Accions

Revolució científica

De Wikisofia


J. Kepler
Galileo Galilei
René Descartes
I. Newton

Metàfora amb la qual, ja des del s. XVIII, es descriu cert tipus de canvis radicals i importants a través dels quals es produeix el desenvolupament científic i, especialment, determinats canvis de major importància en la ciència, com són la teoria heliocèntrica de Copèrnic, la mecànica clàssica de Newton, o la teoria química de Lavoisier. De forma més específica, és l'element fonamental de la teoria del desenvolupament de la ciència, tal com l'exposa Thomas S. Kuhn en L'estructura de les revolucions científiques (1962) (veg. text), que suposa que el progrés en la ciència es produeix per un canvi del saber segons una nova visió del món científic (canvi de Gestalt), o com a mínim, segons una versió més suau, una reestructuració dels acords existents entre els diversos membres de la comunitat científica, que és el subjecte d'aquestes revolucions (veg. text). Així, per exemple, en la revolució copernicana, el pas del paradigma geocèntric a l'heliocèntric no és producte d'un saber acumulatiu, sinó d'un canvi de paradigma o d'hipòtesi global, imposat pel mer canvi relatiu de posicions entre el Sol i la Terra, i que implica –no, no obstant això, en el moment en què va ser proposada– tot un seguit de canvis conceptuals globals i de la mateixa concepció del món, de la relació de l'home amb l'univers i de la seva situació dins de l'ell (veg. text). Exemples de grans revolucions científiques són, a part de les ja esmentades, la teoria atòmica de Thomson i Rutherford, la teoria de l'electromagnetisme de Faraday i Maxwell, l'evolucionisme de Darwin, la teoria genètica de Mendel la teoria de la relativitat d'Einstein i la mecànica quàntica.

HIST. Per «revolució científica» s'entén, a més, sobretot en sentit històric, el període de renovació de les ciències de la naturalesa, ocorregut entre els segles XVI i XVIII, i que s'inicia amb la publicació de l'obra de Nicolau Copèrnic, De revolutionibus orbium coelestium [Sobre la revolució dels orbes celestes], en 1543, i de Vesal (o Vesalius), De fabrica corporis humani [Sobre la construcció del cos humà], del mateix any, i culmina amb els Philosophiae Naturalis Principia Mathematica [Principis matemàtics de filosofia natural] de Newton, en 1687. Durant aquest període i, per obra sobretot de Galileu, Kepler, Descartes i Newton, té lloc l'aparició i constitució de la denominada «ciència moderna», que es caracteritza substancialment per l'interès centrat en el coneixement de la naturalesa, el recurs a les matemàtiques com a mitjà de coneixement i l'ús d'un mètode científic. S'ha assenyalat com una de les característiques més essencials de la revolució científica l'aparició, durant aquesta època, d'una veritable comunitat científica (veg. text), de la qual és un exemple concret la Royal Society, de Londres, així com l'establiment de xarxes d'informació entre els científics, configurades per les visites que els científics es feien els uns als altres, però sobretot pel recurs a periòdics, informes científics i cartes. Els historiadors van suposar que la nova manera de fer ciència era absolutament diferent, i àdhuc contraposada a la de l'edat mitjana, malgrat l'existència d'alguns indicis renovadors en la ciència medieval, sobretot a la universitat d'Oxford. Pierre Duhem va sostenir, amb amplis i profunds estudis, la idea que molts dels conceptes de mecànica i física, que es creien aportacions originals i revolucionàries de la ciència moderna, no eren més que la lenta i gradual maduració de conceptes que van tenir el seu origen en escoles medievals: la denominada «revolució científica» seria, doncs, més aviat una evolució científica; en aquesta opinió li segueixen autors com A. de C. Crombie, A. Maier, M. Clagett i uns altres (veg. citació).

Alexandre Koyré, en canvi, va sostenir exactament la postura contrària, donant a la «revolució científica» el caràcter d'una veritable «mutació», la més important ocorreguda des del pensament cosmològic grec; l'essència de la ciència moderna consisteix, segons ell, en l'aplicació de les matemàtiques a l'estudi de la naturalesa, tal com exemplifiquen els treballs de Galileu. Li segueixen en l'opinió del caràcter innovador i revolucionari de la ciència moderna autors com A. Rupert Hall, I.B. Cohen, G. Holton, R. Westfall i uns altres (veg. citació).

L'expressió «revolució científica», en aquest sentit més estricte, va ser introduïda per H. Butterfield i difosa cap als anys cinquanta, per obra sobretot de A. Rupert Hall (vegeu referència).

Estudis:

P. Rossi, Els filòsofs i les màquines, Labor, Barcelona 1966.

N.R. Hanson, Constel·lacions i conjectures, Aliança, Madrid 1978.

I.B. Cohen, La revolució newtoniana i la transformació de les idees científiques, Aliança, Madrid 1983.

A. Elena, Les quimeres dels cels. Aspectes epistemològics de la revolució copernicana, Segle Vint-i-u, Madrid 1985.

A. Rupert Hall, La revolució científica 1500-1750, Crítica, Barcelona 1985.

A. Koestler, Els somnàmbuls, Salvat, Barcelona 1986.

J.M. López Piñero i altres, La revolució científica, Historia 16, Madrid 1989.

M. Sellés i E. Solís, Revolució científica, Síntesi, Madrid 1991.