Accions

Autor

Galileo Galilei

De Wikisofia

(S'ha redirigit des de: Autor:Galilei, Galileu)
GalileoGalilei.jpg

Avís: El títol a mostrar «Galileo Galilei» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Galilei, Galileo».

Matemàtic, físic, astrònom i filòsof italià, nascut a Pisa. El principal iniciador de la revolució científica i de la ciència moderna. A 10 anys la seva família es trasllada a Florència, on s'instal·la. Estudia medicina, per voluntat paterna, a la universitat de Pisa, però el seu veritable interès ho constitueixen les matemàtiques, l'estudi de les quals inicia, cap a 1584, amb Ostilio Ricci, deixeble de Nicola Tartaglia, i les seves aplicacions a la física, com a manifesta el seu primer estudi sobre hidrostàtica, publicat en 1586 amb el títol de La Bilancetta [La balanceta]; mentrestant, fa classes particulars de matemàtiques a Florència i Siena.

En 1589, és nomenat professor de matemàtiques a la universitat de Pisa; fa classes particulars per a completar un sou misèrrim, i redacta el seu primer escrit sobre el moviment dels cossos, De motu, de contingut aristotèlic, encara que crític i sota la influència de la física de Arquimedes. Per aquesta època inicia investigacions experimentals i observa el comportament de cossos en caiguda lliure (la tradició dirà des de la torre inclinada de Pisa). En 1592 obté la càtedra de matemàtiques a la universitat de Pàdua i millora la seva situació econòmica pel major nombre de classes privades que se li ofereixen en estar prop de Venècia i, igual que Kepler, es dedica a escriure horòscops, en els quals no creu. Inventa el compàs geomètric i militar (cercle proporcional) i redacta un tractat que explica la seva ocupació i explota la seva comercialització; escriu un tractat sobre fortificacions i un tractat de cosmografia ptolemaica. En 1597, en sengles cartes a Jacopo Mazzoni i a Kepler, es declara copernicà convençut.

La notícia de l'aparició d'un estel «nova», el 9 d'octubre de 1604, assenyala el començament del seu interès per l'astronomia. Dóna tres conferències sobre el significat antiaristotèlic que aquella aparició tancava i les seves opinions són criticades anònimament per Cesare Cremonini, col·lega seu a la universitat, que defensa una interpretació totalment aristotèlica del fenomen. Contra ell escriu una dura rèplica, però els successos astronòmics no confirmen les seves hipòtesis, i Galileu deixa d'interessar-se momentàniament per l'astronomia copernicana. Reprèn la discussió, en 1606, contra un escrit de Ludovico delle Colombe, que comenta l'aparició de «nova» en sentit aristotèlic. En aquesta discussió el tal delle Colombe esmenta l'existència d'una lent amb la qual es podia observar estels.

Galil8.gif

En 1609 –any en què desenvolupa una prova correcta de la llei de la gravitació i estudia els principis de la mecànica i la resistència dels materials– li arriben notícies sobre l'existència del telescopi. Es construeix un, amb el qual examina el cel a la recerca de proves contra l'astronomia aristotèlica (veg. text). Observa l'existència de muntanyes en la Lluna, multitud d'estels invisibles a simple vista, els planetes mediceus (llunes de Júpiter) i, més endavant, l'aparença tricorpòrea de Saturn, la presència de taques solars i les fases de Venus. L'observació dels astres mediceus representa la primera defensa pública de la teoria de Copèrnic (veg. text). Els resultats exposats i publicats en Sidereus Nuncius (1610) –que dedica al Gran Duc de Toscana, Cosme II de Mèdici, cosa que facilita el seu nomenament com a primer matemàtic de Pisa i primer matemàtic del Gran Duc de Toscana, amb un sou ja considerable de mil escuts florentins–, aixequen dures reaccions en contra per part de filòsofs aristotèlics i astrònoms, que ridiculitzen les observacions com a il·lusions òptiques o enganys. Kepler, l'excepció, mostra entusiasme pels descobriments i els creu veritables; i així li ho fa saber a Galileu.

Galil9.gif

El descobriment, sobretot, de les fases de Venus el considera Galileu com una prova concloent dels girs de Venus entorn del Sol i com una corroboració del sistema de Copèrnic (veg. text); a aquest argument afegeix, per a major probabilitat, el dels eclipsis dels planetes de Júpiter, el càlcul de les velocitats i distàncies dels planetes al Sol i, en últim terme, cap a 1616, l'argument (erroni) de les marees.

Enormement interessat tant a desacreditar la física aristotèlica com a acreditar la veritat del copernicanisme, inicia una intensa campanya de difusió dels seus descobriments. La seva oposició a l'aristotelisme es converteix en un conflicte entre la ciència i la fe, paradigma de tots els conflictes similars posteriors.

Quan Galileu arriba a Roma l'1 d'abril de 1611, és rebut amb honors pel papa Pau V, és nomenat membre de l'Acadèmia dei Lincei i els jesuïtes astrònoms i matemàtics del Collegio Romano celebren la seva arribada. El cardenal Bellarmino demana informes a Christopher Clavius sobre la fidelitat de les observacions. El cardenal Maffeo Barberini lloa públicament a Galileu (més endavant, com a Urbà VIII papa, serà el seu pitjor adversari). Galileu explica, a més, amb algun que un altre deixeble directe o amic, com Benedetto Castelli i Piero Dini. Alguns liberals, com Cremonini s'oposen a les experiències i observacions de Galileu, només per fidelitat als seus principis de sempre.

Enfront de Galileu hi ha, no obstant això, un exèrcit d'aristotèlics, de no massa categoria, cerriles i dogmàtics, disposats a llançar-li damunt la Santa Inquisició a la mínima sospita d'heretgia

El 14 de desembre de 1613, Benedetto Castelli, matemàtic de Pisa i deixeble i amic de Galileu, escriu a aquest sobre una reunió a la qual vas agafar, juntament amb filòsofs i teòlegs, en la Cort del Gran Duc de Toscana, on se li planteja, en pregunta directa feta per la Gran Duquessa, la qüestió de si les doctrines copernicanes estan o no d'acord amb les Escriptures. Castelli opina que les coses científiques han de solucionar-se per vies exclusivament científiques.

Galileo.gif

Galileu li contesta amb la seva carta del 21 de desembre de 1613, abundant en aquestes raons (veg. text). Després d'afirmar, com a declaració de principis, que les Sagrades Escriptures no poden equivocar-se, sosté que només poden fer-ho els qui les interpreten atenint-se a un sentit literal; el sentit literal cal deixar-lo exclusivament als assumptes que són de fe («exfide»); per a la resta de coses, que l'«experiència sensible» o les «demostracions necessàries» fan evident o veritable, no ha d'acudir-se a l'Escriptura per a mostrar una possible discordança: com dues veritats no poden contradir-se, els qui interpreten l'Escriptura han de trobar, per a aquests assumptes que no són de fe, el veritable sentit d'acord amb les conclusions de l'experiència o de la raó; que ningú comprometi, doncs, a l'Escriptura amb interpretacions que puguin oposar-se a la ciència; que qui acudeixi a ella es limiti a qüestions de fe. Es remet, després, al conegut passatge de Josuè (10, 12-13) (veg. citació al final), no per a demostrar que no s'ha d'entendre literalment, sinó per a observar que, si s'interpreta en sentit literal, només la hipòtesi copernicana fa intel·ligible el text; en la hipòtesi ptolemaica, detenir el sol significaria escurçar el temps de l'ocàs. Els esdeveniments compliquen la situació (veg. cronologia del procés al final). Galileu afegeix a aquesta carta altres: dos a Piero Dini i una última Carta a la gran duquessa Cristina (cap a 1615); el conjunt d'elles rep el nom de Cartes copernicanes, i representa el primer conflicte entre heliocentrisme i religió.

En la Carta a la gran duquessa Cristina defensa clarament la hipòtesi heliocèntrica i al seu autor Copèrnic contra els qui addueixen que aquesta teoria va en contra de diversos passatges de la Bíblia. Afirma, de nou, que l'Escriptura és infal·lible en coses de fe, i que no sempre ha d'entendre's en sentit literal, però que, en qüestions d'«experiències sensibles i demostracions necessàries», no ha de començar per consultar-se el sentit literal de l'Escriptura. Concedeix, no obstant això, més que en la carta a Castelli: no cal reservar a l'Escriptura només el que és de fe, també se li pot concedir superioritat d'opinió en aquelles coses humanes que no pretenguin ser un saber demostratiu; però aquest no és el cas de l'astronomia, per la qual Déu, autor de totes les veritats, ens ha donat ulls i raó. A l'Escriptura no li importa precisar si el cel es mou o no, o si la terra és una esfera o un pla; li importa ensenyar com es va al cel, no com va el cel. En cap manera ha de permetre's que ningú comprometi el sentit dels textos de l'Escriptura, màxim en qüestions tan discutides des de Pitàgores a Copèrnic; que autors d'estar per casa s'atreveixin a adduir l'Escriptura en contra d'opinions científicament fundades, com són els seus propis descobriments astronòmics, per a obligar a defensar com a veritables opinions que van en contra de la ciència, suposa sense més anul·lar la possibilitat de tota ciència i del mateix esperit científic.

Admet Galileu que pot no haver-hi consens entre la raó i les Escriptures, però en aquest cas cal distingir: si es tracta de afirmacions provades per la raó, són els teòlegs els qui han d'indagar com cal interpretar l'Escriptura; si es tracta d'afirmacions que «simplement són ensenyades» i que poden ser contràries a la Bíblia, tals afirmacions es consideraran falses. Només és condemnable el que no està demostrat com a necessari; als teòlegs, incumbeix, doncs, no als científics provar que el que la ciència diu (si s'oposa a l'Escriptura) en realitat no està necessàriament demostrat (veg. text). Galileu està reclamant la llibertat de pensament intel·lectual i l'autonomia de la ciència respecte de la fe. Ha desplaçat, en expressió d'Arthur Koestler, el «pes de la prova»; són els teòlegs, no ell, els qui han de provar que no hi ha suficients arguments en favor del copernicanisme. Per a Galileu sí que n'hi havia: en realitat, els estava buscant frenèticament, i va creure tenir el definitiu amb la seva teoria sobre les marees (1616).

El programa intel·lectual de Galileu xoca de front amb les autoritats eclesiàstiques. Galileu és condemnat per la Inquisició, però els fets, la ciència i la història li han donat la raó.

El 24 de febrer de 1616, una comissió del Sant Ofici desqualifica l'afirmació que el sol sigui el centre del món i estigui quiet i que la terra no sigui el centre del món i es mogui (veg. citació), i el 5 de març de 1616 la Congregació del Sant Ofici declara sobre la «falsa doctrina pitagòrica» contrària a la Sagrada Escriptura, a saber, que la terra es mou i que el sol està quiet, ensenyada per Nicolau Copèrnic, que el llibre De revolutionibus, en què s'exposa, ha de considerar-se suspès de publicació –posat en l'Índex de llibres prohibits– mentre no es corregeixi, així com es prohibeix, condemna i suspèn tot llibre o doctrina que parli en idèntic sentit (veg. citació).

El papa ordena al cardenal Bellarmino que adverteixi a Galileu que abandoni els seus punts de vista copernicans (26 de febrer de 1616; veg. citació).

El silenci de Galileu dura fins a 1623 –només anònimament interromput per la discussió amb els jesuïtes del Collegio Romano sobre els estels de 1618, l'explicació dels quals Galileu refuta, utilitzant el nom d'un amic seu, Mario Guiducci– quan, electe ja papa el cardenal Maffeo Barberini, amb el nom d'Urbà VIII, els temps sembla que en principi han de millorar; publica L'assajador (1623), que dedica al nou papa, i manté amb ell successives i amistoses entrevistes. En 1624 escriu una Rèplica a Ingoli, anticopernicà, per aquelles dates nomenat secretari de la Congregació de Propaganda Fide, però se li desaconsella la seva publicació.

Galileu escriu L'assajador amb l'única finalitat de desprestigiar el sistema de Tycho-Brahe, defensat i difós pels jesuïtes del Collegio Romano com a via de compromís: no era aristotèlic i no contradeia a la Bíblia; l'ocasió se la brinda el llibre del jesuïta Orazio Grassi, qui, amb el pseudònim de «Sarsi», publica Libra astronomica ac philosophica (amb l'equívoc buscat entre «llibres» i «balança»). En ell, a part d'una desastrosa hipòtesi sobre els estels, es troba la professió de fe de Galileu en la ciència moderna i la descripció de les seves característiques: aquella que sap llegir el llibre de la naturalesa escrit en llenguatge matemàtic (veg. text).

Galil2.gif

Per aquesta mateixa època Galileu comença a treballar en el que serà la seva defensa més ferma del sistema copernicà, el Diàleg, aconsellat pel mateix papa Urbà VIII que li reclama que exposi les seves idees cosmològiques per escrit, observant, és clar, el decret de 1616. El llibre l'acaba en 1630 però no apareix, després de diversos problemes de censura i impremta, fins al 21 de febrer de 1632, a Florència. Dels seus tres personatges, Simplici i Salviati, defensen respectivament el sistema aristotèlic i el copernicà, mentre que Sagredo, és la persona de bon judici que intervé entre l'un i l'altre.

El llibre està escrit en italià perquè es dirigeix al públic culte en general i tracta d'atreure el lector a la teoria heliocèntrica, que presenta com més correcta.

Simplici és el personatge tradicional i aristotèlic que addueix raons proposades per filòsofs de l'època i fins i tot exposa un argument utilitzat pel mateix Urbà VIII; el detall va ser aprofitat pels enemics de Galileu, que argumenten que el «posa en boca d'un beneit». L'argumentació a favor del sistema copernicà, que enfronta al ptolemaic, ha de fer-la Galileu exsuppositione, és a dir, com si es tractés d'una simple hipòtesi matemàtica dels moviments planetaris (veg. text). Sigui perquè tal plantejament hipotètic va semblar a les autoritats eclesiàstiques un mer artifici de dissimulació d'una veritable defensa del copernicanisme, sigui que en veritat el papa Urbà VIII se sentís caricaturitzat per Galileu en posar aquest en boca de Simplici una opinió seva, o per tot això i moltes altres raons més, Galileu és jutjat i condemnat; el càstig implica l'abjuració de la teoria heliocèntrica (veg. text), la prohibició del Diàleg, la privació de llibertat segons el parer de la Inquisició (arrest domiciliari) i algunes penitències de tipus religiós.

La tradició ha inventat magníficament que, en aixecar-se Galileu després de romandre agenollat per a l'abjuració, va copejar amb força el sòl amb el peu exclamant: eppur si muove! [no obstant això, es mou].

Durant els anys següents, Galileu sota arrest domiciliari, malalt i gairebé cec, reuneix totes les seves anotacions sobre mecànica, en els quals havia treballat durant vint anys. El resultat són les Consideracions i demostracions matemàtiques sobre dues noves ciències, publicades en l'Editorial Elzevier, de Leiden (1638), amb l'advertiment que es fa «contra la voluntat de l'autor», truc utilitzat per a escapar a la vigilància dels inquisidors. La gran aportació de Galileu en aquesta obra està en la tercera i quarta jornades, de les quatre en què la divideix, on es refereix a les lleis del moviment uniforme i accelerat i al moviment dels projectils, respectivament. És la seva gran obra científica.


Cita del passatge de Josuè (10, 12-13)

El dia en què Yahvéh va lliurar als amorreus en poder dels fills d'Israel, va ser quan Josuè va parlar a Yahvéh dient a la vista d'Israel:

Sol, detingues-te sobre Gabaón;
i tu, lluna, sobre la vall d'Ayyalón!
I es va detenir el sol,
i es va parar la lluna,
fins que el poble es va haver venjat dels seus enemics.
Per ventura no està escrit en el Llibre del Just?
I es va parar el sol enmig del cel,
sense donar-se pressa a posar-se gairebé un dia sencer.
No abans ni després va haver-hi un dia com aquell
En què Yahvéh va obeir a la veu d'un home.
Perquè Yahvéh combatia en favor d'Israel

(Josuè 10, 12-14).

text



Cronologia del procés contra Galileu

CronoGalileo.jpg



Galilob.gif