Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Qualitat»

De Wikisofia

m (bot: -l'Edat Mitjana +l'edat mitjana)
m (bot: - d'aquesta maneres, + d'aquesta manera,)
Línia 13: Línia 13:
 
En la física aristotèlica, les «qualitats» són pròpiament els principis actius -el calent i el fred, l'humit i el sec- que, unint-se per parells no contradictoris donen origen als quatre [[element |elements]] d'[[Autor:Empèdocles|Empèdocles]]; l'intercanvi d'aquestes qualitats fonamentals explica la transformació dels elements entre si, mentre que la combinació dels elements dóna origen a la variació de la naturalesa. La física aristotèlica és precisament qualitativa, perquè es basa en la combinació de les qualitats, les esmentades i altres menys fonamentals, com són els oposats qualitatius duro-tou, dens-rar, etc.
 
En la física aristotèlica, les «qualitats» són pròpiament els principis actius -el calent i el fred, l'humit i el sec- que, unint-se per parells no contradictoris donen origen als quatre [[element |elements]] d'[[Autor:Empèdocles|Empèdocles]]; l'intercanvi d'aquestes qualitats fonamentals explica la transformació dels elements entre si, mentre que la combinació dels elements dóna origen a la variació de la naturalesa. La física aristotèlica és precisament qualitativa, perquè es basa en la combinació de les qualitats, les esmentades i altres menys fonamentals, com són els oposats qualitatius duro-tou, dens-rar, etc.
  
A la fi de l'edat mitjana (s. XIV), apareixen els primers intents de mesurar quantitativament les variacions intensives de les qualitats per part dels [[escolàstica, escolasticisme|escolàstics]] d'Oxford William Heytesbury, Richard Swineshead i John de Dumbleton; es comencen a donar, d'aquesta maneres, els primers passos cap a una aplicació de les matemàtiques a la física, que és l'actitud que donarà origen a la [[ciència|ciència]] moderna. La nova física de la [[revolució científica|revolució científica]] (s. XVII), que es fonamenta en una [[corpuscular, filosofia|teoria corpuscular]] de la matèria i que es remet a l'antiga tradició [[atomisme|atomista]] dels grecs, relega a un segon terme la teoria de les qualitats aristotèliques, que entén com a formes substancials o accidentals, i per aquesta raó com [[qualitats ocultes|qualitats ocultes]], donant primacia a una interpretació [[mecanicisme|mecanicista]] de les propietats dels cossos. Remuntant a una distinció feta ja per [[Autor:Demòcrit|Demòcrit,]] es distingeix entre [[qualitats primàries i secundàries|qualitats primàries i secundàries]], a les quals es considera, correlativament, objectives i subjectives. Tant [[Autor:Galilei,_Galileu|Galileu]] com [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] comparteixen la idea que les qualitats d'un cos s'expliquen per acció de la [[matèria|matèria]] en moviment i en tots dos cobren major importància les qualitats primàries, que es caracteritzen per no ser immediatament perceptibles i referir-se a una realitat més profunda no directament experimentable, i ser sobretot qualitats quantificables susceptibles de ser mesurades (forma, grandària, situació en l'espai i en el temps, moviment, etc.). Les directament perceptibles pels [[sentits|sentits]] (color, sabor, calor, so, etc.) són, des del punt de vista de la ciència, escassament importants i de valor subjectiu; purs noms, sosté Galileu. Descartes afirmarà l'existència d'una sola qualitat primària,  l'[[extensió|extensió]], a la qual es redueix qualsevol altra qualitat, l'origen de la qual no és més que la matèria extensa en moviment. [[Autor:Newton, Isaac|Newton]] manté com a qualitats primàries la solidesa, la massa, la duresa, la impenetrabilitat i el moviment, com a qualitats pròpies dels àtoms i dels cossos; les altres qualitats (secundàries) són reaccions de les propietats primeres dels àtoms entre si o dels cossos entre si. La [[empirisme|filosofia empirista]] consagra per obra de [[Autor:Locke, John|Locke]] la distinció de les qualitats en primàries i secundàries; el fenomenisme de [[Autor:Berkeley, George|Berkeley]] elimina de soca-rel tal distinció identificant tota propietat dels cossos amb les sensacions subjectives.
+
A la fi de l'edat mitjana (s. XIV), apareixen els primers intents de mesurar quantitativament les variacions intensives de les qualitats per part dels [[escolàstica, escolasticisme|escolàstics]] d'Oxford William Heytesbury, Richard Swineshead i John de Dumbleton; es comencen a donar, d'aquesta manera, els primers passos cap a una aplicació de les matemàtiques a la física, que és l'actitud que donarà origen a la [[ciència|ciència]] moderna. La nova física de la [[revolució científica|revolució científica]] (s. XVII), que es fonamenta en una [[corpuscular, filosofia|teoria corpuscular]] de la matèria i que es remet a l'antiga tradició [[atomisme|atomista]] dels grecs, relega a un segon terme la teoria de les qualitats aristotèliques, que entén com a formes substancials o accidentals, i per aquesta raó com [[qualitats ocultes|qualitats ocultes]], donant primacia a una interpretació [[mecanicisme|mecanicista]] de les propietats dels cossos. Remuntant a una distinció feta ja per [[Autor:Demòcrit|Demòcrit,]] es distingeix entre [[qualitats primàries i secundàries|qualitats primàries i secundàries]], a les quals es considera, correlativament, objectives i subjectives. Tant [[Autor:Galilei,_Galileu|Galileu]] com [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] comparteixen la idea que les qualitats d'un cos s'expliquen per acció de la [[matèria|matèria]] en moviment i en tots dos cobren major importància les qualitats primàries, que es caracteritzen per no ser immediatament perceptibles i referir-se a una realitat més profunda no directament experimentable, i ser sobretot qualitats quantificables susceptibles de ser mesurades (forma, grandària, situació en l'espai i en el temps, moviment, etc.). Les directament perceptibles pels [[sentits|sentits]] (color, sabor, calor, so, etc.) són, des del punt de vista de la ciència, escassament importants i de valor subjectiu; purs noms, sosté Galileu. Descartes afirmarà l'existència d'una sola qualitat primària,  l'[[extensió|extensió]], a la qual es redueix qualsevol altra qualitat, l'origen de la qual no és més que la matèria extensa en moviment. [[Autor:Newton, Isaac|Newton]] manté com a qualitats primàries la solidesa, la massa, la duresa, la impenetrabilitat i el moviment, com a qualitats pròpies dels àtoms i dels cossos; les altres qualitats (secundàries) són reaccions de les propietats primeres dels àtoms entre si o dels cossos entre si. La [[empirisme|filosofia empirista]] consagra per obra de [[Autor:Locke, John|Locke]] la distinció de les qualitats en primàries i secundàries; el fenomenisme de [[Autor:Berkeley, George|Berkeley]] elimina de soca-rel tal distinció identificant tota propietat dels cossos amb les sensacions subjectives.
  
 
[[File:kant11.gif|thumb|I. Kant]]
 
[[File:kant11.gif|thumb|I. Kant]]

Revisió del 10:16, 16 set 2017

(del llatí qualitas, manera de ser, que tradueix el grec ποιότες, poiotes)

En general, manera de ser. Una de les deu categories d'Aristòtil, qui, després que Plató emprés inicialment el terme (poiotes), dóna origen a una de les maneres més duradores de considerar com són i se'ns apareixen les coses, distingint en elles, fonamentalment, la substància i els accidents, i donant particular importància entre aquests a la qualitat i a la quantitat. La importància de la qualitat i la quantitat per la percepció sensible va fer que les hi denominés també formes accidentals de les coses, per oposició a la forma substancial.

Aristòtil
Galileu Galilei
René Descartes
I. Newton

En la física aristotèlica, les «qualitats» són pròpiament els principis actius -el calent i el fred, l'humit i el sec- que, unint-se per parells no contradictoris donen origen als quatre elements d'Empèdocles; l'intercanvi d'aquestes qualitats fonamentals explica la transformació dels elements entre si, mentre que la combinació dels elements dóna origen a la variació de la naturalesa. La física aristotèlica és precisament qualitativa, perquè es basa en la combinació de les qualitats, les esmentades i altres menys fonamentals, com són els oposats qualitatius duro-tou, dens-rar, etc.

A la fi de l'edat mitjana (s. XIV), apareixen els primers intents de mesurar quantitativament les variacions intensives de les qualitats per part dels escolàstics d'Oxford William Heytesbury, Richard Swineshead i John de Dumbleton; es comencen a donar, d'aquesta manera, els primers passos cap a una aplicació de les matemàtiques a la física, que és l'actitud que donarà origen a la ciència moderna. La nova física de la revolució científica (s. XVII), que es fonamenta en una teoria corpuscular de la matèria i que es remet a l'antiga tradició atomista dels grecs, relega a un segon terme la teoria de les qualitats aristotèliques, que entén com a formes substancials o accidentals, i per aquesta raó com qualitats ocultes, donant primacia a una interpretació mecanicista de les propietats dels cossos. Remuntant a una distinció feta ja per Demòcrit, es distingeix entre qualitats primàries i secundàries, a les quals es considera, correlativament, objectives i subjectives. Tant Galileu com Descartes comparteixen la idea que les qualitats d'un cos s'expliquen per acció de la matèria en moviment i en tots dos cobren major importància les qualitats primàries, que es caracteritzen per no ser immediatament perceptibles i referir-se a una realitat més profunda no directament experimentable, i ser sobretot qualitats quantificables susceptibles de ser mesurades (forma, grandària, situació en l'espai i en el temps, moviment, etc.). Les directament perceptibles pels sentits (color, sabor, calor, so, etc.) són, des del punt de vista de la ciència, escassament importants i de valor subjectiu; purs noms, sosté Galileu. Descartes afirmarà l'existència d'una sola qualitat primària, l'extensió, a la qual es redueix qualsevol altra qualitat, l'origen de la qual no és més que la matèria extensa en moviment. Newton manté com a qualitats primàries la solidesa, la massa, la duresa, la impenetrabilitat i el moviment, com a qualitats pròpies dels àtoms i dels cossos; les altres qualitats (secundàries) són reaccions de les propietats primeres dels àtoms entre si o dels cossos entre si. La filosofia empirista consagra per obra de Locke la distinció de les qualitats en primàries i secundàries; el fenomenisme de Berkeley elimina de soca-rel tal distinció identificant tota propietat dels cossos amb les sensacions subjectives.

I. Kant

La filosofia transcendental de Kant canvia la perspectiva del que és objectiu i subjectiu per la del que és transcendental i constitutiu a priori de coneixement (sintètic), raó per la qual decau l'interès per la distinció entre qualitats primàries i secundàries. La qualitat és en Kant una de les dotze categories, la que justament es refereix a la possibilitat de percebre coses (fenoménicamente) reals: tot el percebut ha de tenir necessàriament una magnitud intensiva, un grau; no pot ser percebuda cap qualitat de grau zero, o intensivament nul·la: seria el no-res, la negació, no una realitat.

En la filosofia de la ciència actual es parla de qualitats intensives i qualitats extensives, nocions que corresponen normalment al que es diu qualitat i quantitat. Es prefereix parlar de propietats de les coses, que es nomenen amb conceptes classificatoris i comparatius, però sobretot amb els conceptes quantitatius o mesuraments.

En lògica la qualitat d'un enunciat categòric la determina el caràcter afirmatiu o negatiu del mateix (Exemple: «Tots els homes són iguals» és un enunciat qualitativament afirmatiu. «Cap home té privilegis davant la llei» és un enunciat qualitativament negatiu).