Accions

Logos

De Wikisofia

(del grec λόγος, que prové del verb λέγειν, legein, que originàriament significava parlar, dir, narrar, donar sentit, recollir o reunir)

Es tradueix habitualment com raó, encara que també significa discurs, verb, paraula. En certa forma, doncs, significa raó discursiva que mostra el seu sentit a través de la paraula.

Dels diferents significats originaris del terme λόγος –en tant que parlar, narrar, i reunir (com es reuneixen les paraules per a formar un discurs ordenat)–, han sorgit el significat de logos com a raó, entesa tant com:

a) raó matemàtica: ordre, proporció, mesura o
b) com a raó discursiva: raó que es manifesta en el discurs ordenat de les paraules.


Així ha passat a formar part d'altres vocables per a designar l'ordre del qual es tracta, o «estudi de». Per exemple: bio-logia, estudi de la vida; psico-logia o estudi de la psique. També dóna lloc al terme lògica que designa la ciència del saber demostratiu. Tot el que està regit per les lleis del logos o de la racionalitat és lògic, mentre que el discurs que les infringeix és il·lògic o irracional.

____Heràclit____

En Heràclit, el λόγος apareix per primera vegada entès com a raó comuna a totes les coses; raó o principi còsmic que expressa tant la llei universal que regeix el món i fa possible l'ordre (cosmos / ϰόσμος) i la justícia, com expressa també el mateix pensament humà. D'aquesta manera estableix una unió entre el ser i el logos, com a reunió de l'ens i l'ésser. Aquesta unió es manifesta també en el pensament humà que, en l'episteme, concep l'ens en relació al seu ser i el revela a través del llenguatge. D'aquesta manera, per a Heràclit, el logos unifica un ordre metafísic i un ordre epistèmic, i presideix la conducta de l'home i del cosmos, i és alhora el mateix foc o ἀρχή (arkhé) del món. A pesar que tot ve a l'existència segons el logos, aquest no es manifesta de manera evident. Només el savi pot adonar-se que, gràcies al logos, totes les coses són una unitat. D'aquesta manera, el logos apareix com l'ésser mateix que es manifesta a través del llenguatge, com la mateixa physis (φύσις) que surt a la llum (veg. text).

En l'època dels sofistes, el logos designava més aviat el contingut del pensament que assenyala la raó d'alguna cosa i les raons d'una acció, i designava també al conjunt de l'àmbit del pensat. En aquest sentit, mentre l'ethos designava l'àmbit del moral, el logos designava el conjunt de les activitats de l'esperit. Ara bé, en la mesura en què el logos expressava tant un dir com un discórrer, es va engendrar una certa ambigüitat i confusió entre l'acte de dir i el que s'ha dit, que va ser font de paradoxes sofístiques.

Plató, basant-se en la concepció dels sofistes i de Sòcrates que concebien el logos com argument, basa la seva filosofia en el diàleg, que l'entén com a remissió de tot el que s'ha dit al tribunal del logos (veg. diàlegs platònics). Aristòtil tendeix, més aviat, a entendre el logos com a contingut semàntic, és a dir, com el sentit d'una paraula tal com pot aprehendre's en la seva definició. Per això el logos ens remet plenament a la lògica, ja que solament té sentit si adopta la forma d'enunciats predicatius susceptibles de ser veritables o falsos. D'aquesta manera, apareix clarament la contraposició entre el mite i el logos. Encara que el mite també és un discurs, es basa simplement en la transmissió de la tradició i el seu únic valor estreba en la capacitat d'expressar les passions humanes. Però no és font de veritat. No obstant això, Aristòtil encara confereix un cert valor als mites o, millor dit, a les motivacions (l'admiració) que els van generar (veg. text).

Els estoics es van remetre novament a Heràclit i van considerar el λόγος com a comú a l'home i al cosmos; raó universal, principi d'ordre de tot l'univers, que és entès com una unitat vivent. Per això parlen també d'un lógos spermatikós o raó seminal que és origen de vida i que conté dins de si múltiples logoi spermatikoi (λόγος σπερματικὸς) o formes intel·ligibles. No obstant això, també segueixen conservant la concepció aristotèlica del logos com a anàlisi semàntica del discurs, i per això distingeixen entre un logos interior i un logos proferit en parlar (veg. lekton). Amb Filó d'Alexandria el Logos passarà a ser considerat com llei moral i principi unificador de l'intel·ligible, intermediari entre el Creador i el creat. També Plotí i els neoplatònics ho entendran com ser intel·ligible intermediari entre Déu i el món (vegeu ànima del món).

Recollint aquestes concepcions, el cristianisme acabarà identificant el logos amb el Verb diví, el qual, en fer-se carn (evangeli de Sant Joan), s'identifica amb la segona persona de la Trinitat. Així, Climent d'Alexandria va distingir en el logos un principi creador del món, un principi de saviesa (la dels profetes i filòsofs), i un principi de salvació (el Logos encarnat). D'aquesta manera, de principi abstracte immanent al món, tal com era entès en la filosofia grega, passa a ser considerat com a realitat transcendent creadora. En l'època contemporània, Heidegger ha insistit en el significat grec originari de logos com a allò que permet desvetllar l'ésser. El logos permet el deixar veure el manifestat en l'enunciat i, alhora, és la raó de ser del que aquest enunciat enuncia. En tant que el que es manifesta a través del logos ho fa per relació a alguna cosa, el logos és també relació, i d'aquí sorgeix el seu sentit com a proporció (veg. text). Quan permet el desvelament de l'ésser, és el que permet edificar una ontologia i no una mera ontoteologia (vegeu també aletheia).