Accions

Ànima del món

De Wikisofia

Concepció d'origen oriental recuperada per les cosmologies platònica, estoica i neoplatònica, i que és concebuda com la causa integradora i organitzadora del món, que permet que aquest sigui un tot ordenat o Cosmos (ϰόσμος). Es concep com un principi espiritual a imatge de la concepció segons la qual també el cos humà està dotat d'un principi espiritual i vital o ànima, ja que en aquestes concepcions es considera que solament una ànima pot ser un principi de moviment i d'ordre. Justament per la mateixa analogia entre la relació cos-ànima en l'home i la relació ànima del món-cosmos en la naturalesa, aquesta noció (en grec, μεγάλη ψυχἠ, megále psykhé) va estretament lligada a la concepció que troba una interrelació entre el macrocosmos i el microcosmos, i es correspon amb una visió del món de tipus organicista.

Plató
Plotí

Plató, en el Timeu (34b) sosté l'existència d'un «ànima del món», que és principi de tot moviment i, en particular, del de les esferes celestes, formada pel demiürg. D'altra banda, en les Lleis (896 et seq.), la considera principi del pensament, i a l'home com a posseïdor d'una part de l'ànima del món (vegeu la cosmologia platònica i veg. text). Els estoics, també consideraven al cosmos com un immens organisme dotat d'una ànima o pneuma universal o logos (λόγος), que posseeix els gèrmens de tot el que existeix, o raons seminals (λόγος σπερματικὸς), i també van afirmar que el pneuma (πνεύμα) de l'home no és més que una part d'aquest logos còsmic que marca inexorablement la destinació, i amb el qual es reuneix de nou amb la mort.

Plotí, i amb ell els neoplatònics, afirma que l'ànima del món és la segona emanació de l'Un i procedeix de l'Enteniment (primera emanació), que també procedeix de l'Un. D'aquesta manera, l'Ànima del món està entre l'Enteniment i les coses inferiors materials a les quals imposa ordre. Al seu torn, novament sosté la tesi que l'home és com un exemple concret de l'Ànima universal o Psykhé. En l'edat mitjana, alguns pensadors escolàstics (Abelard o Teodoric de Chartres, per exemple) van identificar l'ànima del món amb l'Esperit Sant (al que designaven amb el terme πνεύμα). També Nicolau de Cusa (1401-64) va acceptar l'expressió de Plató, però per a ell, l'«ànima del món» és Déu mateix. En el Renaixement també es va reprendre la tesi de l'ànima del món, que va ser defensada, entre d'altres per Giordano Bruno, que, segons un model organicista, concep l'univers com un animal immens i infinit, regit per una força motriu infinita: l'ànima del món. Però rebutja l'emanatisme neoplatònic i sosté tesi de tipus panteista. També els altres defensors d'una concepció organicista i màgica (Agripa, Paracels, Campanella, Cardano, Fracastoro i uns altres) van acceptar la seva existència, i la consideraven com l'expressió de la «gran simpatia universal» existent entre les diverses coses del món.

En l'època moderna, Schelling va tornar a utilitzar aquesta noció (Sobre l'ànima del món, 1798) com a indicador de la continuïtat entre el món inorgànic i el món orgànic en un gran tot concebut com a organisme vivent. En la seva última època, també Scheler utilitza aquest terme.


Vegeu termes relacionats

Plantilla:Proc