals.

Heràclit assenyala per primera vegada el caràcter universal de la raó (veg. text); Plató i Aristòtil distingeixen en ella una doble funció: la discursiva (diànoia) i la intuïtiva (nous), i Aristòtil, a més, posa en la raó, com a capacitat de l'animal social que parla, la definició d'home (veg. text); els estoics funden la seva ètica en la consonància entre raó, virtut i naturalesa (veg. text); la filosofia escolàstica segueix, d'una banda, la distinció clàssica entre raó i enteniment i, per l'altre, s'esforça treballosament per a harmonitzar la fe amb la raó i viceversa (veg. text). La filosofia moderna, amb Descartes, veu en ella, identificada amb el pensar, l'essència mateixa de l'home, i la capacitat de penetrar en l'essència oculta de les coses, inclosa la del mateix subjecte que pensa (veg. text). Els empiristes anglesos s'interessen pels límits de la raó humana, que fan coincidir amb l'experiència, fins al límit de no veure en ella cap substància: la raó és la capacitat d'interpretar l'observació i l'experiència (veg. text). La distinció que estableix Kant entre raó teòrica, raó pura i raó pràctica i la propietat que atribueix al subjecte de participar activament en la constitució (a priori) d'allò mateix que coneix (veg. text), suposa una orientació i un gir radical a la filosofia. L'idealisme alemany, del que la dialèctica de Hegel és el principal exponent, aprofitant la idea romàntica de l'esdevenir, constitueix a la raó –idea o pensament– en origen i substància de la història; és raó, subjecte que pensa i al mateix temps cosa pensada, idea, substància, naturalesa i història, i fins a sistema complet del tot; les paraules de Hegel, «allò que és racional és real, i el que és real és racional» (veg. citació), són ressò d'aquelles de Parmènides, segons les quals «ser i pensar són el mateix». El marxisme recorre a la raó dialèctica no per a entendre la lògica abstracta de les idees, sinó per a comprendre les contradiccions de la realitat, i amb elles la marxa i el sentit de la història i la societat. A l'idealisme absolut de Hegel succeeixen, en contra o al marge del mateix, d'una banda la raó que ha de construir-se sobre la ciència i, per l'altre, la raó que ha d'integrar l'«irracional»: el positivisme de Comte, el vitalisme de Nietzsche i l'inconscient de Freud. La «crítica a la raó històrica», de Dilthey, que estableix un distingeixo entre raó científica i raó històrica, entre entendre i comprendre, és també un intent d'integrar en el racional les vivències humanes, i la vida mateixa, menys penetrables per l'enteniment (en aquest mateix context, ha de veure's la raó vital, d'Ortega y Gasset). A començament dels anys trenta del present segle, el neopositivisme, mogut pels recents canvis científics de la física, insta a una nova comprensió de la raó, basant-se en l'empirisme i la lògica moderna. La racionalitat neopositivista exclou de l'abast de la raó la metafísica, la mística, la teologia, el sentiment, etc., i redueix el que té sentit a allò que és expressable en enunciats tautològics o verificables.

Enfront d'aquesta «raó científica» i a la importància que ha de donar-se als «fets», sorgeix, en el panorama filosòfic europeu, la reacció de la fenomenologia de Husserl, i després de l'existencialisme. En tots dos casos, la raó és abans de res «consciència»: la fenomenologia insisteix en la intencionalitat de la consciència i l'existencialisme en la vivència de la mateixa existència com a dada primordial de la consciència.

De fet les nocions de raó i racionalisme, poden fins i tot resultar equívoques. Pot ser que sota les invocacions a una certa raó abstracta o suposadament universal, poden amagar-se mecanismes de dominació summament perillosos. [1] Determinats usos del racionalisme cientifista per part del capitalisme i l'imperialisme europeu, tipifiquen com a «irracionals» les actituds d'oposició i rebuig a aquests; per això defensar la raó també és combatre contra els que oculten sota les aparences de la raó els seus abusos de poder, o que se serveixen de les armes de la raó per justificar un domini arbitrari. Un racionalisme qüestionable d'aquest tipus és el vinculat al neoliberalisme, que parteix d'un subjecte calculador i responsable, capaç d'aplicar una lògica econòmica universal a qualsevol terreny o esfera de la realitat (salut, educació, política, etc.). La racionalitat no ha d'entendre's, doncs, com a mera norma d'actuació dels individus o tracte per a jutjar la mateixa i dividir-los en racionals o irracionals; cal partir que els agents socials no duen a terme actes gratuïts. La qual cosa significa que parlar de racionalitat té a veure més amb l'explicació dels fets i processos que amb la intencionalitat dels agents, encara que tampoc exclogui a aquesta de les seves consideracions.


  1. De fet Engels va assegurar, de manera una mica esquemàtica, que el món de la raó dels il·lustrats no era més que «el regne idealitzat de la ideologia burgesa».