Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Idea»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "plat6" a "plato6")
 
(48 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
<small>(del grec ''idea'' i [[Grec::εἶδος]],'' eidos'', la forma o aspecte visible, tots dos derivats d'un verb l'arrel del qual significa «veure»)</small>
+
<small>(del grec [[Grec::ἰδέα ]], ''idea'' i [[Grec::εἶδος]],'' eidos'', la forma o aspecte visible, tots dos derivats d'un verb l'arrel del qual significa «veure»)</small>
  
 
En general, allò que concebem amb la [[ment|ment]], l'objecte [[mental|mental]], ja sigui en forma de [[pensament|pensament]], de [[percepció|percepció]] o de [[judici|judici]]. Tradicionalment s'entén que una idea és un [[concepte|concepte]], però, en l'actualitat, les anàlisis filosòfiques més rigorosos identifiquen «idea» amb contingut significatiu d'una oració, relegant l'expressió «concepte» per als termes individuals o generals. En el sentit tradicional, es refereix a l'existència en la ment humana d'una forma de representació mental d'un objecte del món exterior, la qual cosa correspon amb l'etimologia de la paraula grega (''eidos'' o ''idea''), significant tant el fet de veure alguna cosa (amb la ment) com l'aspecte o les característiques d'allò que es contempla.
 
En general, allò que concebem amb la [[ment|ment]], l'objecte [[mental|mental]], ja sigui en forma de [[pensament|pensament]], de [[percepció|percepció]] o de [[judici|judici]]. Tradicionalment s'entén que una idea és un [[concepte|concepte]], però, en l'actualitat, les anàlisis filosòfiques més rigorosos identifiquen «idea» amb contingut significatiu d'una oració, relegant l'expressió «concepte» per als termes individuals o generals. En el sentit tradicional, es refereix a l'existència en la ment humana d'una forma de representació mental d'un objecte del món exterior, la qual cosa correspon amb l'etimologia de la paraula grega (''eidos'' o ''idea''), significant tant el fet de veure alguna cosa (amb la ment) com l'aspecte o les característiques d'allò que es contempla.
  
[[File:plato6.gif|thumb|Plató]]
+
==<center>'''Les idees en la filosofia antiga'''</center>==
[[File:aristo4c.gif|thumb|Aristòtil]]
 
En [[Autor:Plató|Plató]], ''eidos'', a més de significar «característica comuna a diverses coses» i fins a «concepte», significa abans de res forma [[intel·ligible|intel·ligible]] i model de les coses visibles, als quals dóna també el nom de «veritable realitat» o «el que les coses són en si», construint una autèntica i específica [[Autor:Plató|teoria de les idees]] separades. Per a [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], la idea és la [[forma|forma]], o causa formal, que juntament amb la [[matèria|matèria]], constitueix la realitat substancial ([[ousía|''ousía'']]), i és també  l'[[essència|essència]] comuna a tota l'espècie, captable per la [[definició|definició]] i, per aquesta raó, objecte de coneixement intel·lectual. Amb el [[neoplatonisme|neoplatonisme]] de [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|sant Agustí]] les idees es converteixen en «idees divines», la qual cosa ve a ser com la síntesi de Plató i Aristòtil, ja que les idees són com els conceptes, immutables i eterns, de la ment divina d'acord amb els quals crea la naturalesa de les coses. L'Escolàstica els va donar el nom d'[[exemplarisme|''idees exemplars'']], però no va defugir referir-se a les idees quan meres semblances amb les coses concebudes en la ment i expressades mitjançant paraules. Entre les unes i les altres hi ha una certa comunitat o relació, perquè les idees exemplars no són una altra cosa que l'essència divina quan és participable de diverses maneres finites pels éssers creats. El [[nominalisme|nominalisme]] medieval va destruir aquesta relació, i va eliminar tant les idees divines com les essències de les coses, enteses com [[universals|universals]] reals. L'un porta a l'altre: si no hi ha idees en Déu, no hi ha essències en les coses; només existeixen [[individu|individus]] o coses individuals i, tocant a idees, només ''conceptes'' mentals, el «contingut dels quals» s'atribueix a moltes coses individuals. Desapareixen així les petjades que Plató i Aristòtil havien deixat en els conceptes o idees: no hi ha ja la referència (platònica) de les coses del món visible cap al món intel·ligible ni cap realitat comuna existent (la forma aristotèlica).
 
  
La filosofia moderna del s. XVII no accepta que els conceptes/idees siguin mers [[signe|signes]] lingüístics i indaga en la relació entre idees i coses, però des d'una perspectiva merament natural, donant-los una [[entitat|entitat]] mental o psicològica: les idees es converteixen en «imatges o representacions mentals de les coses», o bé en els objectes propis de la ment. Aquesta és la «teoria clàssica de les idees», tal com la presenta, cadascú amb els seus matisos, el racionalisme ([[Recurs:Cites Descartes sobre la noció idea|veure cita]]) o l'empirisme ([[Recurs:Cita Locke sobre la noció idea|veure cita]]). Pel [[racionalisme|racionalisme]], algunes d'elles, les ''clares i distintes'', són [[idees innates|innates]]; per l' [[empirisme|empirisme]], tota idea prové d'alguna manera de l'experiència. Que l'empirisme convertís algunes de les idees fonamentals, com la de substància o la de causalitat, en meres associacions o relacions d'altres idees simples, va induir a [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] a fonamentar-les, no en Déu, garantia de les veritats innates (racionalisme) ni en la immediatesa de l'experiència (empirisme), sinó en la mateixa estructura de la ment humana, com a conceptes [[a priori |''a priori'']] o [[categoria|categories]] de l'enteniment, que ja no són còpies ni imatges del que es percep, sinó part constitutiva del que es coneix.
 
  
El nom d' «idees» ho va reservar Kant per a aquelles tendències de la [[raó|raó]] humana que la indueixen a buscar constantment noves i més àmplies maneres d'entendre les coses, recorrent a conceptes als quals no correspon res en l'experiència: «Déu», «món» i «ànima» són meres [[idees reguladores|idees reguladores]].  
+
[[File:plato6.gif|thumb|<center>Plató</center>]]
 +
[[File:aristo4c.gif|thumb|<center>Aristòtil</center>]]
 +
En [[Autor:Plató|Plató]], ''eidos'', a més de significar «característica comuna a diverses coses» i fins a «concepte», significa abans de res forma [[intel·ligible|intel·ligible]] i model de les coses visibles, als quals dóna també el nom de «veritable realitat» o «el que les coses són en si», construint una autèntica i específica [[Autor:Plató|teoria de les idees]] separades. Per a [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], la idea és la [[forma|forma]], o causa formal, que juntament amb la [[matèria|matèria]], constitueix la realitat substancial ([[ousía|''ousía'']]), i és també  l'[[essència|essència]] comuna a tota l'espècie, captable per la [[definició|definició]] i, per aquesta raó, objecte de coneixement intel·lectual. Amb el [[neoplatonisme|neoplatonisme]] de [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|sant Agustí]] les idees es converteixen en «idees divines», la qual cosa ve a ser com la síntesi de Plató i Aristòtil, ja que les idees són com els conceptes, immutables i eterns, de la ment divina d'acord amb els quals crea la naturalesa de les coses. L'Escolàstica els va donar el nom d'[[exemplarisme|''idees exemplars'']], però no va defugir referir-se a les idees en tant que meres semblances amb les coses concebudes en la ment i expressades mitjançant paraules. Entre les unes i les altres hi ha una certa comunitat o relació, perquè les idees exemplars no són una altra cosa que l'essència divina en tant que és participable de diverses maneres finites pels éssers creats. El [[nominalisme|nominalisme]] medieval va destruir aquesta relació, i va eliminar tant les idees divines com a a les essències de les coses, enteses com [[universals|universals]] reals. L'un porta a l'altre: si no hi ha idees en Déu, no hi ha essències en les coses; només existeixen [[individu|individus]] o coses individuals i, tocant a idees, només ''conceptes'' mentals, el «contingut dels quals» s'atribueix a moltes coses individuals. Desapareixen així les petjades que Plató i Aristòtil havien deixat en els conceptes o idees: no hi ha ja la referència (platònica) de les coses del món visible cap al món intel·ligible ni cap realitat comuna existent (la forma aristotèlica).
  
En l' [[idealisme|idealisme alemany]], sobretot en l'idealisme absolut de [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], la idea és de nou constitutiva, però no dels objectes coneguts per l'experiència, sinó de tota la realitat, que no és més que el desenvolupament per fases de la «Idea», o [[esperit|Esperit]], que es constitueix i coneix [[dialèctica|dialècticament]] al llarg d'el temps.
 
  
La filosofia contemporània planteja, sobre la postura tradicional sobre les idees i l' [[epistemologia|epistemologia]] fundada en una relació entre subjecte i objecte conegut mitjançant una representació mental, la sospita de [[psicologisme|psicologisme]]. Psicologisme és aquí la tendència a explicar els principals problemes de la filosofia recorrent a fenòmens i processos mentals, com es va fer als segles XVII i XVIII. Se suposa que aquest psicologisme ha estat font de confusions i tractament de temes que no són propis de la filosofia (que van donar lloc a un enfocament purament psicològic:  l'[[associació d'idees |associació d'idees]] i la idea de [[subjecte |subjecte]], per exemple), i s'ha intentat centrar l'estudi del coneixement en una perspectiva estrictament filosòfica, que primer es busca en la «forma lògica» del llenguatge, en ocasió del ressorgiment dels estudis de [[lògica, història de la|lògica matemàtica]], i després en el [[filosofia analítica|anàlisi filosòfica]], en les seves diverses versions, que situa el problema del coneixement, no ja en les idees, sinó en el [[llenguatge|llenguatge]] (en el significat i en l'oració), que és on el coneixement humà apareix objectivat.
 
  
 +
==<center>'''Les idees en la filosofia moderna: idees com a continguts mentals'''</center>==
 +
La filosofia moderna del s. XVII no accepta que els conceptes/idees siguin mers signes lingüístics i indaga en la relació entre idees i coses, però des d’una perspectiva merament natural, donant-los una entitat mental o psicològica: les idees es converteixen en «imatges o representacions mentals de les coses», o bé en els objectes propis de la ment. Així, tots els objectes de la consciència van ser considerats idees: pensaments, desitjos, somnis, percepcions, records. D'aquesta manera, fins i tot quan estem rebent una percepció, solament som directament conscients d’idees, no d’objectes físics. ''No pensem coses, pensem pensaments''. En aquest sentit comença una nova concepció de la realitat i s’acaba el realisme ontològic ingenu anterior i es creen les bases de l’idealisme epistemològic o, posteriorment, del realisme crític.
 +
[[File:Descartes.jpg|thumb|<center>Descartes</center>]]
 +
Atès que les idees són els continguts mentals són sempre subjectives, ja que solament són pensades per un subjecte i cada individu solament "sap" el que ell "sap", és a dir, solament és conscient de les seves pròpies idees. Aquest canvi és paral·lel al que es realitza especialment a partir de
 +
[[Autor:Descartes,_René(Cartesius)|Descartes]]: la filosofia deixa de centrar-se en el "què és" (tema fonamentalment [[ontologia|ontològic]]) i passa a donar prioritat al problema de "com podem conèixer", situant [[epistemologia|l’epistemologia]]  o teoria del coneixement en el centre de la reflexió filosòfica. Així, en tant que les idees passen a ser considerades solament continguts de la ment, i en tant que tot el que coneixem són idees i solament idees, Descartes pot fins i tot posar en dubte l’existència d’un món material fora de les idees. Atès que aquestes són idees sempre d’una [[ment]] (d’un subjecte pensant), el [[subjecte]] es posa com el centre i punt de partida de la filosofia moderna. El [[racionalisme]] de Descartes en l’anomenat [[cogito|''cogito'']] fa del subjecte, el «jo penso», o la [[raó]] humana reflexiva, el punt de partida de tot coneixement, inaugurant així la distinció entre «subjecte que coneix» (que sempre coneix solament idees) i «objecte conegut». (Vegeu més avall)
 +
 +
Aquesta és la «teoria clàssica de les idees», tal com la presenta, cadascú amb els seus matisos, tant el [[racionalisme]] ([[Recurs:Cites Descartes sobre la noció idea|vegeu la citació]]) com l'empirisme ([[Recurs:Cita Locke sobre la noció idea|vegeu la citació]]). Per al racionalisme, algunes d’aquestes idees, les clares i distintes, són [[idees innates]]; per a l’empirisme, tota idea prové d’algun mode de l’experiència.
 +
 +
[[Autor:Descartes,_René(Cartesius)|'''Descartes''']] distingia entre tres classes d’idees:
 +
 +
* [[Idees adventícies]], que són aquelles que semblen procedir del (hipotètic) món exterior a través dels sentits. (Quan Descartes cregui haver provat l’existència real d’aquest món exterior o substància extensa, aquesta es convertirà en la causa de l’existència en la ment de les idees adventícies de les qualitats primàries).
 +
 +
* [[Idees factícies]] (de factum), que són aquelles idees que fabrica la pròpia ment o la imaginació a partir d'altres idees. Idees com les de "quimera" o "centaure" són idees factícies.
 +
 +
* [[Idees innates]], que no procedeixen de l’experiència ni són tampoc idees factícies. Són, per exemple, segons aquest autor, les idees de «Déu», «substància», «existència», «extensió», «causa» i, fins i tot, els principis generals de la mecànica (Meditacions III). No s’adquireixen per cap tipus d'experiència sensorial, sinó que o estan enregistrades en l’esperit o no són més que un desenvolupament de la pròpia capacitat de pensar. Descartes parla de l’origen d’aquestes idees confusament: alhora que les denomina «nascudes amb mi», o simplement «innates», diu d’elles també que no són una altra cosa que la mateixa «facultat de pensar» (vegeu la citació).
 +
 +
[[File:LOCKE1.jpg|thumb|<center>Locke</center>]]
 +
[[Autor:Locke,_John|'''Locke''']] rebutja la tesi cartesiana de la creença en idees innates. Com a empirista afirma que totes les idees procedeixen de l’experiència, però segueix pensant, com Descartes, que les idees són «imatges o representacions mentals de les coses». Ara bé, segons Locke els sentits ens ofereixen informació de, per exemple, el color d’una rosa, l’olor d’una rosa, la grandària de la rosa, etc., però mai de la rosa com a substància. No obstant això Locke defensa l’existència d'aquesta com a causa de les sensacions que rebem que són representacions en la ment, entesa com una tabula rasa, del món material. (Vegeu més avall)
 +
 +
[[File:GeorgeBerkeleyX.jpg|thumb|<center>Berkeley</center>]]
 +
En aquest context cal entendre la crítica de [[Autor:Berkeley,_George|''Berkeley'']]: ¿com, es pregunta Berkeley, podem dir que les idees són representacions de les coses d’un hipotètic món material?  Per tal de poder afirmar això hauríem de conèixer les idees (que són el que realment coneixem, ja que són el contingut de la ment) i les "coses", que no coneixem, ja que tot el que coneixem són idees. A més, per a poder dir que les idees són "representacions" de les coses, caldria un tercer element, a saber, un punt de vista des del qual contemplar
 +
 +
*    '''a''') les idees que coneixem,
 +
 +
*    '''b''') la suposada realitat material que no coneixem (ja que, com hem dit, tot el que coneixem són coneixements, és a dir, idees) i
 +
 +
*    '''c''') la suposada semblança o correspondència entre elles. De la mateixa manera que solament podem dir que un retrat s’assembla a la persona retratada si coneixem (nosaltres som el punt de vista) l’original i la còpia i podem establir una comparació externa entre aquests dos elements de comparació.
 +
 +
Per aquest motiu Berkeley rebutja la concepció de les idees enteses com a representació del món material i, fins i tot, rebutja l’existència mateixa d’aquest, ja que, conseqüentment amb el seu [[empirisme]], solament coneixem –diu ell– el que ens proporciona l’experiència, i aquesta ens dóna solament percepcions: ''esse est percipi''.
 +
 +
[[File:HUME2x.jpg|thumb|<center>Hume</center>]]
 +
La innovació fonamental de [[Autor:Hume,_David|'''Hume''']] en la teoria del coneixement és la seva distinció entre '''impressions''' i '''idees''', la relació que existeix entre unes i altres i la possibilitat que les idees s’associïn entre si. Hume considera que tots els nostres coneixements procedeixen de l’experiència i estan constituïts per percepcions, però entre aquestes distingeix entre impressions i idees. Una impressió és una percepció que, pel fet de ser immediata i actual, és viva i intensa, mentre que una idea és una còpia d’una impressió, i per aquest no és més que una percepció menys viva i intensa, que consisteix en la reflexió de la ment sobre una impressió; tal reflexió es fa per la memòria o la imaginació. Però, a més a més, les idees es relacionen entre si per una mena d’atracció mútua necessària entre elles: per '''semblança''', per '''contigüitat''' i per '''causalitat'''. Igual com a l’univers de [[Autor:Newton,_Isaac|Newton]] l’atracció explica el moviment de les partícules, en el sistema filosòfic de Hume les idees simples es relacionen –s’associen– entre si per una triple llei que les uneix. Amb aquesta distinció Hume supera el problema de poder comparar les idees enteses com a representacions de les coses i les coses mateixes. Per ell les idees també són representacions, però no són representacions de "coses", sinó de les pròpies impressions. L’exigència bàsica de què a tota idea ha de correspondre-li una impressió perquè tingui sentit, o perquè a la paraula li correspongui una idea amb un contingut vertader, es constitueix en l’instrument ineludible de la crítica que institueix a tots els conceptes fonamentals de la filosofia tradicional:
 +
 +
*    causalitat,
 +
 +
*    substància,
 +
 +
*    ànima,
 +
 +
*    Déu i
 +
 +
*    llibertat.
 +
 +
A quina impressió –es pregunta– correspon cadascuna d’aquestes idees? La crítica que instaura l’empirisme clàssic acaba en el [[Fenomenisme,_fenomenalisme|fenomenisme]] i l’[[escepticisme]]. Enfront de la dogmàtica seguretat que exigeix i pretén haver trobat el racionalisme, l’empirisme oferta la raonabilitat del coneixement probable i dels límits del coneixement. (Vegeu més avall)
 +
 +
[[File:Kant9.gif|thumb|<center>Kant</center>]]
 +
Que l’empirisme convertís algunes de les idees fonamentals, com la de '''substància''' o la de '''causalitat''', en meres associacions o relacions d’altres idees simples, va induir a [[Autor:Kant,_Immanuel|'''Kant''']] a fonamentar-les, no en [[Déu]], garantia de les veritats innates (racionalisme) ni en la immediatesa de l’experiència (empirisme), sinó en la mateixa estructura de la [[ment]] humana, com a conceptes [[A_priori_/_a_posteriori|a priori]] o [[Categoria|categories]] de l’[[enteniment]], que ja no són còpies ni imatges del que es percep, sinó part constitutiva del que es coneix. El nom d'«idees» el va reservar Kant per a aquelles tendències de la [[raó]] humana que la indueixen a buscar constantment noves i més àmplies maneres d’entendre les coses, recorrent a conceptes a què no correspon res en l’experiència: «'''Déu'''», «'''món'''» i «'''ànima'''» són meres idees reguladores.
 +
 +
En l’idealisme alemany, sobretot en l’[[idealisme absolut]] de [[Autor:Hegel,_Georg_Wilhelm_Friedrich|Hegel]], la idea és novament constitutiva, però no dels objectes coneguts per l’experiència, sinó de tota la realitat, que no és més que el desenvolupament per fases de la «Idea», o [[Esperit]], que es constitueix i coneix [[dialèctica|dialècticament]] al llarg del [[temps]].
 +
 +
[[Autor:Husserl,_Edmund|'''Husserl''']] adopta el terme «idea» en la seva [[fenomenologia]], on la [[Grec::εἶδος]] designa l’[[essència]] d’un objecte, constituïda pel conjunt de característiques que es queden invariants en l'esmentat objecte a través de qualsevol procés imaginari de transformació o canvi (veg. text). D'aquesta manera, l'eidos posseeix una objectivitat ideal i és aprehesa en una intuïció viscuda (''Wesenschau'') que proporciona la comprensió originària d’un objecte. Les idees encarnen el pol objectiu o ''noemàtic'', contraposat al pol subjectiu o [[Noesi|noètic]].
 +
 +
 +
==<center>'''Les idees en la filosofia contemporània i la crítica del psicologisme'''</center>==
 +
 +
La filosofia contemporània planteja, sobre la postura tradicional sobre les idees i l'[[epistemologia|epistemologia]] fundada en una relació entre [[subjecte]] i objecte conegut mitjançant una representació mental, la sospita de [[psicologisme|psicologisme]]. Psicologisme és aquí la tendència a explicar els principals problemes de la filosofia recorrent a fenòmens i processos mentals, com es va fer als segles XVII i XVIII. Se suposa que aquest psicologisme ha estat font de confusions i tractament de temes que no són propis de la filosofia (que van donar lloc a un enfocament purament psicològic:  l'[[associació d'idees |associació d'idees]] i la idea de [[subjecte |subjecte]], per exemple), i s'ha intentat centrar l'estudi del coneixement en una perspectiva estrictament filosòfica, que primer es busca en la «forma lògica» del llenguatge, en ocasió del ressorgiment dels estudis de [[lògica, història de la|lògica matemàtica]], i després en l'[[filosofia analítica|anàlisi filosòfica]], en les seves diverses versions, que situa el problema del coneixement, no ja en les idees, sinó en el [[llenguatge|llenguatge]] (en el significat i en l'oració), que és on el coneixement humà apareix objectivat.
 +
 +
----
 +
 +
==<center>'''Apèndix: classificació de les idees segons Descartes, Locke i Hume'''</center>==
  
-------------------------------------------------
 
  
 
'''La noció d'idea en [[Autor:Descartes,_René(Cartesius)|Descartes]]''':
 
'''La noció d'idea en [[Autor:Descartes,_René(Cartesius)|Descartes]]''':
  
 
:Anomeno idea a tot el que l'esperit concep d'una manera immediata.
 
:Anomeno idea a tot el que l'esperit concep d'una manera immediata.
:
+
 
:___________________________________
 
:
 
 
:René Descartes, ''Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes'', Objecció cinquena, Resposta (Alfaguara, Madrid 1977, p. 147).
 
:René Descartes, ''Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes'', Objecció cinquena, Resposta (Alfaguara, Madrid 1977, p. 147).
  
 +
:__________________________________
 +
 +
:D'entre els meus pensaments, uns són com a imatges de coses, i a aquestes solament convé amb propietat el nom d'«idea».
  
:D'entre els meus pensaments, uns són com a imatges de coses, i a aquests solos convé amb propietat el nom d' «idea».
 
:
 
:__________________________________
 
:
 
 
:René Descartes, ''Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes'', Meditació tercera (Alfaguara, Madrid 1977, p. 33).
 
:René Descartes, ''Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes'', Meditació tercera (Alfaguara, Madrid 1977, p. 33).
  
 +
:___________________________________
 +
 +
:D'aquestes idees, unes em semblen nascudes amb mi, altres estranyes i vingudes de fora, i altres fetes i inventades per mi mateix. Doncs tenir la facultat de concebre el que és en general una cosa, o una veritat, o un pensament, em sembla procedir únicament de la meva pròpia naturalesa; però si sento ara un soroll, si veig el sol, si sento calor, he jutjat fins al present que aquests sentiments procedien de certes coses existents fora de mi; i, finalment, em sembla que les sirenes, els hipogrifs i altres quimeres d'aquest gènere, són ficcions i invencions del meu esperit.
  
:D'aquestes idees, unes em semblen nascudes amb mi, altres estranyes i vingudes de fora, i altres fetes i inventades per mi mateix. Doncs tenir la facultat de concebre el que és en general una cosa, o una veritat, o un pensament, em sembla procedir únicament de la meva pròpia naturalesa; però si sento ara un soroll, si veig el sol, si sento calor, he jutjat fins al present que aquests sentiments procedien de certes coses existents fos de mi; i, finalment, em sembla que les sirenes, els hipogrifos i altres quimeres d'aquest gènere, són ficcions i invencions del meu esperit.
 
:
 
:___________________________________
 
:
 
 
:René Descartes, ''Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes'', Meditació tercera (Alfaguara, Madrid 1977, p. 33).
 
:René Descartes, ''Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes'', Meditació tercera (Alfaguara, Madrid 1977, p. 33).
  
 +
:___________________________________
  
 
'''Classes d'idees segons [[Autor:Descartes,_René(Cartesius)|Descartes]]'''
 
'''Classes d'idees segons [[Autor:Descartes,_René(Cartesius)|Descartes]]'''
Línia 46: Línia 99:
 
:Les idees poden ser:
 
:Les idees poden ser:
 
:
 
:
:a) Innates (ex. substancia, Déu..)
+
:a) [[Idees_innates|Innates]] (ex. substància, Déu..)
 
:
 
:
:b) adventícias (ex. sol, home, ...)
+
:b) [[Idees_adventícies|adventícies]] (ex. sol, home, ...)
 
:
 
:
:c) facticias (ex. quimera, sirena...)
+
:c) [[Idees_factícies|factícies]] (ex. quimera, sirena...)
  
---------------------------------------------
+
:___________________________________
  
 
'''Noció d'idea segons [[Autor:Locke,_John|Locke]]'''
 
'''Noció d'idea segons [[Autor:Locke,_John|Locke]]'''
  
Allò en què s'ocupa la ment quan pensa
+
:Allò en què s'ocupa la ment quan pensa.
J. Locke, ''Assaig sobre l'enteniment humà'', llibre 2, cap. 7 (2 vols., Editora Nacional, Madrid 1980, vol. 1, p. 79)
+
 
 +
:J. Locke, ''Assaig sobre l'enteniment humà'', llibre 2, cap. 7 (2 vols., Editora Nacional, Madrid 1980, vol. 1, p. 79)
 +
 
  
 +
:Tot el que la ment percep en si mateixa, o tot el que és l'objecte immediat de percepció, de pensament o d'enteniment, és al que jo anomeno idea; i al poder de produir una idea qualsevol en la nostra ment ho anomeno qualitat del subjecte en el qual radica aquest poder. La bola de neu pot produir en nosaltres la idea de blanc, fred i rodó; a aquestes potències que produeixen en nosaltres aquestes idees, en la mesura que es troben en la bola de neu, les anomeno qualitats; i en tant que són sensacions o percepcions en el nostre enteniment, les anomeno idees; i si algunes vegades em refereixo a aquestes idees com si es trobessin en els mateixos objectes, vull que se m'entengui que em refereixo a aquestes qualitats en aquells objectes que ens produeixen aquestes idees.
  
Tot el que la ment percep en si mateixa, o tot el que és l'objecte immediat de percepció, de pensament o d'enteniment, és al que jo anomeno idea; i al poder de produir una idea qualsevol en la nostra ment ho anomeno qualitat del subjecte en el qual radica aquest poder. La bola de neu pot produir en nosaltres la idea de blanc, fred i rodó; a aquestes potències que produeixen en nosaltres aquestes idees, mentre es troben en la bola de neu, les anomeno qualitats; i quan són sensacions o percepcions en el nostre enteniment, les anomeno idees; i si algunes vegades em refereixo a aquestes idees com si es trobessin en els mateixos objectes, vull que se m'entengui que em refereixo a aquestes qualitats en aquells objectes que ens produeixen aquestes idees.
+
:J. Locke, ''Assaig sobre l'enteniment humà'', llibre 2, cap. 7 (2 vols., Editora Nacional, Madrid 1980, vol. 1, p. 205-206).
J. Locke, ''Assaig sobre l'enteniment humà'', llibre 2, cap. 7 (2 vols., Editora Nacional, Madrid 1980, vol. 1, p. 205-206).
 
  
  
Línia 72: Línia 127:
  
 
'''complexes''':
 
'''complexes''':
:1. maneres simples i complexos (ex. triangle, gratitud)
+
:1. modes simples i complexos (ex. triangle, gratitud)
 
:2. substàncies singulars o col·lectives (ex. home, ramat)
 
:2. substàncies singulars o col·lectives (ex. home, ramat)
 
:3. relacions (ex. causa, efecte)
 
:3. relacions (ex. causa, efecte)
  
----------------------------------------------------
+
<center>[[File:Ideeslocke.jpg]]</center>
 +
 
 +
:___________________________________
  
 
'''Noció d'idea segons [[Autor:Hume,_David|Hume]]'''
 
'''Noció d'idea segons [[Autor:Hume,_David|Hume]]'''
  
 
:Les idees [...] són representacions exactes de les impressions que he sentit.
 
:Les idees [...] són representacions exactes de les impressions que he sentit.
:
+
 
:___________________________________
+
:David Hume, ''Tractat de la naturalesa humana'', llibre 1, part 1, sec. 1, (Editora Nacional, 2 vols., Madrid 1981, vol 1, p. 89)
:
 
:David Hume, ''Tractat de la naturalesa humana'', llibre 1, parteix 1, sec. 1, (Editora Nacional, 2 vols., Madrid 1981, vol 1, p. 89)
 
  
  
 
:Tota percepció de la ment és doble i apareix alhora com a impressió i idea
 
:Tota percepció de la ment és doble i apareix alhora com a impressió i idea
:
+
 
:___________________________________
+
:David Hume, ''Tractat de la naturalesa humana'', llibre 1, part 1, sec. 1, (Editora Nacional, 2 vols., Madrid 1981, vol 1, p. 89)
:
 
:David Hume, ''Tractat de la naturalesa humana'', llibre 1, parteix 1, sec. 1, (Editora Nacional, 2 vols., Madrid 1981, vol 1, p. 89)
 
  
  
 
'''Classes d'idees segons [[Autor:Hume,_David|Hume]]'''
 
'''Classes d'idees segons [[Autor:Hume,_David|Hume]]'''
  
[[File:Humeideas2.jpg|center]]
+
<center>[[File:ideesHume.jpg]]</center>
  
  

Revisió de 16:32, 12 juny 2018

 (del grec ἰδέα, idea i εἶδος, eidos, la forma o aspecte visible, tots dos derivats d'un verb l'arrel del qual significa «veure»)

En general, allò que concebem amb la ment, l'objecte mental, ja sigui en forma de pensament, de percepció o de judici. Tradicionalment s'entén que una idea és un concepte, però, en l'actualitat, les anàlisis filosòfiques més rigorosos identifiquen «idea» amb contingut significatiu d'una oració, relegant l'expressió «concepte» per als termes individuals o generals. En el sentit tradicional, es refereix a l'existència en la ment humana d'una forma de representació mental d'un objecte del món exterior, la qual cosa correspon amb l'etimologia de la paraula grega (eidos o idea), significant tant el fet de veure alguna cosa (amb la ment) com l'aspecte o les característiques d'allò que es contempla.

Les idees en la filosofia antiga

Plató
Aristòtil

En Plató, eidos, a més de significar «característica comuna a diverses coses» i fins a «concepte», significa abans de res forma intel·ligible i model de les coses visibles, als quals dóna també el nom de «veritable realitat» o «el que les coses són en si», construint una autèntica i específica teoria de les idees separades. Per a Aristòtil, la idea és la forma, o causa formal, que juntament amb la matèria, constitueix la realitat substancial (ousía), i és també l'essència comuna a tota l'espècie, captable per la definició i, per aquesta raó, objecte de coneixement intel·lectual. Amb el neoplatonisme de sant Agustí les idees es converteixen en «idees divines», la qual cosa ve a ser com la síntesi de Plató i Aristòtil, ja que les idees són com els conceptes, immutables i eterns, de la ment divina d'acord amb els quals crea la naturalesa de les coses. L'Escolàstica els va donar el nom d'idees exemplars, però no va defugir referir-se a les idees en tant que meres semblances amb les coses concebudes en la ment i expressades mitjançant paraules. Entre les unes i les altres hi ha una certa comunitat o relació, perquè les idees exemplars no són una altra cosa que l'essència divina en tant que és participable de diverses maneres finites pels éssers creats. El nominalisme medieval va destruir aquesta relació, i va eliminar tant les idees divines com a a les essències de les coses, enteses com universals reals. L'un porta a l'altre: si no hi ha idees en Déu, no hi ha essències en les coses; només existeixen individus o coses individuals i, tocant a idees, només conceptes mentals, el «contingut dels quals» s'atribueix a moltes coses individuals. Desapareixen així les petjades que Plató i Aristòtil havien deixat en els conceptes o idees: no hi ha ja la referència (platònica) de les coses del món visible cap al món intel·ligible ni cap realitat comuna existent (la forma aristotèlica).


Les idees en la filosofia moderna: idees com a continguts mentals

La filosofia moderna del s. XVII no accepta que els conceptes/idees siguin mers signes lingüístics i indaga en la relació entre idees i coses, però des d’una perspectiva merament natural, donant-los una entitat mental o psicològica: les idees es converteixen en «imatges o representacions mentals de les coses», o bé en els objectes propis de la ment. Així, tots els objectes de la consciència van ser considerats idees: pensaments, desitjos, somnis, percepcions, records. D'aquesta manera, fins i tot quan estem rebent una percepció, solament som directament conscients d’idees, no d’objectes físics. No pensem coses, pensem pensaments. En aquest sentit comença una nova concepció de la realitat i s’acaba el realisme ontològic ingenu anterior i es creen les bases de l’idealisme epistemològic o, posteriorment, del realisme crític.

Descartes

Atès que les idees són els continguts mentals són sempre subjectives, ja que solament són pensades per un subjecte i cada individu solament "sap" el que ell "sap", és a dir, solament és conscient de les seves pròpies idees. Aquest canvi és paral·lel al que es realitza especialment a partir de Descartes: la filosofia deixa de centrar-se en el "què és" (tema fonamentalment ontològic) i passa a donar prioritat al problema de "com podem conèixer", situant l’epistemologia o teoria del coneixement en el centre de la reflexió filosòfica. Així, en tant que les idees passen a ser considerades solament continguts de la ment, i en tant que tot el que coneixem són idees i solament idees, Descartes pot fins i tot posar en dubte l’existència d’un món material fora de les idees. Atès que aquestes són idees sempre d’una ment (d’un subjecte pensant), el subjecte es posa com el centre i punt de partida de la filosofia moderna. El racionalisme de Descartes en l’anomenat cogito fa del subjecte, el «jo penso», o la raó humana reflexiva, el punt de partida de tot coneixement, inaugurant així la distinció entre «subjecte que coneix» (que sempre coneix solament idees) i «objecte conegut». (Vegeu més avall)

Aquesta és la «teoria clàssica de les idees», tal com la presenta, cadascú amb els seus matisos, tant el racionalisme (vegeu la citació) com l'empirisme (vegeu la citació). Per al racionalisme, algunes d’aquestes idees, les clares i distintes, són idees innates; per a l’empirisme, tota idea prové d’algun mode de l’experiència.

Descartes distingia entre tres classes d’idees:

  • Idees adventícies, que són aquelles que semblen procedir del (hipotètic) món exterior a través dels sentits. (Quan Descartes cregui haver provat l’existència real d’aquest món exterior o substància extensa, aquesta es convertirà en la causa de l’existència en la ment de les idees adventícies de les qualitats primàries).
  • Idees factícies (de factum), que són aquelles idees que fabrica la pròpia ment o la imaginació a partir d'altres idees. Idees com les de "quimera" o "centaure" són idees factícies.
  • Idees innates, que no procedeixen de l’experiència ni són tampoc idees factícies. Són, per exemple, segons aquest autor, les idees de «Déu», «substància», «existència», «extensió», «causa» i, fins i tot, els principis generals de la mecànica (Meditacions III). No s’adquireixen per cap tipus d'experiència sensorial, sinó que o estan enregistrades en l’esperit o no són més que un desenvolupament de la pròpia capacitat de pensar. Descartes parla de l’origen d’aquestes idees confusament: alhora que les denomina «nascudes amb mi», o simplement «innates», diu d’elles també que no són una altra cosa que la mateixa «facultat de pensar» (vegeu la citació).
Locke

Locke rebutja la tesi cartesiana de la creença en idees innates. Com a empirista afirma que totes les idees procedeixen de l’experiència, però segueix pensant, com Descartes, que les idees són «imatges o representacions mentals de les coses». Ara bé, segons Locke els sentits ens ofereixen informació de, per exemple, el color d’una rosa, l’olor d’una rosa, la grandària de la rosa, etc., però mai de la rosa com a substància. No obstant això Locke defensa l’existència d'aquesta com a causa de les sensacions que rebem que són representacions en la ment, entesa com una tabula rasa, del món material. (Vegeu més avall)

Berkeley

En aquest context cal entendre la crítica de Berkeley: ¿com, es pregunta Berkeley, podem dir que les idees són representacions de les coses d’un hipotètic món material? Per tal de poder afirmar això hauríem de conèixer les idees (que són el que realment coneixem, ja que són el contingut de la ment) i les "coses", que no coneixem, ja que tot el que coneixem són idees. A més, per a poder dir que les idees són "representacions" de les coses, caldria un tercer element, a saber, un punt de vista des del qual contemplar

  • a) les idees que coneixem,
  • b) la suposada realitat material que no coneixem (ja que, com hem dit, tot el que coneixem són coneixements, és a dir, idees) i
  • c) la suposada semblança o correspondència entre elles. De la mateixa manera que solament podem dir que un retrat s’assembla a la persona retratada si coneixem (nosaltres som el punt de vista) l’original i la còpia i podem establir una comparació externa entre aquests dos elements de comparació.

Per aquest motiu Berkeley rebutja la concepció de les idees enteses com a representació del món material i, fins i tot, rebutja l’existència mateixa d’aquest, ja que, conseqüentment amb el seu empirisme, solament coneixem –diu ell– el que ens proporciona l’experiència, i aquesta ens dóna solament percepcions: esse est percipi.

Hume

La innovació fonamental de Hume en la teoria del coneixement és la seva distinció entre impressions i idees, la relació que existeix entre unes i altres i la possibilitat que les idees s’associïn entre si. Hume considera que tots els nostres coneixements procedeixen de l’experiència i estan constituïts per percepcions, però entre aquestes distingeix entre impressions i idees. Una impressió és una percepció que, pel fet de ser immediata i actual, és viva i intensa, mentre que una idea és una còpia d’una impressió, i per aquest no és més que una percepció menys viva i intensa, que consisteix en la reflexió de la ment sobre una impressió; tal reflexió es fa per la memòria o la imaginació. Però, a més a més, les idees es relacionen entre si per una mena d’atracció mútua necessària entre elles: per semblança, per contigüitat i per causalitat. Igual com a l’univers de Newton l’atracció explica el moviment de les partícules, en el sistema filosòfic de Hume les idees simples es relacionen –s’associen– entre si per una triple llei que les uneix. Amb aquesta distinció Hume supera el problema de poder comparar les idees enteses com a representacions de les coses i les coses mateixes. Per ell les idees també són representacions, però no són representacions de "coses", sinó de les pròpies impressions. L’exigència bàsica de què a tota idea ha de correspondre-li una impressió perquè tingui sentit, o perquè a la paraula li correspongui una idea amb un contingut vertader, es constitueix en l’instrument ineludible de la crítica que institueix a tots els conceptes fonamentals de la filosofia tradicional:

  • causalitat,
  • substància,
  • ànima,
  • Déu i
  • llibertat.

A quina impressió –es pregunta– correspon cadascuna d’aquestes idees? La crítica que instaura l’empirisme clàssic acaba en el fenomenisme i l’escepticisme. Enfront de la dogmàtica seguretat que exigeix i pretén haver trobat el racionalisme, l’empirisme oferta la raonabilitat del coneixement probable i dels límits del coneixement. (Vegeu més avall)

Kant

Que l’empirisme convertís algunes de les idees fonamentals, com la de substància o la de causalitat, en meres associacions o relacions d’altres idees simples, va induir a Kant a fonamentar-les, no en Déu, garantia de les veritats innates (racionalisme) ni en la immediatesa de l’experiència (empirisme), sinó en la mateixa estructura de la ment humana, com a conceptes a priori o categories de l’enteniment, que ja no són còpies ni imatges del que es percep, sinó part constitutiva del que es coneix. El nom d'«idees» el va reservar Kant per a aquelles tendències de la raó humana que la indueixen a buscar constantment noves i més àmplies maneres d’entendre les coses, recorrent a conceptes a què no correspon res en l’experiència: «Déu», «món» i «ànima» són meres idees reguladores.

En l’idealisme alemany, sobretot en l’idealisme absolut de Hegel, la idea és novament constitutiva, però no dels objectes coneguts per l’experiència, sinó de tota la realitat, que no és més que el desenvolupament per fases de la «Idea», o Esperit, que es constitueix i coneix dialècticament al llarg del temps.

Husserl adopta el terme «idea» en la seva fenomenologia, on la εἶδος designa l’essència d’un objecte, constituïda pel conjunt de característiques que es queden invariants en l'esmentat objecte a través de qualsevol procés imaginari de transformació o canvi (veg. text). D'aquesta manera, l'eidos posseeix una objectivitat ideal i és aprehesa en una intuïció viscuda (Wesenschau) que proporciona la comprensió originària d’un objecte. Les idees encarnen el pol objectiu o noemàtic, contraposat al pol subjectiu o noètic.


Les idees en la filosofia contemporània i la crítica del psicologisme

La filosofia contemporània planteja, sobre la postura tradicional sobre les idees i l'epistemologia fundada en una relació entre subjecte i objecte conegut mitjançant una representació mental, la sospita de psicologisme. Psicologisme és aquí la tendència a explicar els principals problemes de la filosofia recorrent a fenòmens i processos mentals, com es va fer als segles XVII i XVIII. Se suposa que aquest psicologisme ha estat font de confusions i tractament de temes que no són propis de la filosofia (que van donar lloc a un enfocament purament psicològic: l'associació d'idees i la idea de subjecte, per exemple), i s'ha intentat centrar l'estudi del coneixement en una perspectiva estrictament filosòfica, que primer es busca en la «forma lògica» del llenguatge, en ocasió del ressorgiment dels estudis de lògica matemàtica, i després en l'anàlisi filosòfica, en les seves diverses versions, que situa el problema del coneixement, no ja en les idees, sinó en el llenguatge (en el significat i en l'oració), que és on el coneixement humà apareix objectivat.


Apèndix: classificació de les idees segons Descartes, Locke i Hume

La noció d'idea en Descartes:

Anomeno idea a tot el que l'esperit concep d'una manera immediata.
René Descartes, Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes, Objecció cinquena, Resposta (Alfaguara, Madrid 1977, p. 147).
__________________________________
D'entre els meus pensaments, uns són com a imatges de coses, i a aquestes solament convé amb propietat el nom d'«idea».
René Descartes, Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes, Meditació tercera (Alfaguara, Madrid 1977, p. 33).
___________________________________
D'aquestes idees, unes em semblen nascudes amb mi, altres estranyes i vingudes de fora, i altres fetes i inventades per mi mateix. Doncs tenir la facultat de concebre el que és en general una cosa, o una veritat, o un pensament, em sembla procedir únicament de la meva pròpia naturalesa; però si sento ara un soroll, si veig el sol, si sento calor, he jutjat fins al present que aquests sentiments procedien de certes coses existents fora de mi; i, finalment, em sembla que les sirenes, els hipogrifs i altres quimeres d'aquest gènere, són ficcions i invencions del meu esperit.
René Descartes, Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes, Meditació tercera (Alfaguara, Madrid 1977, p. 33).
___________________________________

Classes d'idees segons Descartes

Les idees poden ser:
a) Innates (ex. substància, Déu..)
b) adventícies (ex. sol, home, ...)
c) factícies (ex. quimera, sirena...)
___________________________________

Noció d'idea segons Locke

Allò en què s'ocupa la ment quan pensa.
J. Locke, Assaig sobre l'enteniment humà, llibre 2, cap. 7 (2 vols., Editora Nacional, Madrid 1980, vol. 1, p. 79)


Tot el que la ment percep en si mateixa, o tot el que és l'objecte immediat de percepció, de pensament o d'enteniment, és al que jo anomeno idea; i al poder de produir una idea qualsevol en la nostra ment ho anomeno qualitat del subjecte en el qual radica aquest poder. La bola de neu pot produir en nosaltres la idea de blanc, fred i rodó; a aquestes potències que produeixen en nosaltres aquestes idees, en la mesura que es troben en la bola de neu, les anomeno qualitats; i en tant que són sensacions o percepcions en el nostre enteniment, les anomeno idees; i si algunes vegades em refereixo a aquestes idees com si es trobessin en els mateixos objectes, vull que se m'entengui que em refereixo a aquestes qualitats en aquells objectes que ens produeixen aquestes idees.
J. Locke, Assaig sobre l'enteniment humà, llibre 2, cap. 7 (2 vols., Editora Nacional, Madrid 1980, vol. 1, p. 205-206).


Classes d'idees segons Locke:

simples:

1. de sensació (ex. color, duresa)
2. de reflexió (ex. percebre, pensar)
3. de sensació i reflexió (ex. dolor, plaer)

complexes:

1. modes simples i complexos (ex. triangle, gratitud)
2. substàncies singulars o col·lectives (ex. home, ramat)
3. relacions (ex. causa, efecte)
Ideeslocke.jpg
___________________________________

Noció d'idea segons Hume

Les idees [...] són representacions exactes de les impressions que he sentit.
David Hume, Tractat de la naturalesa humana, llibre 1, part 1, sec. 1, (Editora Nacional, 2 vols., Madrid 1981, vol 1, p. 89)


Tota percepció de la ment és doble i apareix alhora com a impressió i idea
David Hume, Tractat de la naturalesa humana, llibre 1, part 1, sec. 1, (Editora Nacional, 2 vols., Madrid 1981, vol 1, p. 89)


Classes d'idees segons Hume

IdeesHume.jpg